Ja fa temps que vinc observant que les persones ens esforcem de manera molt important per donar la talla. Aquesta societat en què vivim ens posa (o ens posem) constantment llistons que hem de tractar de saltar. Cada dia és una meta i un desafiament per assolir no sé quin objectiu.
Hi ha llistons de tota mena: ser perfecte, arribar a tot, tenir èxit, tenir un cos millor, agradar més, ser reconegut, ser fidel al que m’he compromès, estar a l’alçada del grup o del cap o d’allò que s’espera…
Aquesta carrera d’obstacles que ens posem és esgotadora i entrar-hi desemboca en un cansament existencial i poc sa. Quan escolto profundament les persones, normalment, trobo un denominador comú pel qual es produeix això. Ho podria resumir a “estimar-se poc”. Hi ha mil derivades del no estimar-se: no agradar-se, perseguir l’aprovació dels altres, mirar-se malament, menysprear-se, parlar en negatiu, etc. però sempre acabo pensant que tenim molt de recorregut per estimar-nos més.
En algun moment de la vida ens vam desconnectar del nen que vam ser, on ens sentíem plens, senzills, quan simplement érem. Això ens costa la vida i recuperar-ho és una conquesta i la part més important del camí a recórrer en el nostre desenvolupament personal.
Un aclariment: el desenvolupament personal també pot ser un altre llistó i triguem molt de temps a adonar-nos-en. Es tracta de veure’l com una aventura, una dansa, un viatge apassionant. És clar que requereix esforç perquè es tracta d’anar traient-nos capes de rigidesa per anar aconseguint ser novament la nena o el nen que vam ser. Però la recompensa és l’alliberament. És com si ens anéssim traient a poc a poc una costosa armadura rígida i anquilosada i anés apareixent la carn nua del que som.
Intentaré donar-vos algunes pistes per treballar-nos, aquestes pistes per mi segueixen sent camí:
- Mira’t al mirall cada matí i reconeix el teu cos, aprecia’l, ves-ne descobrint la bellesa i abraça’l amb la mirada fins a reconèixer-hi tota la teva harmonia. Fes-ho a poc a poc, no corris…
- Digues «SI» al que et vindria de gust, però mai t’has atrevit. Prova, experimenta, explora… Tocar aquest instrument, aprèn a ballar o a cantar, estira’t a terra, camina descalça, posa’t aquesta roba, pinta, cuina… tantes coses que deixem, que no gosem…
- Digues “NO” al que no vols: comença per les coses petites, no vull anar a aquest lloc, no vull fer això tan petit. Cada “NO” serà una petita conquesta. De vegades, ens surt dir “SI” gairebé automàticament, perquè ho hem fet tota la vida i només després ens n’adonem i ens culpabilitzem. En aquests casos, et recomano que quan et paris i vegis que havies d’haver dit “NO” i no ho has fet, decideixis anar a la persona i dir-li “perdona, abans t’havia dit que sí, però ho he pensat millor i no puc, gràcies”. Segur que vas avançant de mica en mica.
- Connecta’t amb la teva nen/a interior: asseu-te davant d’una cadira buida, respira profundament, relaxa’t i imagina com eres de nen/a, descobreix quan, com t’has anat allunyant d’ell/a i parla-li, digues-li el que et vagi sortint , amb tot el cor del que siguis capaç. Abraça-la, riu amb ella, plora amb ella… I al final, acaba l’exercici prometent-li que seràs fidel als seus anhels, a ella… a poc a poc. I promet-li que de tant en tant repetiràs l’exercici perquè la vostra vida estigui molt més reconciliada.
- Repassa el dia: al final del dia mira quan t’has desconnectat: quan has sentit pressió, estrès, angoixa, enuig, tristesa… i també quan t’has sentit connectat: has sentit pau, alegria, esperança, serenitat… No es tracta de fer-ho des del cap sinó des de l’emoció sentida, des del cos… Si ho fas de manera habitual, et coneixeràs millor i podràs triar millor com estar connectat més temps.
- Fes-li cas a la intuïció. Intenta alguna vegada respondre a la primera intuïció que tens sobre alguna cosa, sobre qualsevol problema i circumstància. Quan passa alguna cosa reconeixeràs una intuïció que surt, no des de la raó sinó des d’un altre lloc. Quan et vingui, dona-li nom i guarda-la en una urna protegint-la, és una manera de fer-la conscient. Després vindran els raonaments que intentaran amagar-la o desacreditar-la… No obstant, atreveix-te a treure-la de l’urna i respon des d’ella. Després reflexiona i mira com t’ha anat… Aniràs aprenent moltes coses de tu.
El meu desig és que la vida passi de ser una carrera d’obstacles a un córrer lliure per una esplanada on els salts siguin part del camí i les pujades siguin reptes preciosos i divertits.
Autor: Juan Goñi
Aquest article ha estat publicat al blog de l’autor: Liderar desde la confianza
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg