Miro la meva experiència personal i la meva història i el Juan d’avui no és el mateix que va ser i crec que tampoc no serà el Juan de demà. També em miro i sé que hi ha alguna cosa que roman, que està de fons, que sempre hi és i que no desapareix, però no és una cosa estàtica, immòbil, acabada… És més com un riu que corre, però sempre és riu. Un corrent subterrani que està per sota del que vaig ser, soc i seré…
A la meva petita experiència d’un ésser finit i criatura en un univers infinit tinc la paradoxal sensació que tot roman i tot es transforma (com cantava Jorge Drexrel). Sempre la contemplació de la natura m´ajuda a comprendre la vida. El roure mil·lenari ja era tot ell a la gla i alhora és avui, mil anys després, una majestuosa presència amb branques ja seques i brots nous de primavera.
Quan se m’obren els ulls, quan m’atreveixo a mirar, em puc veure i veure tot, en un harmoniós succeir de transformació que és la Vida.
En aquest esdevenir de la nostra existència fa uns dies reflexionava com es produeix el creixement personal, em preguntava ¿què és el que podem fer perquè la vida creixi? ¿Realment podem fer alguna cosa o la vida ens porta, ens arrossega i passem el temps que ens toca viure sobrevivint, sobrevolant, suportant, analitzant, buscant amb ansietat…?
I tornava a la meva limitada experiència i hi ha algunes intuïcions que s’anaven dibuixant com a petites figures que apareixen entre la boira. Són dues les que em van venir: la primera, el millor de la vida m’ha estat donat i la segona, que sempre que he obert espais s’ha obert vida nova.
Avui em referiré a la segona intuïció: fer espai, obrir espais…
Què és fer espai, obrir espais?
Us explico algunes pistes sobre com és, per a mi, això de fer espai, obrir espais. Només són pistes perquè és un camí personal i té a veure amb intuïcions profundes que la vida ens va donant. No es tracta tant d’incorporar, acumular (experiències o coneixements), ni tan sols d’aprendre… L’experiència de què parlo és diferent.
Fer espai seria obrir més lloc a realitats que ja estan a la meva vida però que, pel que sigui, ara vaig sentint que s’han d’ampliar. Hi ha moments en què unes realitats no són significatives i ocupen poc espai, però, a mesura que transcorre la vida, podem sentir que ens hi connectem més i que els hi hem de fer espai.
Obrir espais és, per a mi, incorporar noves realitats que no hi eren abans i que sento que comencen a emergir o sento que he d’incorporar. De vegades, només es tracta d’obrir espai sense més (donant-nos més temps sense ocupació, per exemple) per obrir-nos a allò que la vida ens pot portar. Si la nostra realitat està totalment plena és molt difícil que puguem incorporar res i, a més, és més difícil que estiguem atents al que passa al nostre interior.
Us explico, a tall d’exemple, una experiència que jo he viscut: en un moment donat de la meva vida vaig sentir que havia de fer espai al silenci i la meditació. Fins aleshores ho havia intentat, m’ho havia proposat mil vegades i mil vegades ho havia deixat. Però llavors vaig escoltar el meu interior, el meu cos i és com si se’m demanés des de dins obrir aquest espai. Era diferent, gairebé empenyia per obrir-se lloc, com si volgués sortir del fons del mar per respirar… Aleshores va passar i el silenci va començar a formar part de la meva vida, primer petita i després més gran. El silenci és per a mi un nou espai, així ho sento perquè allà m’expandeixo, m’obro. Sí, puc dir que és un espai nou. No és una activitat més, una experiència més. Ho sé perquè sempre vull tornar al meu «espai silenci». No sé si ho heu sentit així mai a la vostra vida, però crec que moltes vegades es dona d’aquesta manera. Pot ser que s’obri l’esport com a espai d’expansió o de connexió o el contacte amb la pobresa com a espai d’obertura o estar a la natura com a espai d’amplitud de la mirada o l’espai de conversa com a alteritat… Hi ha tantes possibilitats!!
La meva experiència no és tant crear nous hàbits (això està bé però gairebé sempre he fracassat) sinó obrir nous espais, per mi la diferència és important.
Perquè es pugui donar hem d’estar oberts i escoltar-nos i escoltar la vida. És a dir, estar connectats. A mi em passa que sento una inquietud nova, física o una intuïció que em connecta amb el meu moment vital i llavors apareix primer com a necessitat i desig i després com a possibilitat d’alguna cosa més. Si m’obro i responc a això que vaig veient començaré a experimentar-ho i a provar. De vegades, no s’obrirà l’espai i deixaré de fer-ho, però si segueixo connectat podré sentir que no era el moment, o que no era la manera i buscaré noves formes que connectin millor amb el que vaig intuint. Així ens anem transformant. Si, per contra, no m’obro (com em passa moltes vegades) llavors em tanco, m’amago, em replego, em carrego.
A les organitzacions passa el mateix, si volem evolucionar ens hem d’escoltar i obrir nous espais per anar transformant l’organització i portant-la més enllà. Normalment en una organització empresarial es dona molt espai a allò econòmic, als objectius, al treball, al número, a l’estratègia, a la consecució de la missió… I es dona poc espai a la cura, a la confiança, al diàleg, a la desconnexió, a l’obertura, a la reflexió profunda, a la relació, a la vulnerabilitat… I aleshores ens ofeguem perquè només tenim un sol punt de vista. Fa temps que reflexiono i comparteixo amb persones amb qui em trobo sobre això, i sempre acabo preguntant: Què és el que està demanant espai ara a la teva organització? Es tracta d’escoltar-ho col·lectivament mitjançant el procés que vaig descriure en una altra entrada “deixar anar, deixar néixer, deixar-se fer”.
I quan ens haguem respost a la pregunta, es tracta d’obrir espais a la nostra vida quotidiana com a organització perquè hi sigui present allò que hem descobert. Per exemple: dissenyar espais físics perquè es doni, temps específics perquè es visqui, rituals organitzatius que ho recordin i ho facin present, etc.
Així ens transformem i creixem, així la vida es va eixamplant, es fa més Vida.
Autor: Juan Goñi
Aquest article ha estat publicat al blog de l’autor: Liderar desde la confianza
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg