Les guerres són sempre entre perdedors. És el gran fracàs de la convivència. La història avança de fracàs en fracàs. Fins quan? Per què ens entestem a continuar fracassant?
Cada cop que esclata una guerra és un gran fracàs per a tota la humanitat. Un fracàs més. I ja en són… Sembla que no aprenem a conviure en pau. La calma aparent és massa sovint fruit de pactes, acords i tractats. No és la calma de la comprensió, la tolerància, la fraternitat. És una pau massa fràgil, amb peus de fang, propensa a ensorrar-se quan la tensió augmenta.
Qui sap quantes guerres esclataran avui? Guerres grans, guerres petites, guerres minúscules. Guerres entre persones, pobles, religions, nacions… Guerres d’interessos, al capdavall. Fracàs rere fracàs. Guerres que sempre tenen a veure amb el poder, les relacions asimètriques, els predominis i els prejudicis. Esclats de violència nascuts de les violències; d’aquelles visibles i, molt sovint, d’aquelles invisibles. Violència de bota i casc, violència de mà plana, violència de coll blanc i polit; violències que agreugen les injustícies i engreixen les desigualtats. I l’esclat sembla inevitable, un nou fracàs està servit.
El món, les societats, la humanitat, evolucionen en gairebé tot menys en la pau. Potser caldria preguntar-se, per què. Els grans avenços tecnològics que haurien d’estar al servei del benestar de totes les persones, se situen sovint al servei dels senyors de la guerra. S’inscriuen a la plantilla dels interessos econòmics en la destrucció del nostre planeta. És evident que allò que anomenem progrés no evita la salvatjada de les guerres. Potser no és un progrés veritable? Potser cal progressar en altres àmbits de la vida?
Sembla evident que, tal com ho tenim entès fins ara, el progrés econòmic i tecnològic no són suficients per evitar les guerres. Els intents de governança global, les institucions i els tractats internacionals no aconsegueixen evitar els esclats violents. Sembla prou evident que aquest camí resulta del tot insuficient i, en alguns aspectes, potser equivocat. La negociació i l’acord haurien de substituir els drons letals i els míssils teledirigits; però, és clar, la ingenuïtat no és benvinguda en aquest terreny de joc.
Fins i tot podria ser que la negociació no fos suficient, perquè tot depèn del context en el qual es produeix. En un context de corrupció, les negociacions són corruptes. En un context de competència extrema, són ferotges. En un context de solidaritat, són alternatives per trobar solucions que tinguin en compte les necessitats de les parts. És, per tant, el context ètic en què es produeix cada negociació el que li confereix els atributs. I aquí rau possiblement el desllorigador d’un camí que permeti avançar cap a un món de pau.
Com assegurar contextos èticament positius per a negociacions que menin a la pau? Gairebé segur que això només és possible amb persones negociadores amarades de convenciment per una societat on les relacions es basen en el respecte, la igualtat, la justícia i la fraternitat. Persones que no es posen aquest vestit només quan van a negociar, sinó que el porten de sèrie, forma part del seu estil de vida.
Ja hi ha un gran exèrcit d’homes i dones de bona voluntat que branden l’arma del diàleg, la tolerància, l’empatia, la solidaritat i el compromís pels més febles, per fer de les seves relacions, espais de pau i fraternitat. És un exèrcit que sempre necessita noves incorporacions, nous reforços. És un exèrcit de persones anònimes que malden per mantenir i aprofundir la pau en els seus cors i transmetre-la al seu voltant. Cal que s’hi incorporin també persones que ocupen càrrecs representatius en governs i institucions que poden fer possible que, aquella flama de la pau que crema dins seu, provoqui un gran incendi de pau arreu del món.
És una aposta que pot semblar ingènua, és cert. A mi em sembla més una necessitat que una ingenuïtat. Podem continuar explorant altres camins, i certament cal fer-ho. A mi no se me n’acudeix cap de més eficaç que afavorir tot allò que aporta pau, de la de veritat, al cor de cada persona. Una espurna, pot esdevenir un gran incendi. Moltes espurnes poden acabar cremant tots els esclats violents, per instal·lar-hi la pau.
També trobareu aquest article al blog de l’autor: Mirades i si voleu també el podeu escoltar en format pòdcast al canal Mirades de Spotify.
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.
Trackbacks/Pingbacks