Buscar la pau no és qüestió de fe ni d’esperança, sinó d’espiritualitat, d’allò que vincula, que relliga. D’allò que empeny a posar-se en marxa pel camí de la pau.
BUSCAR, CONSTRUIR, APORTAR
Qui no vol la pau? Tothom la busca, potser sense saber on és. La cultura de pau és un arbre frondós i gros que possiblement neix d’una llavor molt petita i amagada. Caldria canviar la cultura de la desconfiança, la competició i l’enfrontament per una cultura de pau. Però això de canviar el món potser és un procés més intern del que sembla.
De fet, no n’hi ha prou en demanar la pau, sinó que cal aplicar-la, construir-la. La pau no és una reivindicació sinó un estat, una manera de fer, de viure. Si volem pau, n’haurem d’aportar. Encara que el món no ens mostri la seva millor cara, podem decidir que nosaltres sí que ho farem. Una cosa fàcil de dir i difícil de fer. Però la pau neix quan la donem, no quan en parlem. Cal habitar en aquest camí espiritual que busca i remena fins a trobar la clau d’allò que anomenem pau.
Una cultura de pau és una cultura d’espiritualitat. Un camí que passa repetidament per les porositats de la línia imaginària que separa el dins i el fora. Una interacció contínua que transforma i ens transforma, que influeix i ens influeix; que busca, construeix i aporta.
SILENCI, PAU I Noviolència
La història ens mostra que, molt sovint, les persones activistes per la pau a tots els nivells i amb accions de gran abast són també místiques, entesa aquí la mística en el sentit més ampli i profund del terme. Una mística que furga en l’espiritualitat fins a trobar-hi aquell silenci i aquella pau que són el motor de la noviolència i de qualsevol altra pau.
Persones com Thomas Merton, que considerava que la feina principal d’un monjo com ell és estimar els altres sense parar-se a pensar si en són dignes o no; que creu profundament que no és possible trobar-se un mateix aïllant-se de la resta de la humanitat. Una espiritualitat que l’ha empès a influir, a trobar-se amb líders de tota mena per difondre la cultura de la trobada i l’entesa.
I també Lanza del Vasto, deixeble de Gandhi, que creia que la veritable revolució, pacificadora i definitiva, és la que cada persona ha de construir en ell mateix per fer callar la pròpia violència. I ell, des de la profunditat de la seva interioritat, assumeix el compromís que el porta a esdevenir un veritable apòstol de la pau.
Tothom té al cap aquests i altres noms que al llarg de la història han cercat dins seu per construir la pau que se sentien empesos a donar arreu del món. Però, coneixeu la Hildegard Goss–Mayr i el seu marit?
TESTIMONIS DE PAU
Per aquells que no n’hàgiu sentit a parlar, m’agradaria fer-vos cinc cèntims de la vida de Hildegard Goss–Mayr, veterana mística i militant de la noviolència nascuda a Viena l’any 1930. Va estudiar literatura, llengua anglesa, història, dret i teologia. El seu pare va ser soldat a la Primera Guerra Mundial, després de la qual va esdevenir lluitador per la noviolència fundant el Moviment Internacional de Reconciliació, que es va dedicar inicialment a afavorir la trobada entre Alemanya i Polònia.
L’any 1958, Hildegard es va casar amb Jean Goss, de mare catòlica i pare anarquista. En Jean va lluitar a la Segona Guerra Mundial convençut que quants més homes matés, millor defensava el seu país. El buit i l’esquinçament interior que això li va provocar el van convertir en un ferm defensor d’un amor actiu, dinàmic, intransigent amb el mal i les injustícies, però mai amb les persones. Aquesta transformació li va costar cinc anys d’empresonament.
Hildegard ha treballat incansablement, juntament amb Jean, pel Moviment Internacional de Reconciliació, fundat pel seu pare el 1914. Aquest moviment és una de les organitzacions més antigues que lluiten en favor de la pau, la noviolència i els drets humans i compta amb 71 seus arreu del món. Hildegard també ha col·laborat amb el Servei Pau i Justícia, creat a Medellín (Colòmbia) el 1974. Aquest servei, d’inspiració cristiana i ecumènica, està present a 12 països i n’és la cofundadora juntament amb el premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel.
Hildegarda ha estat nominada tres vegades al premi Nobel de la Pau (1979, 1987 i 2005) i li han estat concedits reconeguts premis per la defensa dels drets humans: Bruno Kreisky Award (Àustria, 1979), Pax Christi USA Pope Paul VI Teacher of Peace Award (1986), Pfeffer Peace Prize (1990), Niwano Peace Prize (1991) i Pacem in Terris Peace and Freedom Award (2009).
Des de la dura experiència de la mort i la guerra, Hildegard és capaç de trobar dins seu la clau de l’amor fins a escriure que “La vida de cada persona té un valor absolut” i, sense aturar-se aquí, es posa al servei de la noviolència i de la defensa de la vida humana en la seva integritat. Treballa sense treva per capgirar una civilització que ha posat el benefici, el progrés, el poder i la violència al lloc que hauria d’ocupar la persona i la seva dignitat inalienable.
Sola, o amb el seu marit Jean mentre encara era viu, i a través de les organitzacions on treballava o col·laborant amb altres, va intervenir en l’enderrocament pacífic de la dictadura a Filipines. També ha col·laborat amb l’arquebisbe brasiler Hélder Câmara en la creació de diversos grups de noviolència activa a Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica, denunciant les violacions dels drets humans sota les dictadures militars d’Argentina, Brasil i Xile. A més, ha donat suport a les iniciatives del cardenal Paulo Evaristo Arns i l’arquebisbe Òscar Romero, obrint les seves esglésies als pobres i als perseguits.”
La primavera de 1975, Hildegard, juntament amb Adolfo Pérez Esquivel i l’advocat Mario Carvalho, va ser detinguda i empresonada al Brasil, acusats de conspiració internacional. Sobre aquest fet escriurà més tard: “Pregar junts ens va donar coratge. Vàrem decidir dejunar durant uns dies i vàrem dir als guardes de la presó que fèiem tot allò també per la seva transformació”. Anys més tard va treballar a Rwanda organitzant, abans que s’iniciés el genocidi, un seminari amb hutus, tutsis i europeus. Malauradament, ja era massa tard, i això li va fer adonar-se de la importància d’actuar quan abans millor per evitar la violència. També a Burundi va posar en marxa el projecte “L’escolta empàtica”, en el qual grups reduïts d’hutus i tutsis poden compartir les seves vivències per tal de comprendre’s i anar al fons de les veritables causes del conflicte.
Activitat, molta; activisme, gens. La fe la tenen algunes persones, l’espiritualitat és patrimoni de tothom. I és anant a l’arrel de l’esperit, com Hildegard, Jean i tants d’altres, que han trobat aquella clau que inspira l’activitat per a una veritable fraternitat, per a una pau que va més enllà de religions i pertinences. Una pau que ens agermana en la justícia, la igualtat i la llibertat.
Aquest article ha estat publicat al número 195 de Ciutat Nova: On és la pau?
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.
M’agradat molt aquest article. Enmig de tota la confrontació que es viu avui dia, sempre conforta conèixer models de bones persones que col·laboren per la Pau Mundial i la bona entesa. Bones Festes.
Gràcies pel teu comentari.