Pel que fa a l’alimentació, alguns podríem pensar que avui estem millor que mai, però el sistema alimentari industrial té uns costos molt alts que no sol pagar el consumidor, sinó que recauen damunt d’altres, en el present o en el futur. Necessitem un sistema més amigable amb la natura que no anteposi les vendes al valor nutricional i a la salut de la gent i de la Terra.
Pel que fa a l’alimentació, una persona qualsevol del nostre món desenvolupat, podria pensar que avui estem millor que mai. I això perquè a l’instant, fàcilment, tot just baixant al supermercat, disposa de l’aliment que vol i quan vol. No li cal jugar-se la pell darrere un senglar, ni esperar tot un any per menjar una fruita o pregar perquè una pedregada no li malmeti la collita o perquè la pluja caigui al moment oportú. Gràcies a l’inusitat avenç tecnocientífic i gràcies a una immensa xarxa de grans companyies mundials d’aliments i begudes, podem tenir a l’abast menges de tota mena: barates, exòtiques, immaculades i llustrosament envasades en tota mena d’embolcalls en un prestatge. Tan gran és la quantitat i varietat mengívola que, en comptes de gana, molta gent dels països rics pateix més aviat pel sobrepès. Tanta abundor hi ha, que no fa cap drama si algun aliment es fa malbé i s’ha de llençar. Viu i menja panxacontent i irresponsablement.
EL PREU QUE NO ES VEU
Tanmateix, gaudir de tan accessible profusió alimentària, atipar-se goludament i malbaratar sense miraments els aliments té un preu que no figura a la prestatgeria del súper. El sistema alimentari imperant, tant l’agricultura com la ramaderia o la pesca industrials, segueix la lògica capitalista d’engreixar més i més el guany privat en comptes d’alimentar el conjunt de la població. Sens dubte, s’han maximitzat la producció, l’eficiència i el rendiment, però amb uns costos molt alts, la majoria dels quals no paga el consumidor, sinó que recauen damunt d’altres, en el present o en el futur. D’entrada, un cost social: l’explotació (també infantil) i l’empobriment de molts treballadors del sector alimentari, la discriminació de la dona que hi sovinteja, l’espoli i ruïna dels països empobrits a mans d’uns pocs rics que se n’aprofiten, l’assetjament i l’assassinat d’indígenes i petits agricultors locals, el robatori o la contaminació de les seves terres i aigües, la privatització de territoris comunals o públics, la inseguretat alimentària creixent…
En segon lloc, aquest sistema alimentari industrial té un cost enorme sobre el sòl, l’aigua, l’aire, el clima… El sòl s’erosiona o degrada (esgotament de nutrients, salinització, etc.) com a resultat de l’expansió de monoconreus i d’àrees de regadiu, de la desforestació; els aqüífers es buiden o es contaminen per l’acumulació de purins; rius, llacs i embassaments s’empesten (eutrofització) a causa dels fertilitzants químics mentre es dessequen aiguamolls i els mars s’omplen de residus; fruit de la gegantina maquinària agrícola, el transport d’aliments amunt i avall i la ramaderia intensiva també augmenta el consum imparable de combustibles fòssils i les emissions de gasos que corrompen l’aire i impulsen un canvi climàtic desbocat.
La majoria dels costos del sistema alimentari imperant no els paga el consumidor
Alhora, tot això afecta innombrables animals i plantes, gran part de la xarxa de la vida que ens sosté. En primer lloc, per l’abandó de les varietats tradicionals, llegat d’incomptables generacions d’agricultors, varietats resilients però menys productives. En segon lloc, per la destrucció d’hàbitats i paisatges degut a la utilització creixent de pesticides, de productes farmacèutics i d’organismes modificats genèticament, els quals amenacen la supervivència de moltes espècies silvestres (també pol·linitzadores, com les abelles) i alteren els ecosistemes (creació de poblacions resistents, augment de plagues…); es perden les varietats locals, empobrint-se la biodiversitat; la cria intensiva d’animals per a carn, llet i ous (amb modificació genètica, hormones de creixement, antibiòtics, inseminació artificial, separació de mares i cries, confinament massiu en espais reduïts…) afecta el seu desenvolupament natural (part, lactància, creixement, aparellament, moviment, hàbits socials, qualitat de vida…). Res gaire diferent al que provoquen les piscifactories industrials, una mala solució a la sobreexplotació que també assola les pesqueres de mars i oceans.
UN CANVI DE VALORS
Per tot això, cal transitar a peu ferm vers una alimentació més saludable, sostenible i conscient, un sistema més amigable amb la natura que, sense defugir els avenços científics i tecnològics, aprengui dels sistemes alimentaris tradicionals i aposti per les tècniques de l’agricultura ecològica (rebuig de l’ús de pesticides i fertilitzants químics, cultius de cobertura, reg per degoteig, diversificació i associació de cultius, etc.); que minimitzi el consum d’aliments d’origen animal (flexitarianisme, vegetarianisme, veganisme); promogui les cooperatives de consum amb productes de proximitat, socialment i ambientalment ètics, la sobirania alimentària en contraposició al menjar porqueria, que anteposa les vendes al valor nutricional i, en definitiva, a la salut de la gent i de la Terra.
Si coneixem l’alternativa, què ens impedeix encaminar-nos-hi? Segurament és una barreja diversa d’elements, però en el fons, hi ha els nostres valors. Uns valors que, avui a Occident, solen ser individualistes, materialistes i antropocèntrics: el lucre, la nostra seguretat, la nostra comoditat… Per tant, necessitem com el pa que mengem una metanoia, un examen radical de la nostra activitat vital i una transformació pregona. Ultra la nostra celebrada llibertat, ens cal esdevenir conscients de la nostra responsabilitat (individual, corporativa, institucional): la nostra manera d’alimentar-nos és sostenible (preserva l’entorn i té en compte les generacions futures)? S’avé amb la dignitat humana i els drets humans (paga un preu just pel treball, atén els que passen fam)? Dona suport als petits, als que tenim a prop (producció local)? En síntesi: respectem de veres la terra i el mar, les plantes, els animals i els éssers humans? Som prou coratjosos, empàtics, sobris i generosos?
Si coneixem l’alternativa, què ens frena?
L’espiritualitat (preservada en les cultures indígenes i tradicionals així com en el nucli de les grans religions de la humanitat) pot nodrir i envigorir aquestes actituds morals i inspirar accions compromeses envers una alimentació saludable i sostenible. Perquè l’espiritualitat, que tradicionalment ha estat també ambiental o ecològica, inclou l’experiència de la meravella i reverència davant la bellesa, la complexitat i el misteri de la vida; unes creences sobre el significat i el valor simbòlic i, sovint, sagrat de la natura i dels aliments; uns ritus per posar atenció a l’alimentació (com els dejunis que prescriuen) o per donar gràcies pels aliments (benedicció de la taula); així com consells per minimitzar el sofriment animal, per tenir cura de l’entorn, per viure frugalment i per compartir l’aliment amb el necessitat: “Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir.” (Mt 25, 35).
Aquest article ha estat publicar al número 190 de la revista: Que vagi de gust
Sobre l´autor
Promovem els valors immaterials de la natura.