Tots usem la via pública perquè d’una forma o altra, tots transitem. Ja sigui caminant, en bicicleta, en moto, en cotxe, o en transport públic. Aquest conjunt, de característiques tan diferents, comparteix un mateix espai, la via pública, la carretera, l’autopista…
Ens hem de ficar al cap que, quan circulem, estem fent una cosa important, perquè hi ha en joc la seguretat nostre i la dels altres. Aquí no hi val ni el despiste, ni la distracció. Cal posar tota l’atenció. I això, tot i sent molt, no ho és tot. Perquè hi hauria una pregunta de fons que és fonamental. Qui és l’altre per a mi? Com valoro la presència de l’altre a la carretera ? Hom té la impressió que un percentatge important de conductors miren l’altre como si fos una nosa a superar. Si aquella trista frase de Jean Paul Sartre -«L’altre és el limitador de la meva llibertat»- fos posada en praàtica, faríem de la circulació un autèntic perill.
Compartint la via pública amb els altres, tenim l’oportunitat de generar una relació cívica, com una mena de diàleg sense paraules, con un diàleg d’actituds. Al volant, tinc la possibilitat de triar entre una conducció agressiva, en la què l’altre és l’obstacle a superar, o la conducció cívica en què amb l’altre haig de compartir bonament l’espai de la carretera. I es produeix un fet curiós: Tota acció positiva en favor dels altres, genera reciprocitat. Aquell qui té dificultats per sortir, quan se li cedeix el pas, acostuma a fer un gest amb la mà d’agraïment. I així trobem el gust per la cortesia i la generositat, i gaudim d’una conducció tranquil·la; el nostre estat d’ànim es pacifica i fem de la moderació i la convivència el paradigma del civisme.
Antoni Pedragosa
Articles d’Antoni Pedragosa en altres mitjans
Acerca del autor
Licenciado en Ciencias Químicas, Master en Astronomía, casado con Blanca, dos hijos, cuatro nietos, colaborador habitual de Ràdio Estel, de Ciutat Nova y de CAT-Diàleg. Asesor ocasional de la Eurocámara en temas de medio ambiente.