El passat 18 de gener de 2023 vaig assistir a la Master Class “El procés de morir, escola de vida”, organitzada per l’Academia de Ciencias Médicas de Bilbao i la Fundación Pía Aguirreche, que va anar a càrrec d’ Enric Benito Oliver, oncòleg especialista en cures pal·liatives. [Cliqueu aquí per veure la conferència completa]. Compartiré alguns dels aprenentatges que m’emporto. Encara que pugui sonar una mica estrany, m’apassiona el tema de la mort i l’acompanyament de les persones en el procés de final de vida. Crec que és una “assignatura” que hauria de ser obligatòria i a la que ens hi hauríem d’acostar des de ben petits, ja que l’única certesa que tenim és que algun dia ens visitarà la mort, sigui en primera o en tercera persona.
El Dr. Benito té una àmplia experiència clínica d’acompanyament a centenars de pacients que l’ha portat a veure la mort com un “procés de transformació espiritual, font d’inspiració i saviesa vital”, d’aquí ve el títol de la Master Class.
Des del punt de vista mèdic hi ha un moment en què ja no es pot fer res més per la malaltia, però, en canvi, queda molt per fer amb la persona. Es tracta d’acompanyar un procés natural ben organitzat. La mort no és un fracàs, si ho veiem així és fruit de la por o la ignorància. Ens falta entrenament. El Dr. Benito ho va comparar amb la formació per convertir-se en pilot d’avió. Puges a l’avió amb un instructor que et va donant indicacions, t’ensenya a enlairar-te, t’aconsella, et mostra perquè serveixen els comandaments i els indicadors… Però imaginem-nos que hi ha un supòsit de partida: aquest viatge no té fi. Arriba l’hora d’aterrar i et diuen que això no entra a la formació, i l’instructor (o instructora) salta amb un paracaigudes i et deixa sol (sola) a l’avió. Aterrar fa molta por si no hi ha ningú que acompanyi.
A parer del Dr. Benito, quan hi ha una malaltia terminal no hi ha ningú que no sàpiga que és al final de la vida. El problema és que es pot morir molt sol. A més, si tens la mala sort de morir a un hospital on no hi ha cures pal·liatives, et faran coses molt cares, que no serveixen, que no tenen sentit… i vius en una mentida. A partir d’aquí el Dr. Benito ens va regalar set lliçons apreses durant la seva trajectòria professional i vital.
Lliçó 1: “Morir és normal i, a més, és segur. (…) La mort no existeix. Hi ha el naixement i el moriment, hi ha un procés de néixer i un procés de morir, la vida emergeix i se submergeix… I els dos [processos] estan bellament organitzats”. És important donar informació honesta perquè la persona i els qui l’acompanyen puguin adaptar-se al que està passant. És una evidència que cal ofegar-se per morir-se, però quan arriba el moment de morir la persona està desconnectada de la seva pròpia percepció de l’absència d’aire, no té dispnea. I és important saber-ho. Hi ha un llindar a partir del qual s’entra en un nivell de consciència on hi ha pau, serenitat, bondat, bellesa. I poder acompanyar-lo i viure’l de forma vicària és un regal. Per acompanyar bé cal aprendre a domesticar la por, l’angoixa i la tristesa. Només cal no interferir, no frenar, no lluitar. Qui està al moment final de la seva vida necessita silenci, intimitat, informació honesta, tendresa, companyia, pau. No s’ha de tractar la mort com una malaltia perquè no ho és. És un procés natural i ben organitzat. El Dr. Benito va comentar que sol dir: “Si volen saber com es tracta en aquest hospital el procés de morir hi ha una prova del cotó que és la següent: quanta gent mor amb el sèrum lloc i la màscara d’oxigen. Perquè això és, directament, una mala praxi”. Cal fomentar una cultura de cures pal·liatives per acompanyar la persona en la seva màxima vulnerabilitat, per no viure en la mentida, la ignorància i no augmentar el patiment de forma innecessària.
Lliçó 2: “Morir ens obre a la veritat”. La veritat ens fa lliures. La veritat ens fa propietaris del procés, del temps que ens en queda. Moltes vegades quan la gent sent que es mor diu coses que s’ha guardat o no ha dit prou, hi ha experiències molt profundes, es donen erupcions de tendresa… Poder-nos dir que ens estimem, gràcies i adéu és molt gran.
Lliçó 3: “Morir no fa mal”. Amb els fàrmacs que tenim el dolor físic es pot controlar força bé. El patiment és opcional, prové de la resistència que oposem a la realitat. “El rebuig de la realitat no canvia la realitat; és voler parar el tsunami amb les mans i el tsunami se t’emporta”. El secret és acceptar allò que no puc canviar. I quan passa això, entres en un nivell de consciència que transcendeix allò que abans no podies assumir.
Lliçó 4: “Què necessitem saber? (…) En realitat el més important és ser i no tenir”. Els qui acumulen molt en vida (coses, càrrecs, experiències, diners, etc.) tenen una gran càrrega que els dificulta el moment de la partida, els costa deixar anar.
Lliçó 5: “El sentit ens obre el camí”. Normalment, tots arribem al final de la nostra vida amb experiències de pèrdua, patiment, moments difícils i segons com els hàgim anat adaptant, aprenent d’aquestes pèrdues parcials estarem més ben, o més mal, preparats per assumir que la mort és una cosa que ens ha de succeir.
Lliçó 6: “Podem morir sans”, entenent sa com a íntegre, coherent, serè, en pau. Els cossos es deterioren, però es pot tenir aquesta mirada de la realitat. Els qui la tenen són veritables mestres. Quan aprenem que som alguna cosa més que cos i que estem connectats amb el que ens sosté, “i això no està mai amenaçat”, podem ‘deixar anar’ amb més facilitat el cos. [Mentre escric aquestes línies he vist una pel·lícula, Gente que viene y bah, on es reflecteix molt bé aquesta lliçó].
Lliçó 7: “Acompanyar i ser-hi té premi”, és una manera d’aprendre sobre la vida sense intermediaris. Si aconsegueixes acostar-t’hi sense por pots veure com el procés de morir no és un procés biològic, sinó biogràfic i relacional. Com acompanyar-lo? No cal fer ni dir res en aquell moment, cal ser-hi. Hem de gestionar la por, la ira i la tristesa, perquè si no ho fem vibrarà a l’ambient i l’entorn condiciona l’experiència. Acompanyar és fer una mirada de gratitud, de tendresa i desitjar-li un bon viatge. I perquè els i les professionals puguin acompanyar bé cal: Competència (coneixement del procés); connexió (relació íntima, de ser a ser); coratge (moure’t a la incertesa).
Com en totes les històries d’acompanyament sempre hi ha tres actors. Un protagonista, qui se’n va; i uns coprotagonistes, els familiars que intenten acceptar, recolzar i deixar marxar i, en tercer lloc, uns professionals que, a més de cuidar i acompanyar, han de saber cuidar-se, intentar no sobreimplicar-se i, si ho fan, saber elaborar -si és possible junts- el reconeixement de la realitat i acceptar que som vulnerables, fràgils i recordar que la feina ben feta no és resoldre ni curar, sinó acompanyar des de la presència i la compassió (Benito i altres, 2016, p.370).
Referències
- Al final de la vida (2020, 9 septiembre). Aprendamos de la muerte. Dr. Enric Benito. [archivo de vídeo] https://www.youtube.com/watch?v=sYZ11gXjVAM
- Benito, Enric, Dones, Mónica y Barbero, Javier (2016). El acompañamiento espiritual en cuidados paliativos. Psicooncología, Vol. 13, Núm. 2-3, pp. 367-384. https://doi.org/10.5209/PSIC.54442
- Fundación Pía Aguirreche (2022, 19 enero). “El proceso de morir, escuela de vida” Clase magistral de Enric Benito Oliver. [archivo de vídeo] https://www.youtube.com/watch?v=pDXK2fKOkg0
També podeu llegir aquest article d’Enric Benito publicat al número 192 de la revista Ciutat Nova: Morir: l’art de viure
Aquest article ha estat publicat originalment al blog de l’autora: Querer es poder.
Sobre l´autor
Enamorada de la vida i de la meva professió, professora d'ètica a la Universitat de Deusto. Mare vocacional. Amiga dels meus amics. Compromesa per fer del món un lloc millor per a tothom.