Cada vegada que connectem el mòbil o l’ordinador, una petita gran mina es posa en funcionament. La matèria primera no és una cosa física, sinó les dades de tot el que fem (sí, tot).
La tecnologia ens permet de fer coses que abans eren impensables: comunicar-nos amb un clic amb amics que estan lluny, tenir centenars d’opinions sobre un lloc determinat sense preguntar a ningú o conèixer quin és el millor camí per arribar a casa després de la feina sense trobar embussos .
Cap de tots aquests beneficis és gratuït. Les plataformes digitals posen a la nostra disposició aquestes eines, però a canvi ens demanen una cosa molt valuosa: la informació del què fem.
Quan descarreguem l’aplicació de Google Maps en el nostre mòbil o ens obrim un compte de Facebook o Instagram, acceptem una llarga llista de clàusules i condicions. El percentatge d’usuaris que es llegeix aquest document és molt baix. Aquí, sense saber-ho, estem acceptant que l’empresa pugui recollir les dades del que fem amb l’aplicació per a “millorar l’experiència”.
Aquest “millorar l’experiència” podria traduir-se en “fem servir la teva informació per aconseguir oferir-te una mica més sense que te n’adonis”. És per això que quan fem servir Facebook, la xarxa social guarda les dades de cada ‘m’agrada, cada clic, cada publicació que fem. Més endavant, amb aquesta informació ens recorda amics amb els que podríem contactar, pàgines a les quals seguir i publicitat que podríem preferir.
Un famós youtuber va fer un experiment: es va posar a parlar a l’assistent de veu que ve incorporat al mòbil. Li va parlar sobre joguines per a gossos. Uns minuts després es va posar a navegar per Internet i va començar a notar que li apareixien publicitats sobre joguines per a mascotes. Casualitat? De cap manera. Si un vol utilitzar l’assistent de veu, accepta, entre altres coses, que identifiqui les paraules i que d’aquesta manera Google tracti de “millorar l’experiència”.
És clar que aquesta millora de l’experiència moltes vegades pot distar molt del que cada persona pensa que és l’ideal. Qui té accés a les dades, amb quins objectius i durant quant de temps, són algunes preguntes que no solen tenir respostes clares.
Ho va explicar de manera concisa Edward Snowden, l’extècnic de la CIA que va revelar l’espionatge massiu de l’Agència Nacional de Seguretat dels Estats Units: “Facebook guanya diners explotant als seus usuaris i venent detalls de la vida privada de milions de persones, molt més enllà del que publiquen voluntàriament. Facebook no és una víctima, és còmplice “.
Google té una lògica similar: és un servei gratuït, que fa servir les teves dades per mostrar publicitat. Llegeix els teus correus, sap el que busques i en base a això, t’ofereix coses per a que compris. Cobra a les empreses perquè puguin mostrar els seus productes a persones determinades.
L’escàndol en el qual es va veure involucrat Facebook, va posar de manifest com l’empresa Cambridge Analytica, la consultora que va assessorar a Donald Trump en la seva campanya presidencial, va aconseguir dades de més de 87 milions d’usuaris de la xarxa social i els va usar per construir grups de perfils de possibles votants i així tractar d’influir en el seu comportament.
Tot va començar amb una ‘inofensiva’ enquesta a Facebook. Un responia a un test de personalitat en el qual elegia opcions a diferents preguntes que se li presentaven. L’eina no només recollia les respostes de l’usuari, també guardava informació d’interessos dels amics de la persona que responia l’enquesta. Cambridge Analytica va pagar per comprar la informació personal dels usuaris a través d’un investigador extern que, segons Facebook, va afirmar que estava recollint les dades per a fins acadèmics. El problema és que l’empresa de Mark Zuckerberg no va decidir controlar seriosament què passava amb les dades que se li donaven a una persona.
Milions d’usuaris van patir la “millora de l’experiència”. “Quan un servei ‘on line’ és gratuït, un no és el client, és el producte”, va explicar ja el 2014 el CEO d’Apple, Tim Cook. Han hagut de passar diversos anys i desenes d’irregularitats de les empreses que recopilen milers de milions de dades, perquè els usuaris prenguem consciència del veritable poder de la informació.
Com protegir les teves dades
Facebook té massa dades sobre nosaltres, és per això que els usuaris són els que han d’intentar protegir la informació que comparteixen en cada plataforma. És molt fàcil tornar-se paranoic i no voler fer servir la tecnologia mai més; però si bé un no pot tenir el control total de la informació que posseeixen d’un mateix, hi ha coses que es poen fer per a restringir qui accedeixen a la nostra informació a les xarxes socials:
- Estar atents a les aplicacions que tenim al mòbil. Descarregar les ‘apps’ oficials i mirar amb cura els permisos que demanen al descarregar-les. Algunes estan dissenyades per recollir les dades dels usuaris.
- Tractar de bloquejar selectivament els avisos, per limitar la publicitat que et mostren plataformes com Facebook o Google.
- Mirar la configuració de seguretat de les xarxes socials i del correu electrònic, per comprovar quines opcions estan habilitades. Comprovar individualment les preferències de cada aplicació per veure també si vas donar permís per accedir a informació dels teus amics.
- Cada usuari pot descarregar-se les dades que posseeixen sobre ell els principals llocs com Google, Facebook o Instagram. Aquí es pot veure absolutament tota la informació que guarden.
Autor: Agustín Tonet (@AgusTonet)
Publicat a Ciudad Nueva Argentina 598 (Juny 2018) – http://ciudadnueva.com.ar/n-598-junio-2018/
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg