Unes paraules de fa cinc anys que ens serveixen avui per recordar-nos una interessant lliçó castellera: les construccions col·lectives s’assoleixen gràcies al treball de molts que, de forma anònima, participen des de llocs incòmodes i invisibles
La tradició catalana dels castellers, originària de la «Catalunya Nova», és ben espectacular i ve de lluny. De fet, a mitjans del segle XIX es va aconseguir fer un castell humà molt difícil: el dos de nou amb folre i manilles.
Es tracta d’un castell de nou pisos, amb dues persones per pis, que té una primera base (folre) i una altra segona (manilles), que ajuda a l’estabilitat del castell. Va ser una cosa impressionant i restà com un dels castells més espectaculars fets en aquella època.
Com tantes coses al llarg de la història, que pugen i baixen, també el món dels castellers va anar de baixada i després, al segle XX, tornà la febre castellera. Els castellers van prendre com a objectiu tornar a repetir la gesta del dos de nou amb folre i manilles, aquell castell que necessita tanta i tanta gent, en una precisa combinació de força i equilibri.
Així doncs, va començar una mena de competició entre totes les colles per veure qui era el primer que aconseguia carregar i descarregar aquell famós castell del segle XIX. Ho intentaven, posaven més gent, buscaven la fórmula, però mai, mai, ho aconseguien.
Fins que una vegada, la colla dels Minyons de Terrassa, va pensar que potser feia falta reforçar l’estructura amb unes «crosses». Les crosses són persones petites, rodonetes, forçudes, que es col·loquen sota les aixelles dels qui estan a la pinya, a sota de tot. Estan «marginats», podríem dir, invisibles absolutament, amb tota la pressió i el pes del castell… a més de trobar-se en una posició no gaire agradable, precisament sota les aixelles dels altres…
Doncs bé, quan la colla de Terrassa va posar les crosses, aquell dia van aconseguir carregar i descarregar el castell.
La idea és senzilla, fàcil, molt transparent.
De vegades, ens pot semblar que la nostra acció és com un gra de sorra a la platja: no serveix per a res. En canvi, sí que serveix: serveix per a construir castells com el dos de nou amb folre i manilles.
Cal prendre consciència de la nostra responsabilitat en el bé comú. Això és el que van fer les «crosses» i el que tots estem cridats a fer. Així, es poden construir castells grans i ben macos.
Recull de fragments d’una intervenció del 2013
Albert Batalla i Siscart – Alcalde de la Seu d’Urgell
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg
Molt clar i gràfic! Gràcies