Seguint el fil de la revista Ciutat Nova d’estiu sobre ecologia, Josep Maria Mallarach ens ajuda a aprofundir més en el concepte i la pràctica de la contemplació de la natura.

La contemplació pot ser una actitud o un estat que, per a algunes persones, pot ser el més fàcil o el més difícil de practicar o viure, de vegades successivament o ensems, per paradoxal que pugui semblar. El més fàcil, car l’estat contemplatiu correspon essencialment a la nostra natura més pregona, la més primordial, i pot brollar espontàniament del nostre interior, si li donem l’oportunitat. El més difícil, car l’educació i els condicionaments socials que hem rebut i l’estil de vida que molta gent porta orienta cap a l’acció i la distracció, i allunya de la contemplació. La majoria de la nostra societat viu en una civilització urbana,  tecnològica i competitiva, profundament escindida de la natura (fins i tot en molts àmbits rurals), que ha desenvolupat tota mena d’impediments a la contemplació, en uns entorns i ritmes artificials, mecànics, que generen presses, soroll i estrès contínuament, sense oferir temps qualitatiu, on poder gaudir del silenci, la calma i serenitat, que són, tanmateix, indispensables per a la salut humana integral.

La llibertat pròpia de la contemplació o la possibilitat de que sorgeixi espontàniament, no són pas sinònims de facilitat. Una cosa és accedir a un estat contemplatiu momentàniament –per exemple quan restem astorats, admirant un espectacle meravellós- i una altra cosa molt diferent és accedir al mateix estat quan hom vol, i sobretot, romandre-hi.

Les dificultats principals amb què ens enfrontem per a contemplar no són exteriors, sinó interiors, estan dins de nosaltres mateixos, sobretot la distracció i dispersió mental, i la sensació de neguit associada al no fer res. La contemplació augmenta, de fet, quan les preocupacions egoiques minven, o si més no se silencien discretament, darrere d’una actitud d’atenció pura i sostinguda, en la qual la ment pot romandre en silenci. Per a la majoria de persones de les nostres societats tecnificades, aconseguir un estat de silenci interior i d’atenció sostinguda, sense tensió ni cap objectiu ni expectativa pot ser una tasca aspra, quasi inintel·ligible, que demana, com tot art, fe i una pràctica perseverant d’anys, i que es veu estimulada pels tastets de goig que anem sentint. La bellesa harmònica de la natura és l’àmbit òptim per exercitar-nos en l’art de la contemplació, perquè ens atreu, immobilitza i omple de felicitat.

Contemplar és, essencialment, una modalitat de coneixement supra-racional, que, sense cercar res, permet conèixer allò contemplat íntimament, amorosament, sense classificar ni jutjar, per la via de l’admiració i la meravella. Un coneixement amorós que unifica l’existència d’aquell que contempla i d’allò contemplat i que, per tant, transforma qualitativament la relació. Perquè la contemplació ens treu de l’àmbit del pensar, o el fer, en el qual estem habitualment involucrats, per dur-nos suaument vers l’àmbit de l’ésser, de l’existència pura, a l’àmbit del descans regenerador que sorgeix quan es viu el present en serena plenitud.

La contemplació de la natura convida a conrear una actitud d’obertura atenta i conscient de tots els sentits corporals i de totes les facultats anímiques, simultàniament, si és possible. A diferència de la meditació, la contemplació permet una gran llibertat de postures corporals, sigui dempeus, caminant, asseguts, reclinats, etc., i, consegüentment, gaudeix d’una gran llibertat de moviments. En la tradició cristiana la contemplació de la natura (theoria physike en grec) es considera el primer estadi del camí interior, místic; en paraules de Sant Irineu de Lió, “el primer pas de l’ànima per conèixer Déu”, en condueix cap el reialme de la immanència, de l’omnipresència divina. Per això són molt diversos els mètodes de contemplació cristiana, que proposen començar per contemplar la natura.

L’experiència contemplativa infon consciència, serenitat, calma i goig. Quan la vivència arriba a una certa intensitat, la vivència arrela espontàniament en la nostra memòria i adquireix un caràcter significatiu en la nostra vida, del qual solen fluir, sense adonar-nos-en canvis transformadors. És una porta per redescobrir la profunditat i interioritat de la natura, per mitjà d’una aproximació més conscient i respectuosa, que ens convida a fer l’experiència de comunió amb el cosmos i d’obertura a la seva dimensió sagrada. El cor -el centre del nostre ésser-  és el lloc on, per sinergia entre la receptivitat humana i la gràcia de l’Esperit,  l’acció i la contemplació s’uneixen regenerant una nova vida interior, més serena, compromesa, vital i harmònica.

El papa Francesc, a l’encíclica Laudato Si’ convida a “totes les persones de bona voluntat” a recuperar “la contemplació agraïda del món”, i afirma que “l’espiritualitat cristiana proposa una manera alternativa d’entendre la qualitat de vida i estimula un estil de vida profètic i contemplatiu (LS, 222). Des d’aleshores, ha reiterat en nombroses ocasions. la importància d’unir la contemplació amb la cura de la creació, de la nostra única llar terrenal.

Per aquell qui vulgui una introducció assequible a la contemplació, des de la pluralitat, un llibre interessant és La experiencia contemplativa. En la mística, la filosofía y el arte, coordinat per Olga Fajardo -editorial Kairós-, que ofereix assaigs d’onze autors contemporanis que aborden l’experiència contemplativa des de la mística, la filosofia i l’art, combinant llurs vivències amb els ensenyaments de les principals tradicions religioses i ideologies seculars que coexisteixen pacíficament a casa nostra.

Si vols adquirir o desenvolupar les teves capacitats per poder percebre, entendre i gaudir dels valors i significats espirituals de la Natura et pot interessar aquest curs de postgrau que dirigeix Josep Maria Mallarach: Significats i Valors Espirituals de la Natura: Percepció, Comunicació, Gestió i Integració.

Sobre l´autor

Josep Maria Mallarach

Web | Més articles

Formació en geologia, ecologia i medi ambient. Enamorat de la Natura, aprenent de savieses tradicionals i (modest) defensor de la Terra.

• Josep Maria Mallarach

  https://ciutatnova.org/author/mallarach/

  Poblet: un bon exemple