Amb l’arribada del nou exercici polític i amb la vista posada en les properes eleccions generals de l’abril i europees i municipals del maig, sembla que ens haguem de posar a córrer vers la culminació –o no- de dos grans temes omnipresents: el Brèxit i el judici dels presos polítics. Tots sabem que, per bé o per mal, l’adrenalina arriba quan s’apropa el final dels terminis donats sense haver acabat els deures i ens empeny, amb un ritme frenètic, cap a un obsessiu marcar perfil: discursos, actes populars, inauguracions, declaracions solemnes, manifestacions, etc., seran el pa nostre de cada dia durant els propers mesos. En aquest context em pregunto, són encara les eleccions el sistema més adequat per organitzar-nos políticament? Aquesta és la tesi elaborada pel filòsof flamenc David van Reybrouck al seu llibre Against Elections (Contra les eleccions).
Deixant de banda la provocació, no crec faltar a la veritat dient que, avui dia, la consideració general de l’organització de les nostres comunitats polítiques és més aviat dolenta, per no parlar de l’estesa sensació de separació entre els votants i els nostres representants polítics. Molts diuen que la nostra no és una democràcia de qualitat, o que la política ja no és capaç de trobar solucions a la crisi econòmica i social –fins i tot gairebé moral- de la nostra societat.
Al mateix temps, amb unes dades de participació cada cop menors, qüestionem amb més força la legitimitat dels governants per a prendre decisions. Aquesta desconfiança, però, és recíproca, doncs tampoc els representants polítics creuen en la virtuositat dels seus representats: amb un senzill exemple, quantes iniciatives de legislació popular han mai progressat a Catalunya més enllà de la prohibició dels braus?
Aquesta triple tensió: la crisi de mútua confiança, la crisi de legitimació (derivada de la primera) i la crisi d’eficàcia política, provoquen el que Van Reybrouck anomena la “paradoxa de la democràcia”, és a dir, quanta més democràcia es té, més se’n necessita. Aquesta set que mai no s’apaga ens duu, segons Reybrouck, a la Síndrome de Fatiga Democràtica. Arribats a aquest punt, crítics i exhausts, ens hem preguntat mai en què consisteix la democràcia?
Quan vaig començar la carrera de ciències polítiques, la primera cosa que se’ns ensenyava era que la democràcia havia nascut a Grècia, a l’època daurada d’Atenes. I la seva validesa es circumscrivia a les característiques de la seva època: comunitats polítiques petites i properes geogràficament i amb una clara diferència entre ciutadans i la resta (és a dir, dones, nens, estrangers i esclaus). La democràcia directa i el sorteig de les responsabilitats polítiques eren la clau, llavors, per a “un dels principis de la llibertat que és, governar i ser governat al seu torn” (Aristòtil, Política).
L’element més sorprenent als nostres ulls d’aquest tipus de sistema de representativitat aleatòria és, sense dubte, el sorteig. Tanmateix, aquest era l’element clau que distingia per un atenenc un sistema democràtic d’un d’oligàrquic on l’elecció era vista com una concessió a les elits (com diria Rousseau molt segles després, l’elecció és la base d’una aristocràcia electiva), mentre que el sorteig evitava la formació de polítics de carrera. A més a més, la contínua rotació en els càrrecs de responsabilitat (alguns ho eren per un dia, altres per sis mesos, altres per un any) impedia racons foscos controlats per grups amb un interès particular. Encara podem considerar, amb la capacitat tecnològica a la nostra disposició, que només podria ser aplicada a comunitats petites?
El segon element característic de la definició aristotèlica de llibertat és que aquesta es fonamenta no tan sols en el fet de “governar” sinó, en el mateix grau, de “ser governat al seu torn”. Aquest grau de co-responsabilitat cívica permetia un alt grau d’implicació de l’interès individual en l’interès col·lectiu, generant una unitat social de destí comú que, en el nostre temps, només crec que seríem capaços d’aconseguir en relació amb el canvi climàtic. Per il·lustrar per quant de temps el sorteig es va veure com una eina d’ús comú, el nostre rei En Ferran, dit el Catòlic, digué sobre la governança local de les vil·les medievals: “l’experiència mostra que les vil·les i ciutats que funcionen amb un règim de sorteig tendeixen a promoure una bona vida, una sana administració i un millor govern que els règims basats en eleccions. Són més units i més igualitaris, més pacífics i menys lligats a les passions” (citat en SINTOMER Yves, Pétite histoire de l’experimentation démocratique).
Ben probablement, la primera idea que ens ve al cap en sentir la paraula “sorteig” són “boles calentes”. La segona sensació és potser un cert vertigen: com evitar els riscos d’imprecisió o ineptitud per part d’un cos administratiu inexpert? Jo respondria amb la mateixa pregunta sigui respecte dels votants sigui dels electes. Van Reybrouck afegeix, a més a més, que si els nostres parlamentaris fossin els més experts per determinar l’interès general, perquè haurien de necessitar tot un seguit d’assistents, càrrecs de confiança, consultes amb tècnics i experts, o fins i tot funcionaris mateixos? És només a partir de la deliberació i del raonament que es porten a terme les decisions. No es tractaria d’actuar irresponsablement: en aquest cas, el canvi entre representants escollits i sortejats rau en l’eliminació de la distància entre el poble i la classe dirigent i en evitar el risc de corrupció.
Dos-cents anys de democràcies representatives han dominat el discurs per alertar-nos dels perills del sorteig, però si observem la seva evolució veurem com la seva extensió popular real s’ha tractat sempre d’una reivindicació constant: per l’ampliació del sufragi censatari, pel sufragi universal (masculí), pel vot de les dones (vídues amb possessions), per la igualtat de tots els vots, pel sufragi universal (femení), etc. Un dels punts sotmesos a la crítica darrerament, el salari dels parlamentaris, també va ser una gran conquesta social: sense retribució, la representació estava restringida de facto a aquells que podien permetre’s no treballar i costejar-se els desplaçaments i estades a la ciutat on estigués situada la seu parlamentària. La democràcia representativa contemporània no ha tingut mai la virtut de ser democràtica per se, encara que se li hagi fet ser. No serà el moment de començar a pensar fora d’aquests esquemes?
Si voleu saber més dels arguments pels quals Van Reybrouck afirma que “les eleccions són el combustible fòssil de la democràcia”, així com conèixer la seva proposta de transformació política d’un sistema representatiu cap a un sistema de participació deliberativa, us recomano de llegir Contra las elecciones, de David van Reybrouck (Ediciones Taurus 2016, 19€).
Nacido en Barcelona en 1990, es politólogo por la UPF y graduado por el Instituto Universitario Sophia de Loppiano (Italia). Se ha especializado en el estudio de los nacionalismos y de la integración europea. También es poeta en los ratos libres.
- Europa, viure a la frontera - 20 maig 2019
- Contra les eleccions - 25 febrer 2019
- Cultura europea en ‘roaming’ - 11 desembre 2017
Estoy de acuerdo.
Aquí hay algo que funciona muy mal.
¿La democracia es un peligro?
Gracias
No estoy de acuerdo. Sin elecciones no hay democracia. El principio “un hombre, un voto” nos iguala a todos. La “participación deliberativa” puede ser una mejora del sistema democrático, pero no puede eliminar el principio de “un hombre, un voto”. Las dictaduras eliminan ese principio y su consecuencia natural, el parlamento, pero promueven otros espacios “deliberativos” alternativos, solo para sus partidarios.
Me quedo con la duda sobre quienes son los “presos políticos” de los que hablas; me da la impresión de que son los políticos que se saltan la ley y son de grupos que apoyas. Los políticos de otros grupos, que también se la saltan, deben ser sólo “políticos presos”.
Salutations!
Van Reybrouck afirma, como también yo señalo en el artículo, que doscientos años de democracia liberal nos han convencido que la democracia se juega en las elecciones y en los parlamentos. Creo que nuestra perspectiva debe ir más allá. Pienso que la representación parlamentaria es un elemento clave para la buena administración y, a partir de todo lo que hemos aprendido en la lenta evolución de las comunidades políticas, me inclino a pensar una fórmula mixta. En uno de los capítulos del libro se desarrolla una propuesta de sistema paralelo a nivel europeo, dónde, por otra parte, se producirán las más grandes transformaciones en el futuro cercano.
Intentemos pensar en qué momento se utiliza ya hoy en nuestro sistema político el sorteo de forma universal y absolutamente aceptada por todos: la composición de las mesas electorales. Por un día, miles de personas son llamadas obligatoriamente a formar parte de la administración pública para garantizar la imparcialidad del recuento electoral. Quién haya sido miembro de una mesa sabrá, así mismo, que no se llega a las 8 de la mañana del domingo en cuestión con una mano delante y otra detrás: ha sido informado por un reglamento muy detallado con todos los previstos e imprevistos posibles y cómo reaccionar a ellos. Se les convoca a diversas sesiones de información y formación para asegurar el normal funcionamiento de los colegios electorales. La propuesta de Van Reybrouck, lejos de crear chiringuitos deliberativos exclusivos, funcionaría siguiendo ese mismo esquema pero un escalón más arriba. Por ejemplo: en Catalunya no tenemos tradición de sistema bicameral, pero en España, sí. ¿Por qué no utilizar el Senado –dolor de muelas institucional en muchos sentidos- para una forma de hacer política innovadora no basada en la representatividad mas en la aleatoriedad? Prácticamente sin cambiar ningún reglamento sobre las competencias actuales del Senado, ¿por qué no abolir el sistema de designación autonómica y provincial para escoger por sorteo una serie de ciudadanos (con proporción territorial) para una votación concreta, pongamos por una semana, con una clara y transparente explicación del recorrido de esa propuesta legislativa en el Congreso de los Diputados (cámara escogida electoralmente)? Pondríamos ciudadanos de diferente extracción social y cultural a discutir sobre un proyecto concreto bajo la supervisión de expertos en el tema y de técnicos de dinámica de grupos en primer plano. Propondrían enmiendas, se tendría una discusión pública y se votaría una propuesta de texto que se devolvería, como ya sucede hoy, al Congreso para su votación final. A partir de esta experiencia sin ningún riesgo (la decisión final la seguirá teniendo el Congreso y los parlamentarios escogidos por voto directo y universal), quizás determinaremos mejor qué rol debe tener cada cámara y podremos –o no- profundizar la práctica de este nuevo tipo de participación política. La excelencia y los resultados son siempre fruto de la práctica.
No creo que este tipos de democracia deliberativa anule el principio “un hombre, un voto”; acercaríamos a todos los ciudadanos (pues todos son susceptibles de resultar escogidos a formar parte de la asamblea) a la responsabilidad pública y ayudarían a reducir la distancia entre parlamentarios y el pueblo soberano. Es en este sentido que debemos entender el principio declarativo “contrario a las elecciones”: devolver el centro de la discusión política al ciudadano y al interés público, no dejarlo sólo en manos de los representantes y de los partidos políticos. La democracia es mucho más que las solas elecciones y, en el mundo de mañana, todos estamos llamados a participar.
¡Gracias por comentar!
No estic d’acord. Sense eleccions no hi ha democràcia. El principi “un home, un vot” ens iguala a tots. La “participació deliberativa” pot ser una millora del sistema democràtic, però no pot eliminar el principi d ‘ “un home, un vot”. Les dictadures eliminen aquest principi i la seva conseqüència natural, el parlament, però promouen altres espais “deliberatius” alternatius, només per als seus partidaris.
Em quedo amb el dubte sobre qui són els “presos polítics” dels que parles; em fa l’efecte que són els polítics que se salten la llei i són de grups que dones suport. Els polítics d’altres grups, que també se la salten, han de ser només “polítics presos”.
Salutations!
Van Reybrouck afirma, com també jo assenyalo a l’article, que dos-cents anys de democràcies liberals ens han convençut que la democràcia es juga a les eleccions i als parlaments. Crec que la nostra perspectiva ha d’anar més enllà. Jo mateix penso que la representació parlamentària és un element clau per a la bona administració i, a partir de tot el que hem après en la lenta evolució de les comunitats polítiques, m’inclino a pensar en una fórmula mixta. En un dels capítols del llibre es desenvolupa una proposta de sistema paral·lel a nivell europeu, que és d’altra banda l’escenari on les més grans transformacions han de produir-se en el futur proper.
Provem a pensar en quin moment s’utilitza al nostre sistema polític el sorteig de forma universal i absolutament acceptada per tothom: la formació de les meses electorals. Per un dia, milers de persones són cridades obligatòriament a formar part de l’administració pública per garantir la imparcialitat del recompte electoral. Qui hagi format part d’una mesa sabrà, tanmateix, que hom no arriba a les 8 del matí del diumenge en qüestió amb una mà al davant i una altra al darrere: ha estat informat per un reglament molt detallat sobre tots els imprevists -i previstos- possibles i com reaccionar-hi. Se’ls convoca a diverses sessions d’informació i formació per assegurar el normal funcionament dels col·legis electorals. La proposta de Van Reybrouck, lluny de crear xiringuitos deliberatius exclusius, funcionaria seguint aquest mateix esquema però un graó amunt. Formulo un exemple: a Catalunya no tenim tradició de sistema bicameral, però a Espanya, sí. Perquè no podríem utilitzar el Senat -mal de cap institucional en molts sentits- per a una forma de fer política innovadora no basada en la representativitat sinó en l’aleatorietat? Pràcticament sense canviar cap reglament sobre les competències actuals del Senat, perquè no abolir el sistema de designació autonòmica i provincial per escollir aleatòriament una sèrie de ciutadans (per proporció territorial) per una votació concreta, posem per una setmana, amb una clara i transparent exposició del recorregut d’aquesta proposta legislativa al Congrés dels Diputats (cambra escollida electoralment)? Posaríem ciutadans de diferent extracció social i cultural a discutir sobre un projecte concret sota la supervisió d’experts en el tema i de tècnics en dinàmica de grups en primer pla. Proposarien esmenes, es tindria una discussió pública i es votaria una proposta de text i es retornaria -com ja passa avui- el text al Congrés per a la seva votació final. A partir d’aquesta experiència, potser determinarem millor quin ha de ser el rol de les dues cambres i podrem -o no- aprofundir la pràctica d’aquest nou tipus de participació política. L’excel·lència només ve amb l’experiència.
No crec que aquest tipus de democràcia deliberativa anul·li el principi “un home, un vot”, acostaríem tots els ciutadans (perquè tots són susceptibles de resultar escollits a formar part de l’assemblea) a la responsabilitat pública i ajudaríem a escurçar la distància entre parlamentaris i poble sobirà. És en aquest sentit que hem d’entendre aquest principi declaratiu “contrari a les eleccions”: retornar el centre de la discussió política en el ciutadà i l’interès públic, no deixar-lo només en mans dels representants i dels partits polítics. La democràcia és molt més que només les eleccions i, en el món de demà, tots estem cridats a participar.
Gràcies per comentar!
Estoy de acuerdo.
Aquí hay algo que funciona muy mal.
¿La democracia es un peligro?
Gracias
En primer lugar, enhorabuena por la revista y por el formato.
Gracias también por el artículo, que me parece provocador, en el sentido de que provoca una reflexión interesante para los tiempos que corren.
Aunque es una idea sugerente desde cierto punto de vista, yo creo que sustituir las elecciones por un sorteo no resolvería el déficit democrático que vivimos. Ambas alternativas están centradas en la cuestión de la representatividad.
Pero, en mi opinión, la esencia de la democracia no está tanto en la representatividad como en la capacidad de dialogar y entenderse, de encontrar, en la medida de lo posible, puntos de acuerdo entre visiones distintas del mundo que se traducen en visiones distintas acerca de multitud de temas concretos.
La existencia de una diversidad de visiones, de una amplísima variedad de “partes”, es un dato de hecho. Igualmente me parece un dato de hecho, aunque ciertamente no tan obvio, que los partidos tradicionales huyen de esta complejidad de la realidad y tratan de simplificarla escandalosamente.
Tan falso me parece que un grupo, por el hecho de haber ganado unas elecciones, se arrogue la representación del pueblo (cuando es evidente que solo puede representar a una parte…), como una representación al azar, desvinculada totalmente de las diferentes “partes” que existir, existen.
Creo que la mejora de la calidad democrática pasa por una revitalización de lo que antes se llamaban cuerpos intermedios: asociaciones de todo tipo (no necesariamente ideológicas) culturales, sociales, económicas…, formas de organización que surgen autónomamente y espontáneamente de la sociedad civil y expresan su complejidad y su riqueza cultural, y seguramente poseen una mayor capacidad de diálogo e interacción que los partidos tradicionales.
La tecnología hoy facilita enormemente la escucha y participación de estos cuerpos intermedios, pero no tengo tan claro que haya suficiente voluntad política real para no caer en la tentación de intentar instrumentalizarlos y coartar su autonomía.
En primer lugar, enhorabuena por la revista y por el formato.
Gracias también por el artículo, que me parece provocador, en el sentido de que provoca una reflexión interesante para los tiempos que corren.
Aunque es una idea sugerente desde cierto punto de vista, yo creo que sustituir las elecciones por un sorteo no resolvería el déficit democrático que vivimos. Ambas alternativas están centradas en la cuestión de la representatividad.
Pero, en mi opinión, la esencia de la democracia no está tanto en la representatividad como en la capacidad de dialogar y entenderse, de encontrar, en la medida de lo posible, puntos de acuerdo entre visiones distintas del mundo que se traducen en visiones distintas acerca de multitud de temas concretos.
La existencia de una diversidad de visiones, de una amplísima variedad de “partes”, es un dato de hecho. Igualmente me parece un dato de hecho, aunque ciertamente no tan obvio, que los partidos tradicionales huyen de esta complejidad de la realidad y tratan de simplificarla escandalosamente.
Tan falso me parece que un grupo, por el hecho de haber ganado unas elecciones, se arrogue la representación del pueblo (cuando es evidente que solo puede representar a una parte…), como una representación al azar, desvinculada totalmente de las diferentes “partes” que existir, existen.
Creo que la mejora de la calidad democrática pasa por una revitalización de lo que antes se llamaban cuerpos intermedios: asociaciones de todo tipo (no necesariamente ideológicas) culturales, sociales, económicas…, formas de organización que surgen autónomamente y espontáneamente de la sociedad civil y expresan su complejidad y su riqueza cultural, y seguramente poseen una mayor capacidad de diálogo e interacción que los partidos tradicionales.
La tecnología hoy facilita enormemente la escucha y participación de estos cuerpos intermedios, pero no tengo tan claro que haya suficiente voluntad política real para no caer en la tentación de intentar instrumentalizarlos y coartar su autonomía.
Bon dia Romà, és interessant obrir aquest debat perquè fa falta remoure-ho tot: està clar per una bona part de la població – entre la qual m’hi compto – que el sistema no funciona adequadament. Jo crec, però, que hi ha aspectes més rellevants per millorar la qualitat democràtica. Em refereixo al funcionament dels partits polítics. La meritocràcia en l’àmbit partidista consisteix bàsicament en estar al costat dels que, en un determinat moment, ostenten el poder, en obrir i tancar la persiana cada dia i en tenir una bona capacitat per intrigar. A la vista està: líders que són el “pitjor de cada casa”. No vull referir-me a noms concrets però si que he de fer-ho a actituds: insults, desqualificacions de l’adversari, inflacions curriculars, fatxenderia, mentides…repasseu a les primeres espases. Confiaríeu en ells per tenir-los com a companys de feina, com a amics? El pitjor d’aquest penós escenari és el que ja comença a passar: apareixen els que ens volen salvar, els que “diuen la veritat”, els de les solucions simples a problemes complexos, els que instiguen els nostres pitjors instints.
Cal cercar solucions a aquesta situació: per descomptat llistes obertes i no bloquejades, durada determinada dels mandats, retribucions flexibles en raó dels que s’obtenien abans de donar el pas a la política, comitès interns d’ètica…
Mentrestant Romà prefereixo votar que deixar la meva sort i la de la meva comunitat en mans de l’atzar.