Conversa amb un agricultor de les Garrigues
Per parlar de l’actualitat alimentària des de l’òptica dels productors, hem anant fins a l’Albi, un poble de les Garrigues, per trobar-hi en Jaume Amorós, que va ser productor, transformador i comercialitzador en el sector alimentari.
Home de poques paraules i molts fets, ens ajuda a centrar criteris entorn del complex sector productiu tot parlant dels seus projectes actuals. Es fa agradable veure aquesta “energia tranquil·la” que, als 80 anys acabats de fer, desprèn.
Fill de mare empordanesa i pare garriguenc, l’oli d’oliva l’ha marcat des de jove. En aquests darrers temps, està impulsant un projecte innovador centrat en un altre ingredient ben insospitat: els pistatxos. No és cap nova versió de la dieta mediterrània; és com en Jaume concep la innovació: anar sempre una mica més enllà. “El preu de l’oli d’oliva va baixant cada cop més, hi ha una competència internacional molt forta, i per tant cal trobar alternatives. És clar que s’anirà fent l’oli d’aquí, que és un excel·lent producte, però cal albirar altres camins”. Repeteix diversos cops que “els pagesos hem d’estar actualitzats” i ell n’és exemple: gràcies a una aplicació, controla el reg dels seus camps amb el mòbil.
No podem deixar que la pagesia es perdi en mans de grans empreses
És inevitable parlar amb un productor de les dificultats del sector, i les posem damunt la taula: l’envelliment de la pagesia, el poc reconeixement per part de la societat i les administracions… esmentem també el canvi climàtic, que ja complica, i ho farà encara més en el futur, la feina dels pagesos: amb les gelades a deshora que fa pocs mesos van rostir la flor dels fruiters, la collita a les terres de Ponent catalanes ha quedat reduïda a mínims. Però ell tomba la truita dient que veu en l’educació un mitjà per redreçar la situació i salvar l’escletxa entre el món rural i l’urbà: “Cal que les escoles ensenyin als infants i joves que existeix el món agrari i que és interessant”. Això és un primer pas per potenciar la indústria alimentària de la zona”. I en aquest cas es tracta d’una zona difícil: les Garrigues és una comarca desfavorida i amb agricultura de cereal de secà, que és la que dona menys rendiment.
L’èxode rural cap a les ciutats sembla mortificar en Jaume, i molts cops en la conversa apareix com a explicació d’alguna de les seves accions “perquè els joves es vulguin quedar”, o “perquè la gent vegi que hi ha futur al camp”. I tampoc s’està de dir que, si deixem que la pagesia es perdi, d’aquí a una o dues dècades els nostres camps seran de grans empreses forànies, que (potser) posaran en risc la nostra seguretat alimentària però que (certament) no s’estimaran tant la terra com se l’estimen els nostres pagesos.
Mentre sento com la meva ingenuïtat alimentària es va fent miques, en Jaume m’explica un projecte de fa alguns anys que li ha permès posar el seu granet de sorra a la solució d’alguns problemes que esmentem: a finals dels anys 90, liderant un grup d’agricultors del poble, es va posar la fita de convertir els terrenys del municipi de secà a regadiu. Les primeres prospeccions els donaren esperança: hi havia prou aigua a la zona. Una inversió de 10 milions d’euros (80% a càrrec del sector públic, 20% a càrrec dels pagesos amb un préstec a 25 anys), amb la qual s’ha construït una presa i més de 80 quilòmetres de xarxes subterrànies per al reg, i que ha resultat en unes 450 hectàrees de regadiu. Per arribar aquí, moltes hores de treball, reunions i picar portes. En Jaume, per vocació de servei, ha sigut molts anys president de la comunitat de regants del seu poble, una funció que només té paral·lel en els presidents de les comunitats de veïns a les ciutats: molta feina, poc agraïda i zero remuneració.
No puc evitar que, de dins meu, surti l’especulador que tinc amagat: “però una hectàrea de regadiu deu valdre el doble que una de secà, veritat?”. Em quedo curt: “val tres o quatre vegades més” rectifica el meu interlocutor, “però aquesta no és la qüestió. La qüestió és que, amb el regadiu, augmenta la productivitat de la terra i per tant la gent s’hi pot guanyar la vida”. Clatellot al meu especulador interior…
Un amor per la terra com a element que ens manté i ens sosté
Avancem en la conversa, i me n’adono que en Jaume barreja un pragmatisme gairebé mercantil (“els projectes en l’àmbit agrari han de ser rendibles econòmicament, altrament no tenen sentit”) amb un coneixement fort de la geopolítica alimentària (“a Europa tenim seguretat alimentària gairebé total, s’hi ha invertit moltíssim”) però també amb una forta sensibilitat envers els desfavorits (“a l’Àfrica s’haguessin pogut fer les coses molt millor pel que fa al desenvolupament de l’agricultura, i ara no les passarien tan malament”).
Grato una mica en l’ànima del meu entrevistat i, sota tot aquest coneixement i pragmatisme, hi apareix un amor sincer i profund vers la terra. No a la terra com a propietat o bé amb el qual especular, ni tenint-ne una visió idíl·lica o romàntica, sinó la d’un un element que s’ha de cuidar, perquè ens manté i ens sosté. Com a herència cultural que hem rebut dels nostres avantpassats i deixarem als qui venen darrera nostre. És des d’aquesta convicció, rarament verbalitzada per qui treballa al camp (o a la muntanya, o a la mar) que els productors viuen valors com l’ecologia o la preocupació per una bona alimentació de qualitat per a tothom –tot i que rarament ho expressaran com algú que viu a la ciutat.
Guanyar-se la vida en un entorn tendent a l’especulació de productes, amb el rerefons de la geopolítica alimentària, l’èxode rural o el canvi climàtic, i mantenir aquest esperit de servei i sentit comunitari que mostra en Jaume no ha de ser fàcil. Els reptes del camp són, ara com ara, majúsculs. El meu entrevistat, però, és home de conviccions profundes, la qual cosa rebla la seva esposa Josefina, que s’afegeix a la conversa quan estem acabant: “nosaltres sempre hem mirat de fer les coses per ajudar i servir els altres”, comenta amb un somriure ple de sinceritat. Vet aquí la clau de volta que resumeix aquesta conversa i que, certament, pot ser la clau de volta d’alguns dels maldecaps que tenen els nostres productors.
Autor de l’entrevista: Narcís Bassols i Gardella
Aquest article ha estat publicar al número 190 de la revista: Que vagi de gust
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg
Gràcies per compartir aquest article tan ben escrit i per tots els sentiments d’amor a la pròpia terra que traspuen en aquest testimoni de fets més que paraules!