El camí que mena cap a un món més just, igualitari, fratern i sostenible, no és una autopista. És un camí ple d’encreuaments, dubtes, incerteses i decisions personals i col·lectives.
UN CAMÍ
Allò que es promet cal complir-ho. El camí exposat en l’article anterior continua ara mirant d’aclarir una mica més la proposta de decreixement feliç que no hauria de portar només a impedir destruir-nos, sinó a avançar cap a una humanitat més inclusiva, justa i igualitària. En definitiva, a una abundància i felicitat més universals.
Que el nord global continuï assegurant el creixement a còpia de comprar natura a baix preu al sud global, no només és una barbaritat ecològica, no només és una lacerant injustícia; sinó que també provoca morts, apropant-se al que podria tractar-se d’un crim contra la humanitat. La situació em sembla prou greu com per explorar decididament aquell camí que pot ser l’únic per revertir aquest desori humanitari.
Sí, potser el decreixement és el camí obligat que cal recórrer per retornar als límits de la sostenibilitat ambiental, però queda clar que no és la meta a assolir. La meta és una societat sostenible, igualitària, justa i solidària.
MERCADERIES I BÉNS
Als segles XVI i XVII, el capitalisme va necessitar imposar la separació entre natura i humanitat; va convèncer a la gent que l’ésser humà i la natura són coses diferents, que la natura és un objecte, una cosa de la qual es pot usar, abusar, explotar, espoliar… Una dualitat, una fragmentació que, juntament amb moltes altres, perdura fins avui dia. Per trencar aquesta dualitat i encetar un nou camí, ni l’economia, ni l’ecologia, ni la política, ni cap altre àmbit, serà suficient per ell sol. Caldrà redefinir conceptes, trobar nous equilibris i construir noves relacions.
Per comprendre millor la idea de decreixement – que no és sinònim de recessió – resulta molt interessant la distinció que fa l’assagista Maurizio Pallante[1] entre mercaderia i bé. Aquests dos conceptes no són el mateix, però tampoc són oposats. Els confonem perquè tots els objectes i serveis – el valor dels quals configura el PIB – responen a necessitats i desitjos dels consumidors; i en el món industrialitzat estem acostumats a comprar-ho tot, però el què comprem en realitat són mercaderies; en canvi, el que ens fa veritablement servei són béns.
El contrari de bé no és mercaderia, sinó objecte inútil o perjudicial. L’oposat de mercaderia no és el bé, sinó aquell objecte que no es ven. Precisament perquè no són dos conceptes oposats, poden coexistir i donar lloc a quatre combinacions:
- Mercaderies que no són béns, com per exemple els residus.
- Béns que podem tenir fins i tot sense comprar-los, com la verdura de l’hort o el temps que intercanviem amb altres.
- Béns que només podem obtenir en forma de mercaderies perquè requereixen tecnologia evolucionada per a la seva fabricació.
- Béns que no es poden tenir en forma de mercaderies, com els béns relacionals.
La recessió és la disminució generalitzada de tota la producció de mercaderies i provoca atur. En canvi, el decreixement proposa la reducció de la fabricació de mercaderies que no són béns (residus i malbaratament), l’augment de la vida útil dels béns duradors i la reparació i reciclatge dels materials reutilitzables. És un camí que mena cap a una veritable conversió econòmica de l’ecologia que implica la innovació en tecnologies que facin que sigui econòmicament interessant reduir els diversos factors que provoquen la crisi ecològica, sense la contribució de diners públics en forma de subvencions.
DECREIXEMENT FELIÇ
El decreixement feliç, no és una recessió, és un decreixement global que implica la utilització de menys recursos naturals sense afectar, o fins i tot millorant, el nivell de felicitat de les persones. És evident que hi ha gran part de la població mundial que necessita més mercaderies per viure en condicions dignes, mentre hi ha una altra part (més petita, però enormement consumidora) que pot continuar vivint i essent feliç amb menys mercaderies d’aquelles que s’han de fabricar. És un camí d’igualtat i justícia.
En el fons aquesta proposta implica també un reajustament de la demanda a una oferta diferent. Un capgirament dels hàbits de consum que passa per deixar de considerar el consumisme com una virtut pública sobre la qual es fonamenta l’estabilitat social. Tanmateix, caldrà deixar d’utilitzar les refinades tècniques persuasives que han portat a confondre el benestar amb el molt tenir. Per a tot plegat és necessari fer front a una veritable mutació antropològica que permeti redescobrir què ens fa de veritat més feliços i què no.
La disminució, en el nord global de la sobreabundància, de l’oferta de mercaderies d’aquelles que cal fabricar, pot contribuir a la felicitat de molta gent. I l’augment de l’oferta d’aquestes mateixes mercaderies en el sud global, també. La proliferació a nivell planetari d’economies locals de proximitat i de subsistència, que fan augmentar l’oferta de béns d’aquells que no cal comprar i, per tant, no cal mercantilitzar, pot ser també un valuós element de major benestar i felicitat.
L’augment decidit de l’oferta global de béns que no poden ser mercaderies és evident que només pot contribuir a la felicitat de tothom. Si hem de respondre a la pregunta de què ens fa feliços, ben segur que no haurien de sortir-hi els verbs treballar, produir, fabricar, vendre, comprar… Més aviat són les majors i millors opcions per tenir cura de les persones, la seguretat que tothom pot estar ben atès en les seves necessitats de tota mena: sanitàries, socials, educatives, culturals…, el que ens va apropant a la idea d’un cert grau de felicitat. Disposar de temps per dedicar a la família, als amics, a l’oci, a la generositat, a la cultura, a la solidaritat, al coneixement, a les relacions, a l’hort, al jardí…, també ens hi acosta.
Acumular, explotar, produir, tenir cada cop més mercaderies, quan ja tenim les necessitats bàsiques cobertes, acaba allunyant-nos de la felicitat, destruint el nostre planeta i posant en perill les opcions de desenvolupament de les generacions futures. L’augment de les desigualtats i les injustícies és també font de malestar. Cal un canvi de paradigmes, sí. Cal prendre un camí radicalment diferent, també. Per fer-ho, caldrà redescobrir i conrear el component espiritual inherent a la persona humana, ben segur. Potser cal avançar en el model que el filòsof francès Serge Latouche anomena “la societat de l’abundància frugal o del decreixement serè”, possiblement. Que aquest camí de decreixement feliç pot ser una bona opció, qui sap si l’única, em sembla força raonable, força assenyat i profundament esperançador.
[1] Pallante, M. (2023) Riscaldamento globale: la risposta della decrescita felice. Nuova Umanità. 247, 145-158
Aquest article ha estat publicat al blog de l’autor: «Mirades» i també es pot escoltar el pòdcast a Spotify: «Decreixement feliç»
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.