1474709436Fa uns quants dies, vaig acompanyar un amic a un camp de refugiats al nord del Líban.
Coneixia un voluntari estranger que viu en una tenda, compartint, amb totes les seves conseqüències, les condiciones de vida extremadament precàries dels desallotjats

Mai m’hauria imaginat aquella acollida. Les dues famílies a qui vam visitar amb aquest voluntari ens van rebre com si fóssim parents propers, i amb ells vàrem passar moments inoblidables. No sé com, però fins i tot en la seva pobresa, van ser capaços de prepar-nos un menjar sumptuós on no hi mancava de res. Però el que més em va xocar, i ens va fer caure llàgrimes, va ser la profunditat de la nostra relació.

Parlaven amb gran dignitat de les persones que ho havien perdut tot, fins i tot dels seus estimats, sense lamentar-se ni mostrar odi envers els qui eren la causa de tots els seus patiments. Persones que malgrat tot, conservaven l’esperança al cor, i que entre ells tenien una relació meravellosa, plena de delicadesa i atencions: potser, en el fons, l’únic tresor que els quedava.
Mentre tornàvem, no sé perquè, se’m va acudir dir-li al meu amic que aquesta visita havia estat molt bonica, però que també havíem corregut molts riscos anant a una zona coneguda per ser especialment “sensible”. En aquell moment, el meu amic es va quedar fomut. De cop i volta el vaig notar molt trist. Vaig ser conscient que ho havia espatllat tot, parlant-li com si ell no sabés de sobres que aquella zona era perillosa. I doncs? El risc que havíem corregut, era ben poca cosa davant l’alegria que havíem donat a aquells germans i germanes en el dolor, que no ens deixaven marxar, i que al final ens abraçaven com si fóssim membres de la família, malgrat que mai abans ens havien vist.

Per mi va ser una gran lliçó de vida en la què no paro de pensar cada dia. Vaig entendre que d’alguna manera, havia tallat les ales al meu amic. Ell volia donar de tot cor part de la seva vida a aquelles persones. Jo li ho volia impedir. I des de llavors, m’he posat a repassar tots els episodis de la meva vida en què els amics, o parents, amb bones intencions, havien fet de tot per impedir-me estimar dient que ho feien per protegir-me.

Tenim una sola vida i, enlloc de donar-la de tot cor, perquè serveixi per alguna cosa, l’enterrem per no córrer riscos. I la nostra vida llangueix a la seva presó sense donar fruits. Tenim les ales per volar, però ens empenyem els uns als altres per quedar-nos al recer de la gàbia que nosaltres mateixos ens hem construït. Hem nascut per estimar, en tenim el dret, i el neguem no només a les persones que ens són estranyes sinó també a les més properes amb el pretext de protegir-les. Confonem la pau, amb el sentit de seguretat.

No crec que el dret a estimar estigui inclòs a la llista oficial dels drets dels homes, com el dret al menjar o a l’educació, perquè estimar és, sens dubte, un concepte massa eteri, massa difícil de definir. I no obstant, aquest hauria de ser el primer dels nostres drets, per donar un sentit a la nostra vida. Perquè el dia de la nostra mort, no ens sorprengui el fet que no calgui que ens enterrin, perquè ja siguem sota terra des de molt temps abans.

Roland Poupon

Article original en Francès

 

 

Redacció
Darreres entrades Redacció (veure totes)
0

Finalitzar Compra