La democràcia es millora fent-la més complexa

 

Ho vam tenir clar. En un número de Ciutat Nova dedicat a la polarització política, comptar amb les reflexions d’algú a qui li agrada parlar en termes de transformació més que de reforma o de trencament, era una oportunitat única. En temps que ens forcen a decidir entre A i B, Daniel Innerarity se’ns acosta i, agafant-nos de la mà, ens ajuda a elevar la vista per a buscar nous horitzons, nous conceptes, noves paraules. Les seves propostes i reflexions contagien esperança.

 

Recentment, a l’ONU, Trump va afirmar que el futur no és la globalització sinó el patriotisme, i Bolsonaro, que l’Amazònia no és el pulmó del món… I aquí sembla que el nostre nus no es desfà perquè no entenem la complexitat de la nostra societat… Com podem millorar la qualitat de les nostres democràcies?

En la meva opinió aquests casos posen de manifest que es va obrint pas un nou eix de confrontació una mica diferent al d’esquerra i dreta: el que oposa obert a tancat (ambdós tenint, a la vegada, versions de dretes o d’esquerres). Tenim un problema d’enorme gravetat: els clàssics instruments de protecció (de la identitat o de les persones més vulnerables) gairebé no són útils en societats interdependents i aquells que propugnen una tornada a aquests instruments ho fan en uns termes regressius i contraproduents. El Regne Unit no recuperarà cap control després del Brexit, ni els treballadors estaran més ben protegits contra les guerres comercials, però hem de trobar instruments que realitzin aquesta protecció a la qual la gent té dret. La paradoxa és que hi ha més vulnerabilitat en el replegament que en l’obertura i la cooperació. Això no és intuïtiu i se li ha de donar forma de manera que sigui comprensible per la gent. La meva tesi des de fa temps (i que sintetitzo en el meu proper llibre, Una teoria de la sociedad compleja) és que la democràcia es millora fent-la més complexa, és a dir, fent intervenir més valors, factors i nivells en els processos polítics. El gran enemic de les nostres democràcies és la simplificació, la qual pot adoptar formes molt diverses i fins i tot contraposades. Hi ha simplicitat populista però també hi ha simplicitat tecnocràtica.

El panorama actual, amb quatre eleccions en quatre anys, es presta molt a culpabilitzar els polítics i els partits i la sensació d’estar-ne tips és generalitzada. Tot és culpa de la “classe política”?

Les anàlisis polítiques que es fan en termes de culpabilitat són molt menys explicatives que les que es pregunten per les possibles disfuncionalitats dels nostres sistemes polítics. En el cas concret que em planteja, crec que tenim un problema que, més enllà d’haver-hi o no massa eleccions, procedeix del fet que la lògica de les campanyes ha envaït tot el procés polític, de manera que no pensem ni debatem sobre els dos moments que segueixen el moment electoral: la formació de govern i l’acció de governar. Però si tot el pes es posa en la campanya, si els assessors electorals són els mateixos que assessoren els governs, si quan es governa també es fa com si s’estigués en campanya i els mitjans ens informen només de la dimensió competitiva de la política, aleshores la lògica de la campanya (un moment de contraposició i combat) impedeix que entrem en la lògica del govern (que té un fort component cooperatiu). Això és el que explica en el fons perquè estem on estem i no tant el tacticisme o la poca traça a l’hora de negociar.

I com podem passar d’aquest excés de la dimensió competitiva al predomini de la seva dimensió negociadora?

Hi ha diverses causes que expliquen la nostra debilitat negociadora, però jo les sintetitzaria en les dues que em semblen més rellevants. Per un costat, al debilitar-se la funció dels partits han aparegut al seu voltant (o en el seu interior) grups, moviments socials que fiscalitzen la seva activitat i que estan interessats en protegir un suposat nucli ideològic intocable davant de les temptacions d’arribar a una transacció o compromís amb l’adversari. Són els “tea parties” que acompanyen els agents polítics i no vigilen l’adversari, sinó “als seus” per tal que no traeixin uns valors que es consideren innegociables. L’altra dificultat de la negociació procedeix, segons el meu punt de vista, de l’espectacularització de la política, la seva retransmissió live, continua, a temps real. Sense un àmbit de discreció no es poden portar a terma els acords que necessitem. Per descomptat que finalment serà la ciutadania qui avaluï aquests acords, però, si ens instal·lem en la transparència total, no estarem fent res més que permetre el bloqueig d’aquells tea parties.

“Si algú fa una descripció de qualsevol problema i el que resultada d’entrada és un camp binari, polaritzat i sense lloc per a posicions matisades, pot tenir la seguretat que el diagnòstic no està ben fet. I si, a més, succeeix que, en aquesta descripció pretesament objectiva, uns tenen tota la raó i els altres estan en el racó dels bojos o estupids, aleshores és un mateix qui s’ho ha de fer mirar.” De la conferència de Daniel Innerarity al 1r debat del cicle Catalunya i Espanya a la UB. 5/06/2018

Parlem del conflicte català. Reconeixent que la solució al repte de la nostra societat, que vostè defineix com a territorialment composta, va per llarg i que la solució no passa per la victòria d’uns i la derrota d’altres. Com es pot preparar el terreny?

Hi ha almenys tres plans previs d’actuació: el conceptual, l’emocional i el de lideratges. Hem de tornar a pensar certs conceptes (democràcia, sobirania, identitat…) que en la seva formulació vigent no possibiliten les solucions. Aquest treball s’ha fet en bona mesura i jo mateix vaig organitzar una trobada discreta entre professors universitaris a l’Institut Europeu de Florència amb uns avanços significatius. Per avançar encara més no fa falta que canviï la situació política si sabem protegir aquest debat de les incidències del dia a dia, per molt intenses que siguin.

Hi ha una segona feina que té a veure amb la gestió de les emocions, especialment de la confiança, que no serà fàcil en el futur immediat, però s’hi pot actuar i sembrar.

I hi ha una qüestió especialment difícil que es refereix a la configuració de nous lideratges, perquè veig complicat que els mateixos actors que van propiciar el problema estiguin capacitats per abordar una solució.

Un problema a l’hora de parlar de diàleg és que mai sembla que es donin les condicions apropiades…

Quan en una societat s’ajunten els que pensen que és massa aviat per al diàleg amb els que consideren que és massa tard, les coses acaben evolucionant catastròficament. En aquesta vida mai es donen les condicions apropiades per a res i especialment en la política, un terreny tan volàtil. La política és l’art de fer el que es pot amb el que es té; sempre pot fer-se alguna cosa, encara que sigui només treballar perquè es donin unes millors condicions. En aquest moment, desescalar la tensió seria ja un gran avanç. Jo no se quina serà la solució, però sí que sé que això no es resoldrà amb una victòria final, amb la imposició o la subordinació. Qui no s’hagi adonat d’això està incapacitat per a contribuir a la solució.

 

Article publicat a la revista número 179, Esquerdes. Ja disponible a l’iQuiosc.

Josep Bofill
Darreres entrades Josep Bofill (veure totes)
0

Finalitzar Compra