L’actual estat de pandèmia ha fet emergir les interconnexions i interdependències d’un món globalitzat i veure com estan canviant les estructures de poder i la necessitat d’una col·laboració entre els pobles

La pandèmia de la Covid19 està produint canvis profunds en la vida social i econòmica dels països afectats, fins el punt d’afirmar-se que, ja res serà com abans, tenint també en compte les grans incerteses respecte l’evolució del virus i la viabilitat d’una vacunació planetària.

Hi ha una dada certa: la difusió del virus, no només ha posat en evidència la total globalització de les nostres societats, sinó que també ha fet emergir les variades i contradictòries decisions polítiques dels diferents governs.

Si abans de la pandèmia algú no tenia encara del tot clar el que significa la globalització, ara, se’ns han posat de manifest clarament que els vincles i les interconnexions del món actual són un mecanisme del que és impossible sostreure’s.

Mercaderies, tecnologies, persones… formen part actualment d’un únic i complex sistema, possiblement també inadequat i desequilibrat però que, en tot cas, comprèn tot el nostre planeta, oferint, al mateix temps, avantatges i desavantatges a diversos nivells. Si, com és probable, la globalització continua essent inevitablement un element que caracteritza el segle XXI, les relacions entre els estats, d’una manera o altra, es ressentiran del que està passant i no només per la crisi econòmica derivada del confinament.

La caiguda de la cotització del petroli, és ja un indicador del que succeeix: la recessió ja està colpint diversos països, fins i tot amb duresa, com ho demostren tant les repercussions en l’economia xinesa, com en l’aspiració estesa entre diversos governants – a nivell local i estatal – de tornar a emprendre l’activitat productiva quan abans millor per la por d’un xoc sense precedents.

A més, ens trobem encara en una fase relativament inicial de la pandèmia, atès que, en alguns països, com l’Índia, per exemple, o en el continent africà, encara no és possible entendre el seu abast (i, entre altres coses, a Occident també s’està discutint encara sobre el nivell real de difusió del virus i de les seves característiques).

Una dada és ben certa: la resposta a la pandèmia s’ha articulat sobre una base purament estatal i les aliances/unions de diversa mena, han demostrat la seva incapacitat per activar polítiques comunes, compartides i solidàries. L’exemple més flagrant el trobem a la Unió Europea que, essent incapaç d’exercir una política exterior i de defensa comuna, ha palesat també una evident paràlisi  en els àmbits social, sanitari i econòmic.

A gairebé dos mesos de l’inici de la pandèmia, la UE no aconsegueix trobar els instruments per actuar de forma unitària, partint de la base d’una solidaritat que hauria de disparar-se automàticament, immediatament, en aquesta comunitat somiada per Altiero Spinelli i molts altres estadistes europeus de la segona postguerra.

De fet, han ressorgit de nou, no només els nacionalismes, sinó també els estereotips i els prejudicis, revifant-se encara més les rancúnies atàviques i les pressions sobiranistes que aspiren a destruir la Unió, amb gran benefici per a les superpotències com els Estats Units (que, amb Trump, varen donar un gran suport al Brexit) i Rússia, a més de la Xina (interessada en fer penetrar, cada vegada més, la seva nova Ruta de la Seda en el Vell Continent).

L’intent de la Casa Blanca per obtenir, d’una empresa alemanya, una hipotètica vacuna només per als Estats Units en exclusiva, ha posat de manifest clarament la posició d’aquest país d’ultramar respecte als seus països aliats, també històricament.

Sembla força sorprenent, en determinats aspectes, l’ajut en personal i material sanitari que han enviat a Itàlia, precisament la Xina, Cuba i Rússia, països amb els que no té els mateixos vincles que hauria d’haver tingut amb països aliats o comunitaris (entre aquests darrers, cal recordar l’ajut alemany).

I encara més, en aquest període, les forces armades italianes, haurien hagut de participar en unes grans maniobres de la NATO al nord d’Europa (“Defender Europe”) que tenien la finalitat de refermar el compromís estatunidenc en el si de l’Aliança Atlàntica i donar seguretat als països de l’est d’Europa – ex Pacte de Varsòvia – respecte eventuals i hipotètiques amenaces (llegir Rússia).

El que ha esdevingut amb la pandèmia, ha aconsellat al ministre italià de Defensa, anul·lar-ne la participació, però, de totes maneres, en aquest cas, la NATO ha demostrat que no té la capacitat de preparar una mínima intervenció respecte d’un esdeveniment que podria estar previst en el marc d’una guerra biobacteriològica.

Després dels ajuts xinesos, cubans i russos, també han arribat signes de solidaritat des dels Estats Units, amb l’anunci de l’enviament de 100 milions de dòlars en material sanitari. Segons alguns observadors espavilats, també en plena pandèmia, continua el joc partidista de Washington, que tracta de refermar el seu rol d’amic d’Itàlia, mentre que Pequin i Moscou intenten, amb les seves benèfiques intervencions, incentivar noves possibilitats de diàleg en un futur proper.

Mentre, estem assistint a la caça del boc expiatori, és a dir, del primer responsable d’aquest Covid19 que, segons la intel·ligència estatunidenca, va aparèixer en el Wuhan Institute of Virology, d’on es va escapar accidentalment. Altres estudiosos asseguren, en canvi, que és d’origen animal i que es va transmetre la mutació del virus a l’home (el famós ratpenat).

Serà difícil, certament, saber la veritat de tot el què ha passat, però és més fàcil comprendre que les polèmiques que s’han desfermat, tendeixen a posar en dificultats Pequin, ja que cap país (inclosos els Estats Units) permetrà inspeccions en els seus propis laboratoris biobacteriològics militars, emparats per una Convenció especial de l’any 1972 que prohibeix la preparació, la fabricació i l’emmagatzematge d’armes bacteriològiques (biològiques) o amb toxines i que regula la seva destrucció (BWC).

L’única dada certa és que les aliances i els antagonismes que precedien la pandèmia, en surten havent sofert una mutació, com el virus.

Autor:  Maurizio Simoncelli

Aquest article ha estat publicat a Città Nuova

Per aprofundir el tema, pot consultar-se el llibre de l’autor publicat per Città Nuova: Terra di conquista (ambiente e risorse tra conflitti e alleanze)


 

Redacció
Darreres entrades Redacció (veure totes)
0

Finalitzar Compra