Per a que ho llegeixis amb calma…

Estimat, no sé molt bé per on començar a escriure aquestes línies. Des d’ahir bullen moltes idees en el meu cap i les meves emocions estan un xic alterades. Espero poder transmetre-te-les de la millor manera. Veuràs que s’entrellaça la meva veu de mare, amb la de ciutadana i amb la de professora d’ètica (que és una cosa que tinc molt arrelada). Quan vinguis per vacances tindrem temps de parlar-ho amb calma i personalment.

Començo per les emocions que se m’han anat solapant les unes amb les altres: sorpresa, astorament, preocupació, indignació, enuig, tristesa, molta tristesa, sobretot tristesa… Des del dia que vau néixer, cada dia faig una petició al cel… a Déu… a la vida… “Que els meus fills siguin bones persones”… Crec que no hi ha res més important per a mi. Entenc l’èxit a la vida com el fet de ser una bona persona, fer allò que cal fer, fins i tot quan el context no ho afavoreix. Contribuir a deixar el món una mica millor de com l’has trobat… Recordo una vegada que eres al col·legi, en una època en que estaves molt revolucionat i el teu comportament no era massa bo, i abans d’una reunió de pares li vas dir al teu tutor: “Digues-los que som bona gent”. No ens ho va dir, però jo sabia que el comentari era teu…

Fa molt de temps que vaig fer meva una dita que vaig escoltar al llavors Rector del Tec: “El bé és bé, encara que ningú el faci; el mal és mal, encara que tots el practiquin”. Intento que aquesta dita i la regla d’or (en positiu: “Fer als altres allò que voldries que et fessin”, o en negatiu: “No fer als altres allò que no vols que et facin”) orientin les meves accions. I això que vull per a mi, és també allò en que he intentat educar-vos, no només amb paraules sinó amb accions. Porto molt de temps treballant els meus valors i intentant posar-los en pràctica. No sempre ho aconsegueixo; no soc perfecta, ni molt menys, però poso un gran esforç conscient en viure allò que crec. I si fracasso en l’intent… torno a intentar-ho… les vegades que calgui…

Saps prou bé que actes, actituds i caràcter estan íntimament relacionats. Cada acte, cada acció, pot ser catalogada de bona o de dolenta. La repetició d’actes va configurant actituds, predisposicions per actuar. I el conjunt de les nostres accions conformen el nostre caràcter, o “manera de ser adquirit”, que pot ser, en termes aristotèlics, viciós (tendeix al mal) o virtuós (tendeix al bé). Cadascú de nosaltres va fixant el seu caràcter acció rere acció, decisió rere decisió. Ahir em preguntaves: “I això em fa pitjor persona?”. És clar que una mala decisió no et converteix en una mala persona, però segur que t’allunya una mica de la persona que vols ser. I no crec que ningú vulgui ser una mala persona. Sempre dic al meu alumnat que espero que se’ls encengui una “alarma” cada vegada que diguin la frase “Total… això no fa mal a ningú”. Moltes vegades quan pronunciem aquesta frase ens oblidem de la persona més important, cadascú de nosaltres. Pot ser que una acció no tingui conseqüències, o que no ens enxampin, o que no se n’assabenti… Però cadascú sap quan ha actuat bé i això afecta a la persona que cadascú es construeix, a aquest caràcter que anem configurant acció rere acció, decisió rere decisió.

Sé que algunes de les meves idees i dels meus valors poden semblar-te passats de moda, que no comparteixes (ni tan sols sé si entens) la fe que professo… Sé també que no estàs d’acord amb la societat, el sistema, el capital, les injustícies… però no qualsevol mitjà és vàlid per transformar el món. Importen les finalitats, però no pots desentendre’t dels mitjans. T’imagines que totes les persones actuessin de la mateixa manera? Seria el món un lloc millor? Recorda’t de l’imperatiu categòric de Kant: “Actua de tal manera que la teva conducta pugui ser considerada una llei universal” (i la segona formulació: “tracta l’ésser humà com un fi en si mateix, mai com un pur mitjà”).

Les normes i les lleis hi són per complir-les, perquè afavoreixen el bon funcionament de la societat. És evident que no totes les normes i lleis són justes, però el fet que una norma o una llei no sigui justa, no legitima que un se les salti totes o que només compleixi les que li interessen. Seria millor un món sense lleis i normes? Com es protegiria a les persones més vulnerables? Hi hauria més igualtat i justícia? Sincerament, crec que no. Es pot lluitar per canviar les normes i les lleis, però, torno a allò d’abans, no de qualsevol manera. Relacionat amb això, hi ha alguna cosa que em preocupa i és el tema de l’escala i l’oportunitat. Els qui cometen delictes, els qui tenen comportaments corruptes, els qui atempten contra el bé comú, normalment no comencen per grans coses.  Es comença cometen petites transgressions, però en la mesura que se’n surt indemne i es té oportunitat i accés a d’altres nivells, puja l’escala de la transgressió. Llavors, no serveix allò de “jo no volia”… Recorda’t d’una cosa que us he repetit moltes vegades… “acció, reacció, repercussió”, responsabilitat en acció.

Ets l’amo de la teva vida i de les teves decisions. Vull, sempre ho he volgut, el millor per a tu. No puc obligar-te a actuar com jo crec que s’ha de fer, però tampoc puc renunciar a dir-te el que penso i com em sento… No puc deixar de preocupar-me per tu, perquè m’importa la persona que ets. I sempre amb una premissa prèvia: “T’estimo per damunt de tot i malgrat tot”.

Ama (mare)


Autora: Arantza Echaniz Barrondo

Article publicat en el blog: Querer es poder… Creer es crear

Sobre l´autor

Més articles

Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg

0

Finalitzar Compra