Tot el que ha succeït en els últims deu dies i la tempesta mediàtica que s’ha desencadenat, sovint lluny de ser constructiva, m’ha fet pensar molt. Des del primer moment, la meva reacció ha estat, sens dubte, d’horror per tot el que ha succeït a França, però també de prendre consciencia d’allò igualment horrorós i oblidat puntualment pels mitjans, i per tant per tots nosaltres, del que ha succeït a Nigèria, Pakistan, Síria, Líbia. Però el pensament més profund es referia als límits que la llibertat hauria de tenir, sobretot quan es toquen coses, afectes, llegats particularment estimats per l’altre. I la religió – sembla malauradament exceptuant Europa- és encara el més profund que tenen les persones, un element de la seva dignitat humana.
Dos exemples: A l’Índia, el Mahatma Gandhi afirmava que hi ha diverses maneres de matar una persona. La més immediata és la de disparar-li o apunyalar-lo . La més profunda i irremeiable és obligar-lo a que es converteixi, perquè significa tallar-li les arrels més profundes de la seva personalitat. Per això, a l’Índia i a l’Àsia, convertir algú es considerat com quelcom d’incomprensible per a les cultures mil·lenàries d’aquell continent. A l’Àfrica, un teòleg autoritzat ha afirmat que “Déu és allà on és l’home africà”. No sé quantes persones del nostre continent serien capaces de dir el mateix –tant les afirmacions de Gandhi com les del pensador de l’Àfrica-. En sembla que aquí es trobi una clau important del que estem vivint aquest dies. Mai com ara he sentit l’immens abisme que la nostra Europa ha creat entre sí i altres cultures i, per tant, altres porcions del nostre món dels segles XX i XXI. No vull parlar de llibertat però em pregunto si és humana una sàtira que colpeix un home o una dona de qualsevol part del món en el més profund del seu ser.
I el que encara m’ha qüestionat posteriorment ha estat el silenci dels primers dies sobre això.
És possible que el nostre continent ja no sigui capaç d’interrogar-se? I, això no obstant, la nostra cultura neix de les preguntes de Sòcrates, en aquell diàleg en el qual el filòsof atenès afirmava constantment que sabia que no sabia. Som encara capaços d’aquest pas intel·lectual i vital?
No amago que una fase posterior de confusió ha sorgit amb el ‘Je suis Charlie’, dit en nom propi d’aquesta pseudo-llibertat que no té en compte la sensibilitat dels altres. No tinc res personal en contra de Charlie o de qualsevol altre, però, per principi, jo em sento jo mateix i, penso, justament en nom de drets universals dels quals el nostre continent s’ha fet paladí i continua fent-ho a despit de tràgiques incongruències, de tenir el dret de no ser cap altre sinó el qui soc. La por que em ve és la massificació que la globalització està realitzant sense que ens en adonem i que arriba a afectar i a igualar-ho tot inclús en aquests moments tràgics.
En aquest dies, com segurament qualsevol de nosaltres, he tingut ocasió de parlar amb molts amics i coneguts, cristians i ateus, hebreus i musulmans. He sentit les opinions més variades del que ha succeït a França, però també a Nigèria i Pakistan el mes de Desembre. M’adono que cadascú de nosaltres, cristià, musulmà, hebreu o inclús sense una fe precisa, té quelcom per donar-me. Una amiga jueva em va donar una gran lliçó d’humanitat el dia després de la matança de França. Un amic imam em va escriure el seu desacord total respecte el que jo havia escrit en un article, cristians convençuts i practicants han compartit algunes de les meves posicions, d’altres han demostrat que pensaven molt al contrari.
I tanmateix, malgrat tot això, em sembla que la possibilitat de continuar dialogant resta l’oportunitat irrepetible que tenim a les mans. Creure que en el fons del cor humà hi ha sempre l’esperança i que depèn de mi i de nosaltres tornar-la a encendre quan corre perill d’apagar-se.
Acerca del autor
Director del Centre for Interreligious Dialogue