A l’Orient de l’atles, la família és la religió absoluta: la ballarina d’una capsa de música que gira sobre si mateixa i tothom la contempla badant. Embruixats per l’encanteri de la divinitat de la llar, viuen l’amor com si fos un verb que s’ha de conjugar cada dia amb lletres majúscules. M’ho van explicar les meves veïnes nipones, dues germanes bessones que van néixer en un poblet remot de l’interior del Japó. No havien pogut estudiar, però la vida els havia empès com una onada fins al meu racó de món, on havien fet parada i fonda perquè sempre hi fa sol. Deien meravellades que el meu és el país del sol etern, elles que tenien la pell tan blanca i així, gràcies a la màgia de la llum, tot el que ens separava es fonia com si fos de mantega. Per això, sempre que plovia, ens refugiàvem a la seva galeria del primer pis, plena a vessar de plantes, a prendre el te mentre vèiem com queien les llàgrimes sobre els vidres de la ciutat.
Per als emigrants, la nostàlgia és com una petjada que s’enfonsa en la sorra del temps, un oasi que s’esborra com si fos miratge. Però la solitud és un soldat sense escrúpols que parla una llengua sense memòria cosida amb el fil de l’exili. Les germanes del país del sol ixent van fugir de la gana i la misèria sense saber on anaven perquè casa seva ja no existia, i amb la por als llavis com si fos una flor negra perquè no sabien nedar. Mai no havien vist el mar, tres lletres infinites que salen la geografia humana on cada destí té nom de platja. Eren estrangeres només perquè ho dictava la cal·ligrafia inesborrable de la llei, però la pàtria no és cap muralla de la identitat perquè el nostre ciment també s’esquerda i s’esfondra fins a convertir-nos en un desert.
Un dia, em van ensenyar la paraula ikigai. Jo no l’havia sentida mai, malgrat que presumia d’haver estudiat i llegit tant, però jo també havia caigut presonera de la teranyina de la vanitat.
- I què vol dir?
- És la teva raó de ser, la corda on t’has d’agafar per no enfonsar-te mai. Tothom en té una, Ariadna. Busca la teva i mai no la deixis perquè et guiarà pel laberint de la humanitat. Sense ikigai, sempre viuràs a l’exili perquè tant li fa d’on vinguis: tots som iguals.
D’aquelles dones invisibles en un edifici tan gran on gairebé ningú no es coneixia, en vaig aprendre que la meva pàtria soc jo perquè la nostra geopolítica és un laberint que es desdibuixa a cada instant. I, ara que sé que soc ridículament diminuta, pedra i frontera de la meva ignorància, em sento més immigrant que mai perquè jo he nascut aquí, però tinc un nom tan estranger com el seu. O potser com el teu.
Aquest conte de la Marta Finazzi s’ha publicat a la secció Paraules del número 183 de la revista Ciutat Nova – tardor de 2020.
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg