L’alimentació no cal relacionar-la només amb la biologia, la nutrició o la salut. Es tracta d’un fenomen complex que toca altres dimensions com ara la psicològica, l’ètica o la cultural.
Les directrius de la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura) del 2007 declaren que cada ésser humà té el dret a accedir a una alimentació adequada, en quantitat i el qualitat, i dins el marc de la seva pròpia cultura alimentària. La ‘seguretat alimentària’ s’assoleix quan l’alimentació és suficient, innòcua, cobreix les necessitats nutritives i a més satisfà les preferències alimentàries [1].
Segons aquestes afirmacions, cal mirar el fet alimentari des d’una òptica multi-dimensional, en el marc de la cultura i la història de cada persona i cada poble.
Hi ha molts altres factors que influeixen en el que mengem: la disponibilitat dels aliments, allò “que ens volen vendre”, el significat de les menges, la seva funció d’equilibri energètic i plàstic (renovació dels teixits del cos humà) i fins i tot els factors hedonistes (gaudir d’un bon àpat) i emocionals.
IDENTITATS ALIMENTÀRIES
El menjar és alguna cosa més que un conjunt de nutrients triats únicament en base a criteris biològics, nutricionals o econòmics. Amb el menjar hi establim una relació, i això es veu en l’elecció diària que fem dels aliments, la qual es troba influenciada pels principis que imposa la indústria alimentària, que estudia i crea necessitats, i finalment ens imposa el que mengem.
D’altra banda, aquesta relació té un caràcter simbòlic lligat a qüestions d’afecte i al significat que té l’alimentació per a cada individu, segons les seves experiències i la seva tradició familiar.
En aquest sentit, podem afirmar, tal com pensa Muchnik, que els aliments són un ‘referent identitari essencial’. El menjar fa part de l’evolució de les identitats socials. Els països senten la pertinença a una comunitat alimentària i per tant s’identifiquen amb certes menges, com ara el blat de moro a Amèrica Central, l’arròs a l’Orient Llunyà, l’oli d’oliva a la Mediterrània o el formatge i el vi a França. D’altra banda, els aliments són constructors de llaços socials: fer una costellada a Amèrica del Sud, una arrossada a València o una sardinada a la costa catalana significa ajuntar els amics i menjar en família. En aquests casos, la funció social és tan important com el que es posa al plat [2].
La nostra relació amb el menjar es reflecteix en l’elecció diària
L’elecció del menjar també s’explica pels diferents aspectes que componen l’aliment, físics o simbòlics: els sabors, les tradicions, els nutrients que ens atiparan i tot el que representen. A l’hora de triar, però, l’individu es troba sol i afeixugat enmig de tanta oferta d’aliments i per l’excessiva informació alimentària, moltes vegades basada en interessos i poder, o bé es troba condemnat a passar gana per la mala distribució dels recursos alimentaris. La fam és un problema de distribució: el 30% de la població es menja el 60% de l’aliment disponible. El premi Nobel d’economia Amartya Sen argumenta que la fam no s’explica només per l’oferta d’aliments, sinó pels problemes que hi ha en la seva distribució [3].
Des de 1985 hi ha una producció d’aliments suficient com per abastir tota la població mundial. Tot i això, els milions de persones desnodrides que enregistren les estadístiques de la FAO ens diuen que hi ha encara qui té accés restringit a l’alimentació [4].
LA INDÚSTRIA ALIMENTÀRIA I LA SALUT
Les transformacions econòmiques, socials i culturals del darrer mig segle ens ajuden a entendre la velocitat dels canvis que s’han produït en els comportaments alimentaris.
La indústria alimentària ha aconseguit modificar les característiques originals d’un producte en funció de la demanda dels consumidors, els quals han perdut tot el coneixement sobre l’origen i els efectes dels productes alimentaris. Així, l’aliment es converteix en mercaderia i l’èmfasi es posa en el guany econòmic, no pas en la salut. Una de les conseqüències més importants d’aquest procés de producció capitalista dels aliments ha estat que la indústria ha creat productes atractius i saborosos però poc saludables.
Amb tot, el consumidor és cada cop més conscient que ha de tenir cura de si mateix i dels seus éssers estimats, per la qual cosa, quan va a mercat, selecciona els aliments que més poden contribuir a la seva salut i al seu benestar. Ara com ara podem veure un retorn als productes naturals, justament perquè les persones es comencen a preocupar per les possibles conseqüències tòxiques del que consumeixen.
Una tendència actual en el consum és que el comprador busca cada cop més informació sobre eventuals propietats de salut dels aliments als mitjans de comunicació o bé a l’etiquetat del producte i per tant mira d’entendre si són naturals o artificials i quines modificacions han sofert durant la seva producció.
Amb el canvi de la nutrició clàssica a la molecular, s’han afegit altres propietats als aliments, a més de les conegudes de subministrament d’energia, materials i de regeneració. Aquestes altres propietats són les “funcionals”, és a dir, la capacitat de donar-nos algun benefici extra per a la nostra salut o bé ajudar-nos a prevenir malalties. Això és una tendència revolucionària molt important, que es basa en ciències noves com ara la nutrigenòmica o la nutrigenètica, les quals ens ajuden a descobrir com els aliments, mitjançant els seus principis actius, són portadors d’informació i per tant són capaços de modular l’expressió dels nostres gens. D’aquesta manera, s’aconsegueix prevenir o alentir el progrés d’algunes malalties.
MENJAR PER PLAER
Gaudir menjant és un tret bàsic dels humans. Aquest plaer s’aconsegueix gràcies a les papil·les gustatives i tots els altres sentits, que articulen l’acció de menjar mitjançant els anomenats ‘neuropèptids’, substàncies que exerceixen una acció estimulant o inhibidora de la gana i la sacietat. Són aquestes substàncies, al cervell i al sistema nerviós, les que, en darrera instància, regulen les nostres preferències alimentàries. Aquí cal anomenar els casos de persones que no poden parar de menjar un aliment determinat: això passa perquè la indústria segueix oferint encara aliments que estimulen mecanismes addictius que s’escapen al control de l’individu i generen la necessitat de ‘seguir menjant’.
El menjar té una funció nutritiva bàsica per a viure, però també mengem perquè l’acte de menjar, com l’acte sexual, té una recompensa en forma de plaer. Per tal de mantenir-nos com a espècie i no oblidar de menjar, els aliments tenen una funció hedònica, és a dir, de compensació psicològica. Amb tot, quan se superen certs llindars de qualitat o quantitat, l’equilibri nutricional i calòric es perd i els beneficis no solament desapareixen, sinó que es tornen contra la salut.
La sensació de gana només és motivada en part pel reemplaçament de reserves i les necessitats nutricionals específiques. Les qualitats organolèptiques (l’art de la bona taula, la palatabilitat, el significat dels aliments o el que ens venen a substituir o compensar) van molt més enllà d’atipar-se.
Des d’aquest punt de vista, el menjar pot ser un sí a molts no que s’han hagut de suportar al llarg de la vida. Pot ser un refugi, un element de distracció dels nostres problemes, o bé l’única sortida a necessitats desateses. De vegades, quan es menja en excés, l’aliment es torna una compulsió o una addicció, però això és el que més s’acosta a tenir companyia i no estar sols, i per tant ens traeix. El menjar calma l’angoixa, això és cert, però quan no es menja de manera equilibrada es pot emmalaltir [5].
Les persones també seleccionem el nostre aliment segons el que pensem del nostre cos, és a dir, segons el concepte que tenim de cos ideal, les exigències dels cànons de bellesa vigents i per tant l’efecte que l’alimentació hi pot tenir.
QUÈ PODEM CANVIAR?
Hi ha un gran canvi en l’alimentació que és fruit de la transformació cultural i de l’oferta d’aliments poc saludables. Per a superar aquesta crisi alimentària, ens cal un canvi a escala global, i també a escala individual a l’hora de decidir-nos per la salut i l’ecologia. És molt important aquesta actitud del consumidor per tal que la indústria produeixi el que necessitem. D’aquesta manera, superarem el parany mercantil actual, que ens ofereix més i més aliments, però de baixa qualitat [6].
Pel que fa a la indústria alimentària, hauria de dur a terme nous projectes per tal d’implementar polítiques de canvi alimentari a fi que es pugui rebaixar l’impacte en el canvi climàtic causat per les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Això val per a la producció i el processament, el transport i el rebuig. A més, la indústria hauria d’invertir per tal de reduir la quanitat de sal, sucre, conservants, colorants, greixos saturats i greixos trans. Finalment, hauria de col·laborar amb la ciutadania i generar aliments per al benestar i la cura de tota la comunitat, oferint alternatives alimentàries que siguin un benefici per a la salut, i no només un benefici econòmic.
Referències:
1, 5 i 6. Nin Márquez María Inés, ¿Quién decide lo que comemos? Ciudad Nueva, Argentina, 2013
- Muchnik J. Identidad territorial y calidad de los alimentos. vol. 12, gener-juny, 2006
- Sen, A. Poverty and Famines: An Essay on Entitlements and Deprivation. The Journal of economic history. Oxford University Press, 1982
- Aguirre, P. Del gramillón al aspartamo. Las transiciones alimentarias… Boletín Techint, 2001
Autora: María Inés Nin Márquez, metgessa i mentora
Aquest article ha estat publicar al número 190 de la revista: Que vagi de gust
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg