Les religions no poden excusar-se per trobar el camí cap a la pau. L’autor fa una proposta clara i agosarada perquè les religions puguin portar la pau al món, interpel·lant totes les tradicions a fer un camí que té tres etapes.
En un món convuls, on les desigualtats no minven i més aviat semblen augmentar, i en el qual existeix la generalitzada sensació que hi ha una explosió de la violència, especialment d’arrel religiosa, la humanitat es fa una pregunta doble: quan tindrem la pau, i quin paper els pertoca a les religions que avui es veuen afectades per la onada terrorista i bèl·lica?
La resposta és múltiple i complexa, i no pot recaure només en les tradicions religioses. No obstant, les religions no poden evitar el repte i excusar-se davant la responsabilitat col·lectiva del nostre món. No poden fer-ho, sobretot, per la seva vocació profètica i la tradició de saviesa de totes elles, però també per la vocació d’autoritat moral mundial a què estan cridades, més enllà de la seva capacitat d’influir individualment en el sentit de l’existència de cada persona fidel i la seva plenitud de vida.
Per començar, el teòleg catòlic Hans Küng ja va anticipar-se, encertadament, a la resposta amb una aproximació molt clara i diàfana: “No hi haurà pau al món mentre no hi hagi pau entre les religions”, i afegia que aquestes trobaran la Pau quan dialoguin entre elles. Amb aquesta afirmació, Küng sentenciava una doble certesa i reconeixia un protagonisme fonamental per a les religions. En definitiva, per al teòleg suís calia que les religions fossin conscients que tenen davant un repte obligadament compartit: les ha de conduir cap a la unitat en la diversitat, les dotarà d’una força i, sobretot, d’una autoritat mundial incontestable (que ara no tenen prou), i ho faran en servei als pobles i a la humanitat sencera.
TORNAR ALS ORÍGENS
Aconseguir aquesta gran fita significa retornar als orígens i aprofundir en el fons de la gran riquesa de cadascuna de les tradicions espirituals i religioses del món. Aquestes aparegueren abans que totes les guerres, abans que els estats i abans que la mateixa democràcia que avui no se’n surt per pacificar el món. Potser la revolució pendent de la humanitat és la de les religions? I si aquestes aconsegueixen refer-se per esdevenir allò per a què van formar-se i troben el camí per arribar al cor de les persones i convertir-se en fars per als pobles? El que és ben cert és que les religions són un patrimoni mundial que forneix totes les cultures, toca com cap altra realitat les profunditats de la condició humana i pot fomentar enormement tres grans valors suprems: fer créixer la fraternitat, nodrir la concòrdia i consolidar la Pau al món. Si les religions són part imprescindible de l’alternativa per avançar cap a un món just i en pau, quins són els camins per a aconseguir-ho? Quines fases caldria anar superant? Quins reptes i quines dificultats convindria afrontar? Proposem tres fases.
1. DIÀLEG INTERN
La primera fase és, clarament, interreligiosa. Com afirma Küng, la pau al món cal treballar-la primerament des de les religions perquè tenen un paper privilegiat davant de valors de fons com la Pau. A més, la veritat a la qual s’aboquen les tradicions religioses, i pregonen als milions de fidels des de fa mil·lennis, aporta una saviesa única a tota la humanitat que influeix en el seu destí. En conseqüència, convé que les religions es reconeguin seriosament en aquest paper. És necessari que totes elles, cadascuna al seu ritme i en el moment adient, facin un exercici de diàleg intern en profunditat, que els portarà temps i debats de fons molt rics. Hi han de ser convocats els seus líders, els estudiosos, les comunitats i sectors o sensibilitats de dins de la institució (si en disposen), o dels col·lectius o comunitats de creients que formin la pròpia tradició religiosa o espiritualitat. En aquest procés intern juga un paper clau la meditació o la pregària com a bases de bona part d’aquesta introspecció sincera i honesta, que els porti a la veritat profunda de cada religió per després trobar-se, entre totes, en l’etapa de confluència interreligiosa.
En aquest diàleg intern, cada tradició religiosa ha de saber anar a les fonts, sanejar el discurs i la doctrina, renovar el sentit dels ritus i celebracions pròpies, i actualitzar el sentit dels dogmes o dels seus principis i manaments o normes. És un treball que ha de tenir com a objectiu la voluntat de desfer-se de totes aquelles pells de ceba que s’han pogut anar afegint durant segles, que van desdibuixar la gran veritat fonamental de cada tradició. Implica que cada religió ha de ser franca amb ella mateixa i tenir el coratge de la veritat per tal de saber mirar enrere. D’aquesta mirada retrospectiva n’ha de treure tot allò que ha estat un excés o una infidelitat en relació a la saviesa de la pròpia tradició. Ha de trobar la manera de rectificar públicament, demanar-ne perdó si escau, aprendre de les equivocacions passades, rebutjar els abusos i les violències exercides i recuperar de nou la veritat transcendental. Això permet a cada religió tornar al present amb dignitat i credibilitat i, sobretot, afrontar el futur amb condicions de trobar-se interreligiosament, a mesura que totes les religions hagin avançat en un procés semblant.
2. DIÀLEG INTERRELIGIÓS
La segona fase és, necessàriament, interreligiosa. Un cop les diferents religions s’han anat purificant i actualitzant, toca la multirretrobada fraterna. El teòleg suís insisteix, en la segona part de la seva sentència anteriorment citada, que és, mitjançant el diàleg entre totes les religions, que serà possible encetar un nou temps de pau duradora i profunda, si ho fan plegades. Aquest diàleg indispensable entre les religions ja ha estat encetat des de fa molt de temps, encara que ha afectat més aviat determinats sectors de cada tradició i no a la seva globalitat. Alguns exemples són prova d’un treball seriós i determinat per part dels seus impulsors, que és molt esperançador: el Parlament de les Religions del Món, nascut a Chicago el 1873, va fer les primeres passes a finals del segle XIX; les cimeres o trobades mundials que les Nacions Unides ja han organitzat sobre Religions i Pau han convocat líders espirituals i religiosos d’arreu del món; i la mateixa Iniciativa de les Religions Unides, fundada més recentment, o l’entitat Religions per la Pau ja han experimentat una important expansió en membres i països en l’última dècada.
Tot sembla encaminar-se per fer confluir les religions i espiritualitats del món en un diàleg sincer, intens, fratern i permanent a nivell global, que no és pas fàcil però sí tan necessari. Les religions han d’anar assumint, en aquesta fase, una última gran troballa: que les veritats de les diferents tradicions beuen d’una sola mateixa Veritat, el més important de la qual és que és compartida. I aquesta condició, lluny d’enfrontar-les com ha estat durant segles, per apedaçar més aquesta Veritat universal i esgarrapar un tros més gros, ha d’agermanar definitivament totes les religions i tradicions superant el passat de menyspreus i violències que tant de mal ha fet a la humanitat.
Arriba el moment d’anar refermant en cada confessió religiosa la confirmació d’un nou camí de cooperació i respecte entre totes elles. I convé que no només determinats sectors interns s’hi impliquin, sinó que totes elles, oficialment, prenguin definitivament el camí cap a la trobada i el treball conjunt que pugui obrir-les al món, a la humanitat i, més en concret, també a les institucions polítiques internacionals. Això permetrà que recuperin una influència renovada i dignificadora sobre els estats del món, cada vegada més multirreligiosos, i arribar a la humanitat sencera, la immensa majoria de la qual es declara oberta a la transcendència. I aquest punt no es pot infravalorar mai més.
3. CORRESPONSABILITATS
La tercera fase és, definitivament, meta–religiosa. Les religions han d’haver fet els seus processos interns i de diàleg interreligiós, i pertoca entrar en una etapa final de corresponsabilitats. Cal afrontar tres reptes claus i compartits amb la comunitat internacional, més enllà de la contribució específica de les religions. Aquestes, però, no queden al marge, tot al contrari. En primer lloc, cal disposar d’un Govern Mundial, del qual l’ONU està mancat i necessita per democratitzar-se realment. Això permetrà que l’organisme internacional s’alliberi de la dominació de certes potències o d’aliances dubtoses d’alguns, tot responent a interessos particulars i no globals. En segon lloc, cal treballar per una Institució Judicial Mundial, que permeti actualitzar el Tribunal Penal Internacional dotant-lo del necessari estatus per actuar davant tots els estats, tots els governs i tots els mandataris del món. L’atribució principal és impartir justícia independentment de cap estat i per a tot el món, acabant amb la impunitat i perseguint els crims contra la humanitat i tota violació dels Drets Humans.
En tercer i últim lloc –i aquí és on entren les religions de nou–, aquesta darrera fase no estaria degudament implementada si no disposés d’una autoritat moral –no executiva– reconeguda internacionalment i atorgada a les religions. Aquestes estarien representades dins un Organisme Religiós Mundial que es posés del costat dels valors humans, de la dignitat humana i de la defensa dels més desfavorits i indefensos, sense cap lligam a interessos econòmics, polítics, diplomàtics o de qualsevol altra mena. Tanmateix, tindria un paper ètic de referència davant dels grans dilemes morals i mobilitzaria els fidels i seguidors de totes les religions i espiritualitats del món, per actuar davant crisis internacionals o tragèdies humanitàries de tota mena, de la mà de les organitzacions no governamentals i dels organismes nacionals i internacionals. Finalment, aquest Organisme Religiós Mundial podria contribuir al control moral del Govern Mundial i de les urgents polítiques globals, avui tan necessitades d’aquesta ètica de mínims de la qual també Hans Küng va parlar tant. Aquest Organisme Religiós Mundial podria garantir un valor afegit als reptes de la humanitat i del món, que cap altra institució ni projecte semblant aconseguiria amb l’autoritat i la categoria moral que assumirien unes religions unides, en la seva rica diversitat, al servei d’aquells per als quals van néixer: tota la humanitat.
En conclusió, les religions portaran la pau al món quan, compartint la seva saviesa, busquin plegades la Veritat comuna a totes elles, que al final no és patrimoni de cap tradició concreta sinó de la humanitat sencera. El resultat d’aquest gran assoliment serà clarament la Pau que brindarà al món. Parafrasejant Hans Küng, la pau al món i la concòrdia entre la humanitat arribaran quan hi hagi pau entre les religions, i aquestes ho assoliran definitivament quan el diàleg fratern intrareligiós i l’interreligiós avancin amb quatre actituds fonamentals: honestedat, coratge, autenticitat i compromís.
A la pregunta inicial que titulava aquest article, “Les Religions, portaran la Pau?”, podríem concloure, amb un procés semblant a l’exposat fins aquí, que definitivament les “Religions en Pau” podran impulsar “la Pau al Món”.
Autor: Xavier Garí de Barberà
Aquest article ha estat publicat al número 195 de Ciutat Nova: On és la pau?
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg