Un veí de Bangladesh que regenta una botiga d’alimentació, em va explicar que el dia 21 de febrer, declarat per la UNESCO Dia internacional de la llengua materna, al seu país es commemora la mort, l’any 1.952, d’uns manifestants que defensaven la llengua Bengalí. Aquell dia el meu veí va posar un rètol a la paret exterior de la botiga que recordava el fet i, fent això, posava el focus en la dificultat de les llengües minoritàries per subsistir.
Em sembla una forma d’expressar una disconformitat, que a nosaltres no ens resulta estranya o llunyana. Sense anar més lluny, recordo que, als inicis del franquisme, a les plataformes dels tramvies un rètol advertia que estava «Prohibida la blasfèmia y la palabra soez», però en els tramvies de dos pisos la prohibició era més àmplia i contundent: «Prohibido escupir, blasfemar y hablar en catalan«. D’aquesta manera es posava el català sarcàsticament al nivell de l’escopinada i la blasfèmia.
És cert, les llengües minoritàries sempre patiran el perill de ser engolides per les llengües majoritàries. Les grans llengües s’han imposat per una pressió colonial, imperial o invasiva, i la seva implantació procedeix d’un fet violent i negatiu, però, si mirem el positiu, les llengües majoritàries, també són un element vehicular d’entesa, i això sempre és bo.
El que costa d’entendre és que, de la convivència entre les llengües, en fem un problema. És fàcil perdre el respecte o obstaculitzar la llengua minoritària si això dóna algun rèdit electoral.
A Espanya hi ha més llengües que el castellà, que ara anomenen «espanyol«. El cas del català és paradigmàtic: se l’hi ha arribat a negar el nom fora del territori de Catalunya, arribant, fins i tot, i durant uns anys, a batejar-lo oficialment amb la denominació «Lapao» (“Lengua aragonesa propia del Aragón oriental»), un fet que passarà a la història com un dels pitjors exemples de contaminació política de la llengua.
Hem de ser conscients, que el món és plural i amb diversitat de llengües. Les identitats, en un món plural, hauran de ser integradores, mai excloents. Estimar i conservar allò que és propi, és un dret i, alhora, un deure. Conviure en la diversitat és un exercici que ens invita al respecte mutu.
Una reflexió pel que fa al cas, me la dóna un poema de Salvador Espriu, que –com recordava en un altre escrit la setmana passada- en forma d’oració dirigida al Cavaller Sant Jordi, fa quatre peticions, que serien les quatre característiques que legitimen una identitat: el no a la violència, el no a la injustícia, l’amor a la pau i el desig de conservar allò que més ens identifica, la llengua. Aquest ha de ser el nostre signe d’identitat. Que se’ns reconegui com un país d’acollida i de pau, i cal que ho siguem sempre.
Antoni Pedragosa (abril 2016)
Altres articles d’Antoni Pedragosa publicats en aquesta blog
Acerca del autor
Licenciado en Ciencias Químicas, Master en Astronomía, casado con Blanca, dos hijos, cuatro nietos, colaborador habitual de Ràdio Estel, de Ciutat Nova y de CAT-Diàleg. Asesor ocasional de la Eurocámara en temas de medio ambiente.