Esperança és una paraula activa

La maternitat va abocar decididament a l’activisme a aquesta especialista en desenvolupament internacional, però el seu treball per la justícia climàtica, des de la universitat i diverses ONGs irlandeses i internacionals, ja venia de lluny. Actualment, entre altres coses, és vicepresidenta del Moviment Catòlic Global pel Clima i amb el seu llibre Climate Generation desvetlla la nostra preocupació per les generacions futures.

A la teva bio, a les xarxes, et defineixes com a activista ambiental, mare i autora. Són dimensions d’una única causa?

Sí, potser ara, amb la pandèmia, sóc més mare que una altra cosa, ja que he de centrar-me més en tenir cura dels meus fills, però tot està interrelacionat. L’activisme pot adoptar moltes formes, no solament la de manifestar-se amb pancartes, tot i que això és important. Per a mi, les petites accions que fem cada dia per tenir cura de la terra –vivint més senzillament, prenent decisions respectuoses amb el medi ambient o sent curosos amb els residus– són un activisme quotidià que s’oposa a l’actitud passiva. A més, com a mare sóc molt conscient que els nens aprenen més del que em veuen fer que del que jo els pugui dir. Aquests últims mesos sense escola els hem aprofitat per estar més en contacte amb la natura. Alimentar aquest amor a la naturalesa en els nens és, potser, el tipus d’activisme més important que qualsevol pare o mare pot fer.

Uns mesos enrere, parlant de les lliçons de la pandèmia, semblava que tots érem conscients de la nostra interdependència mundial, de la nostra fraternitat, però ara podria semblar que aquelles lliçons no van ser tan profundes…

Jo encara m’aferro a la possibilitat que a Europa aprenguem d’aquesta crisi i canviem el nostre estil de vida. Ens està donant algunes lliçons fonamentals, particularment en l’àmbit econòmic. Ens ha ensenyat que, si ho decidim, podem posar fre al deteriorament ambiental que causem i reduir les emissions contaminants. De fet, ja han disminuït un 17% durant la pandèmia, el descens més pronunciat des de la Segona Guerra Mundial. També ens ha ensenyat que moltes de les emissions i del nostre dany ambiental és causat per una economia de producció de béns no essencials que generen residus. Durant els confinaments per l’emergència, tots ens les hem arreglat per anar passant amb menys coses no essencials i aquesta capacitat de ràpida adaptació em dona esperança. La majoria dels països europeus van respondre a la crisi ampliant l’assistència sanitària, les subvencions i els ajuts als afectats per la crisi. Ha representat l’ampliació més important de les intervencions estatals que es recorda.

Quan estem emergint d’aquesta onada de la crisi, la UE i els governs nacionals inverteixen enormes quantitats de diners en paquets per a la reconstrucció. Alguns van dirigits a la recuperació ecològica, com les ajudes temporals a infraestructures per a ciclistes i vianants, que es poden convertir en definitives. També hi ha inversions significatives en importants projectes d’infraestructures per a energies renovables i adaptacions d’habitatges.

No obstant això, no tot és bo. S’estan destinant importants recursos per al rescat de sectors altament contaminants, com el de les aerolínies. La pressió per aconseguir que tots tornem a consumir i que l’economia es reactivi és gairebé aclaparadora. Atès que els governs s’enfronten a voluminoses factures a causa de les despeses addicionals destinades a l’assistència social, la sanitat, l’atur creixent i la reducció dels impostos, s’hauran de prendre decisions importants en la segona meitat d’aquest any.

Amb la Covid-19 al centre de l’atenció, sembla el que anomenem agenda ecològica es deixa una mica enrere, com si no tingués res a veure amb la pandèmia.

Certament, la pandèmia ha sorgit com una crisi aguda mentre que la crisi ecològica és una crisi crònica. De fet, els científics ens han estat advertint durant molt de temps que, si volem assegurar la destrucció del nostre planeta, només cal que seguim amb la nostra vida normal. Del que potser no s’han adonat els governs dels últims anys és que la crisi crònica de la destrucció mediambiental ja s’ha convertit en una crisi aguda i que reclama respostes similars a les que hem donat durant la pandèmia del coronavirus. La pandèmia ens ha ensenyat que hem de respondre a una crisi amb una acció col·lectiva i també ens ha ensenyat a doblegar la corba donant resposta a fets científics. Potser el mateix raonament de doblegar la corba basant-nos en evidències científiques ens ajudaria a remuntar la major crisi de destrucció ecològica.

Al meu parer, durant la pandèmia no s’ha subratllat prou la intervinculació d’aquesta situació amb la més àmplia crisi ecològica. De fet, la Covid-19 és una malaltia zoonòtica i els casos d’aquestes malalties que estan fent la transició cap a la població humana estan augmentant a causa de la destrucció dels hàbitats naturals dels animals i el maltractament dels animals.

A més, el virus es va expandir tan ràpidament per tot el món a causa de l’exagerada fins a l’extrem cultura de les 24 hores i a les classes socials que podem anomenar mòbils globalitzades. La Covid-19 es va estendre primer entre les classes altes i només ara està establint-se en les poblacions i països més pobres del món. Això hauria de ser un avís per a nosaltres, amb el nostre estil de vida jet set globalitzat, que no és sostenible. La crisi de la Covid-19 l’ha produït de la vella normalitat, i, si no canviem de rumb, hi pot haver moltes més pandèmies.

Al teu llibre Climate Generation, ens animes a “canviar radicalment l’organització de la societat. Per on comencem?

Només podem començar, sempre, per on som ara. Vaig escriure Climate Generation perquè volia reflexionar més a fons sobre el que jo personalment podia fer i ho volia compartir amb altres. Crec que cada un de nosaltres pot fer tres coses, o almenys, així ha estat en el meu cas. Tots podem tornar a connectar més amb la natura i estar agraïts profundament pel do de la vida a la terra. Aquesta és la base. Si posem al cor de les nostres vides aquest desig de tenir cura i protegir la terra, ja estem fent el primer pas cap a un canvi radical. El segon pas n’és una conseqüència natural: canviar el nostre estil de vida. Si utilitzem menys, reciclem més i malbaratem menys, el nostre estil de vida serà més ecològic i reflectirà el nostre desig de protegir i cuidar. El tercer pas és connectar amb els altres. El canvi comença a casa, però no pot acabar aquí; en el nostre món interconnectat, podem contactar i aliar-nos amb moltes altres persones, online i offline, que ja estan transformant la societat, bé sigui en la campanya local de Residu 0 o en els grups Fridays for Future. És important unir les nostres veus per provocar el canvi.

També hauríem d’aturar la venda d’animals salvatges i tendir a una dieta de base vegetal; haurien de disparar-se les alarmes per la desforestació de les selves i la pèrdua de biodiversitat. Al cor de la crisi del coronavirus es troba el desequilibri entre els éssers humans i el seu ampli entorn.

Tu no ets optimista, sinó que estàs plena d’esperança.

A vegades em pregunten com ho faig per ser sempre optimista, donat que hi ha tants mals presagis, però no és que sigui optimista, sinó que tinc esperança, de veritat. L’optimisme és un sentiment relacionat amb com poden sortir les coses, i uns dies ens sentim millor que d’altres, de vegades depenent fins i tot de si surt el sol. Tanmateix, jo veig l’esperança com una cosa molt més profunda. Està relacionada amb la fe, amb una creença profundament arrelada en el fet que, més enllà de tot, hi ha amor.

Esperança és una paraula activa, alguna cosa intencional, que podem construir amb els altres. Quan compartim una visió de futur junts, quan fem alguna cosa que habita aquest futur, com ara  la convocatòria dels divendres amb els joves, els Fridays for Future, construïm l’esperança i experimentem alegria.

Aquests joves activistes pel canvi climàtic, podran mantenir la seva lluita?

El moviment iniciat per la Greta Thunberg i els seus amics és un veritable signe d’aquesta esperança per a tothom. Jo també era una activista pro-clima quan tenia l’edat de la Greta, als anys 80, i de les nostres protestes i demandes van arribar a port molt pocs resultats efectius. La trista realitat és que els joves d’avui no tenen 40 anys més per assolir els seus objectius. L’emergència climàtica és ara. Com a generació, ells no tenen el timó del poder. No tenen accés a moltes de les seves palanques com les finances, la política o els negocis. Ho tenen difícil per influir i guanyar la seva batalla.

El que em dona més esperança és veure gent gran, fins i tot avis, o mares com jo mateixa, fora, al carrer, manifestant-se o fent altres tipus d’accions a favor del clima. Jo he començat a protestar amb els joves perquè em preocupava que els adults miressin als joves esperant que ells resolguessin la crisi, quan els mitjans per fer-ho estan a les nostres mans. Veure avis, pares, joves i nens units reclamant un canvi és molt potent. I, quan aquesta gent gran comenci a utilitzar el seu poder a les urnes, al banc o al supermercat, les coses es començaran a moure de debò.

Entre els teus múltiples compromisos hi ha el Moviment Catòlic Global pel Clima que vol donar vida a l’encíclica de papa Francesc, Laudato Si’. Què feu?

L’Església Catòlica està treballant arreu del món per donar vida a aquest document, que és un dels relats més inspiradors de l’Església actual. Aquest meravellós moviment empeny a l’Església a prendre significatius compromisos amb l’ecologia, com els d’algunes conferències episcopals i ordes religiosos que han retirat les seves inversions de combustibles fòssils. Això és un pas enorme i esperem que el Banc Vaticà arribi aviat a la decisió de treure els seus recursos d’aquesta indústria contaminant.

Aquest moviment mundial realitza activitats de formació locals i és molt bonic veure els tipus de projectes que s’assumeixen, des d’equipaments d’esglésies amb energies renovables, fins a crear jardins de pol·linitzadors.

En el teu recent diàleg amb Fritjof Capra, apel·lant a un pensament integral, explicaves com de vegades els diferents grups pels Drets Humans, competeixen pel seu propi dret oblidant els aspectes sistèmics que són la causa de la majoria d’ells. Com vas dir, necessitem un canvi de paradigma. Veus algun signe que això s’estigui produint?

Veig signes d’aquest canvi de paradigma per tot arreu i en això el coronavirus ens ha ajudat enormement. De vegades passa que algunes coses que són certes, veritables i correctes, les tens davant els teus ulls, però no les pots veure. Per exemple, els economistes sempre ens han dit que no hi ha alternativa a l’economia impulsada pel mercat, segons la qual el bé comú és una cosa secundària. Doncs bé, sobtadament, arran de la pandèmia, aquesta idea ha saltat pels aires.

Si haguéssim deixat que el mercat resolgués la pandèmia (com estem tristament veient en alguns països, fins i tot rics) no haguéssim pogut doblegar la corba del contagi. Per aconseguir-ho va prevaler una lògica diferent que es basava en l’acció col·lectiva pel bé comú. Van ser els vincles de comunitat, de solidaritat mútua, del compartir, de l’amabilitat, de l’estima, fins i tot de l’heroisme, els que van aconseguir superar la situació d’emergència.

El fet, tan evident, que hi havia persones disposades a arriscar les seves vides –i moltes d’elles van morir– per ajudar altres, és al cor d’aquest canvi. Això ens ha reconnectat amb el nostre millor i més profund jo. Aquests vincles sempre hi han estat, però la pandèmia ens ha revelat veritats molt més profundes sobre el que significa ser humà avui.

El canvi de paradigma comença per ser capaços de veure una veritat diferent, una realitat subjacent i començar a articular-la perquè emergeixi. Com va dir Arundathi Roy, la pandèmia “és un portal”. Podem arrossegar el nostre pesat equipatge cap al nou paradigma, o bé podem avançar lleugers cap endavant. La meva profunda esperança és que puguem anar cap endavant junts.


Pàgina web de Lorna Gold

Aquesta entrevista s’ha publicat a la revista 182 -estiu 2020- de la revista Ciutat Nova

Sobre l´autor

Més articles

Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.

0

Finalitzar Compra