L’article, seguint la petja de Saint-Exupéry, assenyala com la nostra pròpia mirada és la que invisibilitza part de la realitat, sobretot en la nostra relació amb la Natura. És una crida a veure-hi més afinadament, tant les realitats més pregones i lluminoses com els costats més foscos i dolorosos. Una invitació a veure-hi amb el cor.
Al llibre El Petit Príncep ens mostra magistralment com la mirada dels adults es troba empobrida o adulterada per molts motius: la manca d’imaginació (veure un barret i no la boa empassant-se l’elefant, no apercebre el xai dins la caixa); l’excés de prejudicis (descreure un científic per la seva aparença); la desatenció (no “pre-veure” els gegantins baobabs); la falta de vincles profunds (car totes les roses són iguals, menys la que estimem, aquella de la qual ens fem responsables); el desprestigi de l’evocació lírica (convenir que els estels ni riuen ni són cascavells); la dèria banal per les xifres (l’asteroide B612, la casa de cent mil francs…). Antoine de Saint-Exupéry ho va sintetitzar d’una manera insuperable: “Només s’hi veu bé amb el cor, l’essencial és invisible als ulls”, o quan diu “els ulls són cecs. S’ha de buscar amb el cor”. Hi ha, doncs, una dimensió de la realitat, la més interior, qualitativa i humana, que la visió superficial i exterior pot invisibilitzar.
La realitat
Veure la realitat com és, diguem-ne afinadament, no és pas senzill. Tampoc té fàcil solució tecnològica (en un pim-pam, unes ulleres, un telescopi…) ni, tan sols, parapsicològica (somnis o clarividència d’una mèdium). Com abastament palesen també els Evangelis, aquest és un assumpte que exigeix certa contrició de la persona (Lc 6, 39-42; Jn 9; Mt 23, 23-26), una revisió no sols ocular, sinó principalment cardíaca: “Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu”, diu una de les Benaurances, deixant clar com n’és d’important netejar el cor dels obstacles que li bloquegen la visió. Al cap i a la fi, en això de no guipar-hi quan toca ens hi juguem potser el nostre destí final: “-Senyor, quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?” (Mt 25, 44)
Tanmateix, la nostra manca de visió ens perjudica ja ara. Presos d’avarícies i nihilismes, no percebem amb claredat i agraïment els dons que ens mantenen vius: l’aire, l’aigua, l’aliment, el vestit, l’aixopluc… Absorts en el món urbà i virtual, desconnectats de la realitat, tendim a ignorar la meravella de l’existència i la sorprenent riquesa natural que ens envolta; distrets per la compulsió consumista, esgavellats pel màrqueting turístic i la fal·lera fotogràfica, somiem en paradisos remots i espectaculars, inhàbils per llucar la formosor, l’harmonia i la grandesa del que és menut i proper; egocèntrics i superbiosos, passem per alt el valor intrínsec, la dignitat dels altres éssers i elements; embriacs de cientisme, sense ser-ne conscients, vivim en un cosmos desencantat, cecs a la sacralitat de la Natura i a les seves innombrables veus. Com deia el mestre budista Thich Nhat Hanh: “El miracle no és caminar sobre l’aigua. El miracle és caminar per la Terra verda en aquest moment present i apreciar la pau i la bellesa que estan disponibles ara”.
preservar la curiositat
Fem, doncs, tot el que estigui al nostre abast per preservar la innata curiositat dels infants, duent-los a observar animalons, plantes, roques, rius… Compartint amb ells mil preguntes; fem per apropar-nos a la Natura, no pas com qui va a un parc d’atraccions, sinó amb temps, en silenci, amatents a les formes, textures, olors, sons… i als seus llenguatges subtils, meravellant-nos-hi; fem per ser-hi contemplativament, callant els nostres desitjos i cabòries, sentint-nos-hi units; fem per fer nostra la mirada dels qui en la Natura descobreixen senyals del seu camí interior i la interdependència de tot plegat; la mirada sensible i reverent del poeta, la que veu l’univers sencer en una flor. És hora de redescobrir que la Natura, l’Univers, el Cosmos són teofanies, manifestacions de la Divinitat, l’Esperit o la Consciència Suprema.
Cecs a les realitats lluminoses i grates, ens costa molt veure, i més encara acceptar, els costats més foscos i dolorosos de la nostra civilització. Pel que ens hi va, invisibilitzem igual i sense cap vergonya tot el que fa possible el desenvolupament econòmic desmesurat d’Occident i el seu estil de vida, còmode, opulent i injust. Que la prosperitat i la riquesa d’uns pocs és gràcies a l’empobriment de molts d’altres, del saqueig i l’explotació del Sud global; que darrere del poder i el benestar assolits per una part de la nostra societat hi ha l’espoli i la destrucció creixent de la Natura; que el creixement exponencial de la mobilitat, producció, consum i comerç internacional ens aboquen a l’abisme; que la major part dels enormes costos d’aquest estil de vida (contaminació, emergència climàtica, extinció d’espècies…) els paguen altres; i que ni tan sols gaudim realment de la festa, car en els països més avançats creix la desorientació, el desànim i la depressió que emanen d’una insatisfacció existencial generalitzada.
Tanmateix, l’economia en voga, amb la visió deformada per les ulleres del PIB, menysté totes aquestes realitats, com simples externalitats. A l’ombra queden, doncs, l’empobriment de països sencers, el treball de molts infants i dones dedicat a l’alimentació, la cria i la cura de persones, i totes les generacions futures… Per la seva banda, la propaganda al servei de l’ídol del Capital, amb l’ecoblanqueig i la novaparla (desenvolupament sostenible), proven de vestir la mona de seda, amagant com poden l’incessant clam de la Terra i dels pobres. Valgui com a exemple la ramaderia intensiva industrial. Ja no és sols el patiment dels animals condemnats a una vida de tortura i una mort terrorífica (Paul McCartney deia que si les parets dels escorxadors fossin de vidre, ningú no menjaria carn), la producció càrnia i làctia industrial necessita vastes extensions de terreny pel cultiu de pinsos, ingents recursos hídrics, químics i energètics, continus tractaments sanitaris, corromp l’aire, el sòl, els aqüífers, les comunitats rurals… La indescriptible aberració que suposa el sacrifici anual de 23 milions de porcs cada any, només a Catalunya, resta invisibilitzada per força. Certament, la vache ne rit pas.
iniciatives necessàries
Per tot això, cal visibilitzar i donar suport a iniciatives no orientades al lucre, que són responsables amb la Natura i envers les necessitats reals de les persones: l’economia circular, la banca ètica, les cooperatives de consum agroecològic, la gastronomia frugal, basada en productes de temporada, locals o silvestres, la mobilitat compartida, les xarxes d’intercanvi, les comunitats energètiques, la pedagogia verda, la medicina naturista, el cohabitatge (ecoviles), les solucions basades en la natura (creació d’infraestructures verdes en ciutats, establiment d’àrees protegides…), la renaturalització, la simplicitat voluntària, les cosmovisions indígenes (no materialistes, holístiques, ecosòfiques…) i l’espiritualitat ecològica, és a dir, els ensenyaments de les grans religions i tradicions de saviesa sobre la custòdia de la Terra, com els de les comunitats monàstiques contemplatives.
En fi, davant del futur problemàtic, cada cop més evident ateses les tendències insostenibles pròpies de l’Antropocè i la superació dels límits de la Terra, ens calen lideratges visionaris que ens estimulin a conrear i compartir una esperança activa com la que preconitza Joanna Macy. Mentrestant, és fonamental deixar de mirar-nos el melic. És a dir, relativitzar la nostra realització personal, els nostres drets, les nostres democràcies i parar molta més atenció a aquelles realitats invisibilitzades per la miopia egocèntrica, per les preocupacions i interessos del nostre petit jo o del col·lectiu de torn, i obrir-nos cap a aquelles realitats impersonals, pures i autènticament sagrades que vibren permanentment al nostre entorn: la veritat, la bellesa, la justícia i la compassió. Aquesta és la invitació que feia la filòsofa Simone Weil (morta quatre mesos després de la publicació d’El Petit Príncep, amb la remor de fons de la Segona Guerra Mundial), aquest és l’esforç que transmet l’ensenyament dels grans místics.
I és aquesta visió lúcida i amorosa, l’escolta atenta, gratuïta i generosa i la cura (domesticació en deia Saint-Exupéry), que transfigura les coses, ens capacita per veure la realitat tal com és. Perquè només així, amb aquest esguard cordial, els estels esdevenen cascavells. Només així, els pobres són vicaris de Crist. Només així, copsem els miracles permanents de la Natura, totes les criatures se’ns revelen com a germanes i reconeixem aquest planeta on vivim com la nostra Mare Terra. Valgui’ns el testimoni final, humil i inspirador de la Dra. Elisabeth Kübler-Ross (La mort: una aurora, 1992): “Estava en comunió amorosa amb cada fulla, amb cada núvol, amb cada bri d’herba i ésser vivent. Fins i tot sentia les pulsacions de cada pedreta del camí (…) Es tractava, senzillament, d’una percepció que era el resultat de la consciència còsmica. Em fou permès de reconèixer la vida en cada cosa de la natura, amb aquest amor que no soc capaç de formular”.
Aquest article ha estat publicat al número 196 de Ciutat Nova: Invisibles
Sobre l´autor
Promovem els valors immaterials de la natura.