Ningú no vol mirar al món.
És tan gran el tràfec de la ciutat,
tants els soroll i els afanys,
que només tenim temps
de mirar a terra.
No mirem el cel.
I ens perdem molt:
la llum de l’albada
d’un dia qualsevol,
el vent que acarona els arbres,
el gos fidel i feliç
que segueix el seu amo,…
i la terra que,
com una immensa nau,
segueix girant,
tossudament i precisa.
I no es cansa, gràcies a Déu,
de donar voltes amoroses
sobre ella mateixa.
I, potser, perquè va veure
que això no era prou,
les va començar a donar
al voltant del Sol,
per a que així hi hagués
primavera i tardor,
hivern i estiu…
Quina meravella!
I no ens n’adonem.
Seguim anant de pressa
per camins i carrers,
moguts pels interessos
i el que creiem que és important.
I anem distrets.
Ens perdem meravellar-nos
de tanta grandesa,
de tant que ens ha estat donat…
No veiem el tresor que passa
pel nostre costat:
el vianant anònim
però tant o més valuós
que els estels.
Ell és aquesta persona
irrepetible i única
que també ens ha estat donada
per a estimar-la i acollir-la.
Només si obrim els ulls,
ben oberts,
veurem la grandesa
de tot el que ens envolta,
serà espontani
donar gràcies a Aquell
que ens ho ha donat
i ha permès que en gaudim,
tot aprenent a ser,
tan generosos com Ell.
Estiu a ciutat / Carles Pedragosa / 03.08.2020
