Aquest primer post d’en Xavier Baulas ens ajuda a estirar el fil del darrer número de Ciutat Nova –Tecnoperiill?– amb una afirmació clara i contundent: l’amor i l’amistat haurien de ser espais sagrats.
Són diversos els motius pels quals fer servir Tinder ens pot fer sentir pitjor a la llarga. Si n’hagués de destacar dos, però, diria que els principals són la superficialitat a la qual ens sotmet i l’alteració que provoca en la dinàmica natural de les relacions humanes.
En relació amb el primer, si bé és innegable que l’aspecte físic i l’estatus social són atributs importants a l’hora de sentir atracció per algú, és alarmant que siguin els estàndards principals i exclusius quan s’interactua a Tinder o aplicacions semblants, i que, qualitats que només es coneixen en la interacció cara a cara, com el sentit de l’humor, l’habilitat per explicar històries o l’escolta activa no es coneguin fins que han passat setmanes o fins i tot mesos.
Preguntes com “quant fas d’alçada?” o “quant cobres?” no són anecdòtiques en els xats d’aquesta aplicació entre usuaris que han fet match. No ens hauria de sorprendre que aquesta tendència vagi en augment alhora que també ho fan les intervencions de cirurgia estètica pel que fa a les dones, especialment les mamoplàsties i rinoplàsties.
El fet de concebre’ns cada vegada més com un producte sexual en el món digital, a partir de trets considerats atractius (nas petit, llavis molsuts, pits grans i glutis voluminosos en el cas de les dones) fa que la imatge que publiquem tant a Tinder com a la resta de plataformes esdevinguin la nostra carta de presentació i que la convertim en el nostre principal actiu. Anar al gimnàs és saludable per a gairebé tothom, però passar per clíniques i quiròfans per agradar més és èticament més reprovable. En el cas de l’atractiu dels homes, tot i que el físic també es valora, sembla que el seu estatus socioeconòmic o el seu poder d’influència són encara més importants. Sento dir a dones del meu entorn proper que han fet match amb un enginyer, un policia o un advocat, en lloc de fer-ho amb una persona singular.
L’atracció i l’enamorament requereixen desig, que és amb el que ens bombardeja Tinder, però també requereixen benestar emocional mutu. En altres paraules; les persones ens agraden, sobretot, per com ens fan sentir. Per això la veu, la mirada, el somriure, el tacte, el llenguatge no verbal i la saviesa d’aquella persona són aspectes que hauríem de conèixer com abans millor, en lloc de deixar-los pel final.
Així doncs, hores d’idealització, de tecleig, d’intercanvi de fotos i d’enviar missatges picants es poden veure truncades per un bany de realitat. Quan el subjecte idealitzat i el real no coincideixen, ens acabem frustrant i pensem que ens hauríem pogut estalviar tot el procés. I és que un dels principals perjudicis de Tinder és que es pretén construir l’edifici de les relacions sexuals i romàntiques per la teulada. És a dir, dediquem molts esforços a embellir i millorar un producte que es redueix a fotografies i text, establim un acord d’atracció mútua amb una altra persona, que és el match, i la trobada física només consisteix a corroborar que aquell producte coincideix amb el que ens han venut a l’aplicació, i que per tant ja ens podem fer un petó o ens en podem anar al llit.
A banda de l’augment de la superficialitat, considero, doncs, que una altra conseqüència de l’auge de Tinder és la pèrdua d’elements com l’espontaneïtat i la imprevisibilitat, que fins ara impregnaven totes les relacions humanes. És a dir, l’etern dubte de creure si aquelles dues persones estaven destinades a conèixer-se o ha sigut pur atzar. Però sobretot, amb Tinder es perd la incertesa i tot l’univers de possibilitats que coexisteixen quan ens dirigim cara a cara a algú que ens agrada sense saber si ens correspondrà.
Òbviament, és més fàcil i habitual lligar a la discoteca, a l’aula o a la feina que en un supermercat. Hi ha contextos més propicis i altres que ho són menys per les convencions socials que s’hi associen. Però la diversitat de grups de gent i entorns que freqüentem ens haurien de fer veure que tenim moltes ocasions per conèixer persones i sentir-nos interessats per elles, i que acostar-nos-hi des del primer dia sense intermediaris, és a dir, sense pantalles ni algorismes, ens dona un poder i una capacitat d’influència immensos. Ens converteix en responsables del nostre relat, si creiem en el lliure albir. I sobretot certifica que hem vençut la por al rebuig i al ridícul.
El match, per tant, esdevé un bàlsam perquè permet mostrar el nostre interès sense cap contrapartida i ens estalvia el dolor en cas de no ser correspostos. De nou, una innovació tecnològica ens desempallega d’una incomoditat. Però potser el preu de no passar per aquesta incomoditat és el d’una experiència totalment descafeïnada i mecanitzada de les relacions humanes. Entrar a Tinder, posar likes, obtenir un match, xatejar, quedar, veure que l’altre és el mateix de Tinder, fer-nos un petó al final de la cita i potser acabar al llit. És així com volem recordar el nostre procés d’aprenentatge en l’àmbit de l’amor?
Si en el camp de l’amistat no ho fem i ens semblaria antinatural fer servir aplicacions per fer amics, per què sí en l’amor i el sexe? Ens hauria de produir una sensació, com a mínim estranya, recórrer a mecanismes semblants als que utilitzaríem per comparar preus a l’hora de buscar un pis, comprar qualsevol objecte per Wallapop o buscar feina quan volem trobar parella. L’amor i l’amistat haurien de ser espais sagrats, allunyats de qualsevol procés de mecanització i d’utilitarisme.
Sobre l´autor
Graduat en Dret i estudiant Filologia Catalana. Actualment dedicat a la docència i al sector editorial. Publica articles en diversos mitjans sobre psicologia social, filosofia política i sociolingüística.