La satisfacció general empitjora. Globalització, avenços tecnològics, canvis institucionals, desigualtat, ocupació precària, salaris de pobresa, angoixa… És possible fer que el treball sigui millor? L’autor té en compte tres propostes que poden ser de més abast que les reformes legislatives del mercat laboral.
Ni treballen totes les persones que poden i volen treballar, ni el treball és el mateix per a totes les persones. La seguretat i el control sobre el propi treball són dos factors claus de diferenciació. Tenir una ocupació en el sector públic proporciona molta seguretat, però, en general, la feina està burocratitzada, amb normes, regles i procediments que els treballadors públics es limiten a seguir. A l’altre extrem, la persona que opta per l’autoocupació i els socis treballadors de cooperatives tenen la màxima autonomia i control sobre la seva feina, però a canvi, han de suportar la incertesa sobre la demanda i els ingressos que rebran; és a dir, aconsegueixen més control sobre el seu propi treball, però això és a canvi de més incertesa i menys seguretat. La majoria de les persones que treballen, a tots els països a partir d’un cert grau de desenvolupament, ho fan com assalariats per compte aliè, principalment en el sector privat. Treballar com assalariat significa acceptar que una altra persona, aquella que proporciona l’ocupació – que a més s’apropia dels resultats del treball – decideixi què, com i quan es fa la feina, dins dels límits marcats per les lleis i pels termes del contracte laboral. A canvi, compensa la persona treballadora amb un salari acordat per endavant mentre es mantingui la relació laboral. Les persones que proporcionen ocupació, per la seva banda, es divideixen entre persones físiques (empresaris) i persones jurídiques (principalment societats de capitals, anònimes o de responsabilitat limitada). Aquestes darreres avalen l’acompliment de la seva part en la relació laboral amb un patrimoni tangible (valors dels actius de la societat) i intangible (reputació) de la seva propietat. A Espanya, el noranta per cent dels assalariats desenvolupen la seva feina empleats per societats de capitals la gestió de les quals, incloses les decisions que afecten les condicions de treball, respon al criteri de maximitzar el benefici que retribueix el capital.
La seguretat i el control sobre el treball són dos factors clau
La satisfacció general amb el treball, i amb la qualitat de vida que proporciona, ha empitjorat en els darrers anys. La globalització, els avenços tecnològics i els canvis institucionals, com per exemple el descens en l’afiliació sindical, polaritzen les condicions laborals i salarials de la població. Augmenta la desigualtat econòmica, l’ocupació precària, els salaris de pobresa, que es fan més visibles encara en períodes de crisis, cada cop més freqüents i per diferents causes (crisi financera de 2008, pandèmia del 2020). Tanmateix s’observen episodis inèdits, com l’elevat nombre de persones treballadores que abandonen els llocs de treball als Estats Units perquè no se senten adequadament reconegudes. Davant d’aquesta realitat, i amb les condicions de partida que tenim, és possible millorar el treball? Cal considerar tres propostes que poden ser de més abast que les reformes legislatives del mercat laboral.
- Empreses socialment responsables
El treball hauria de millorar si les societats de capitals que contracten persones assalariades equiparessin el benestar dels seus treballadors al benestar dels finançadors, en les seves decisions de gestió. Es tracta d’aprofundir en l’anomenada Responsabilitat Social Corporativa (RSC). Moltes empreses reconeixen la importància de les persones treballadores per aconseguir resultats econòmics millors i, com a conseqüència, ofereixen als seus empleats millores, incloent-hi millors salaris i més control sobre la seva pròpia feina. En general es tracta d’accions motivades pel propi interès, amb les que s’intenta atraure i retenir talent per a ser més competitius. L’empresa actuarà realment de forma responsable i inclusiva si pren decisions que millorin el benestar dels col·lectius de treballadors més vulnerables i desafavorits com una finalitat en si mateixa (per exemple, amb inversions en formació per millorar la productivitat dels treballadors), i si evita prendre decisions per guanyar més diners amb el preu de generar un perjudici als col·lectius més vulnerables.
- Participació dels treballadors
Raonablement, el treball ha de millorar si s’aconsegueix que les persones treballadores tinguin més control sobre si mateixes. Per exemple, fent que més persones ocupades siguin socis de cooperatives, o adoptant fórmules de Co-determinació, com les que es practiquen en societats de capitals del centre i nord d’Europa.
La Co-determinació està establerta per llei, tant a nivell de llocs de treball (amb drets dels treballadors a informació, consulta, decisió sobre la forma de portar a terme la feina que tenen assignada), com al màxim nivell de la gestió empresarial, amb el dret dels treballadors a nomenar representants amb veu i vot en el consell d’administració de la companyia en la que estan treballant. La Co-determinació es reforça amb una alta densitat sindical i, eventualment, es complementa amb la participació financera de les persones treballadores a l’empresa. Per tal que els beneficis d’aquesta via de millora arribin a tots els treballadors, la participació s’ha d’estendre a totes les empreses, grans i petites.
- Renda bàsica universal
Per acabar, una forma indirecta de millorar el treball és afeblint la relació entre renda del treball i el nivell de vida de les persones. Precisament això és el que busca la implantació d’una renda mínima vital universal, a la qual tindria dret qualsevol persona des del moment de néixer. La renda mínima proporciona una seguretat i uns recursos per viure que, indirectament, permeten exercir un control sobre el treball en reduir el poder efectiu dels eventuals ocupadors, ja que les persones seran més selectives sobre les feines que accepten de realitzar. A més, hi haurà persones disposades a ocupar-se com a treballadors autònoms i, possiblement, més persones que optin pel voluntariat. La renda mínima vital necessita del treball de tothom perque hi hagi suficients béns i serveis, en relació a la renda, amb els que satisfer les necessitats. No significa menys treball per un mateix benestar, sinó un treball que aspira a ser més digne, i la viabilitat del qual depèn de la solidaritat entre les persones, és a dir, que cada persona valori la seva feina pels beneficis que pot reportar als altres.
El treball ha de millorar si els treballadors en tenen més control
La renda mínima vital està en fase d’experimentació, pels dubtes que suscita sobre si es donen o no les condicions de solidaritat necessàries per fer-la viable; però és una opció cap a un estat de benestar avançat. La responsabilitat social empresarial confia la millora del treball, especialment per als treballadors no estratègics, a la bona voluntat dels ocupadors, però no canvia la relació de control darrer de qui finança el capital de l’empresa i els treballadors. Amb la Co-determinació es dona veu i poder a les persones treballadores per influir en la seva feina a través de la governança compartida. Fins ara, s’ha demostrat que les cooperatives de treballadors troben més dificultats per finançar-se perquè els finançadors perden tot control sobre el capital productiu de la cooperativa. Per tant, més participació i empoderament de les persones treballadores en les societats de capitals són les maneres més efectives per millorar el treball a curt i mitjà termini.
Autor: Vicente Salas Fumás – Professor Emèrit de la Universitat de Saragossa. S’ha centrat en l’anàlisi econòmica de la gestió i organització de l’empresa, la seva propietat i els processos d’innovació. Premi Rei Jaume I d’Economia el 1992. Ha estat conseller del Banc d’Espanya.
Aquest article ha estat publicat al número 188 de la revista: Quina feina!
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg