El temps passa. Fa 85 anys de la depressió econòmica dels 30. Lord Keynes, va fer una predicció. Va dir que arribaria el dia que tothom seria ric. La profecia no s’ha acomplert… Sí, és cert que alguns s’han enriquit, però no pas tots, ni de bon tros. la majoria sobreviu amb més pena que glòria. La recepta que donava Keynes per sortir de la crisi era demolidora i inhumana; usar com eines motores del progrés, l’egoisme, l’avarícia, l’usura, i la desconfiança. Jo no sé si Keynes era prou conscient que amb aquestes actituds uns s’enriquien i uns altres s’arruïnaven. Però és que els pensadors de la il·lustració a vegades ja diuen coses humanament inacceptables. Veiem el que diu Hegel: «Per mantenir el progrés, sovint, cal trepitjar les floretes del camí». És fàcil sospitat que les floretes poden ser les persones. Voltaire, en el seu Diccionari Filosòfic, deixa perles com aquesta: «Perquè hi hagi progrés, calen rics que manin i pobres que serveixin, als quals cal no instruir, perquè el dia que es posessin a raonar, perillaria el nostre progrés». Amb aquests raonaments, sembla que donem per bo que el fi justifica els mitjans.
A la il·lustració, se l’ha anomenat el segle de les llums pel seu esforç en favor de la raó, i això és veritat, però també se la podria conèixer com el segle de les ombres, perquè amb aquests plantejaments es van sembrar les llavors de la injustícia econòmica. La visió del teòleg Karl Rahner sobre això és clara: «El sistema econòmic que prioritza el guany per sobre de tot, sense mirar a qui perjudica, confon el progrés amb la barbàrie». Veient aquest panorama, ens podem preguntar: Qui ens mana? Els poders polítics o els econòmics? Fixeu-vos que el sociòleg Boa Ventura Dos Santos assenyala que la nostra organització social és demòcrata en l’àmbit polític, i totalitària en l’àmbit econòmic, amb el perill que els poders econòmics acabin devorant les democràcies. Dos Santos posa un exemple que ho il·lustra clarament: «Com és possible que l’acord de l’AMI (Acord Multinacional d’Inversions), el redactin les corporacions multinacionals i siguin elles les que emplacen els governs a signar-lo? No hauria de ser a l’inrevés? Que els governs emplacessin les multinacionals?
Caldrà un esforç polític i diplomàtic per posar les coses a lloc i això exigirà audàcia i imaginació. Explicar aquesta novetat implica una confiança plena en el missatge que volem transmetre. No actuar mai contra ningú, sinó a favor de tothom.
Antoni Pedragosa
Articles d’Antoni Pedragosa en altres mitjans
Acerca del autor
Licenciado en Ciencias Químicas, Master en Astronomía, casado con Blanca, dos hijos, cuatro nietos, colaborador habitual de Ràdio Estel, de Ciutat Nova y de CAT-Diàleg. Asesor ocasional de la Eurocámara en temas de medio ambiente.