L’escriptor Primo Levi va descriure a Si això és un home com l’abús sistemàtic i despietat que els nazis van infligir als seus reclusos d’Auschwitz va degradar-los fins a anorrear la seva mateixa humanitat. La Mare Terra pateix avui en dia una envestida similar de tal magnitud i tan deplorable és el seu estat de devastació i contaminació que hom bé podria exclamar: “Si això és una Mare”.
Tal és la relació que la societat occidental moderna manté amb la natura, un vincle caracteritzat per l’abús constant i extrem. Un abús, sí, amb antecedents antics, però accentuat des de la revolució industrial i, sobretot, en l’anomenat Antropocé, a mitjans del segle passat amb la globalització, la societat de consum… Ens encongirem d’espatlles enfront d’aital aberració, amagant el cap sota l’ala, connivents amb el geocidi? Denunciarem i ens plantarem davant dels abusos? Reconeixerem la nostra part en aquesta disbauxa i sabrem esmenar-la?
Perquè, mirem on mirem (urbanització i mineria voraces, monocultius, ramaderia industrial, sobrepesca, desforestació, malbarat d’aigua i energia, emissió desfermada de GEH…), pertot arreu preval l’abús. Any rere any, l’augment de consum i l’explosió demogràfica fan que el nostre ús de recursos naturals (la petjada ecològica mundial) excedeixi la capacitat terrestre de regenerar-los, ampliant cada vegada més el deute ecològic que trobaran els nostres descendents. Això és el que expressa l’Earth Overshoot Day (Dia de l’Extralimitació de la Terra), un indicador que assenyala la data anual en què la humanitat exhaureix el pressupost de la natura per aquell any (durant el temps restant, es destruiran o reduiran les reserves de recursos i s’acumularan residus i emissions). Així, mentre el 1970, aquest dia era el 29 de desembre, l’any passat va ser el 28 de juliol. Tot plegat amb les sagnants diferències entre països: el 2018, el Dia de l’Extralimitació a Vietnam fou el 21 de desembre i a Qatar, el 9 de febrer!
Cal que d’una vegada ens fem càrrec de l’emergència ecològica
Aquesta tendència esfereïdora també s’acostuma a expressar amb el nombre de Terres que necessitaríem si la humanitat deixés la mateixa empremta. Si tota la humanitat visqués com els catalans caldrien els recursos de dues terres i mitja i si visqués com els estatunidencs, els de quatre i mitja. En qualsevol cas, una desmesura insostenible de conseqüències globals i sense precedents: acidificació dels oceans, canvi climàtic, extinció massiva d’espècies, destrucció i pèrdua de fertilitat del sòl, desertització, crisis alimentàries i un llarg etcètera. Cal que d’una vegada ens fem càrrec de l’emergència ecològica: llegint informes científics, fent auditories ambientals a empreses i institucions, revisant els nostres hàbits en l’esmerç d’aigua, d’aliments, d’energia… Un bon fill vetlla per l’estat de salut de la seva Mare i en té cura, no contribueix a enverinar-la i maltractar-la, mentre, impassible, se n’aprofita, malbaratant vilment els seus béns.
Amb tot, ja conscients del desgavell, convé comprendre’n les causes pregones, que han estat assenyalades des de temps remots i des de diverses cultures. L’abús, el fet d’excedir-nos, és una malaltia psicoespiritual. Els antics grecs parlaven de l’hibris, de l’ego narcisista i arrogant, que arrossegat pel desig descontrolat de plaer i poder, cau en la desmesura i se salta tots els límits. El judaisme va simbolitzar aquesta mateixa avidesa folla i vanitosa amb el mite de la torre de Babel. I, ben mirats, què són sinó incontinències o extralimitacions cadascun dels pecats capitals que assenyala el cristianisme? No poc se’ns ha alertat, doncs, d’aquesta cobejança insaciable del jo que, deïficat, es dona culte a si mateix i fa miques l’harmonia i la justícia. Un ordre, un equilibri, el restabliment dels quals, si no reaccionem aviat, ens arribarà per força i de mala manera (de mà de l’hel·lènica Nèmesi Adrastea, “la justícia indefugible”).
I, tanmateix, és ben possible una relació harmoniosa amb la Terra. Hi ha pobles i comunitats arreu del món que han fet i que fan encara avui un ús assenyat dels dons de la natura, que viuen d’una manera sostenible, saludable, pacífica, resilient i joiosa, on l’altre (els veïns, l’altre sexe, els animals, l’entorn natural…) són valorats i cuidats i no menystinguts o explotats. L’abús (la violència, el maltractament, la cosificació…) de l’Altre no és una fatalitat humana, sinó sols una patologia, una perversió. No desesperem pensant que no hi ha res a fer, car està en joc massa sofriment d’innocents per permetre’ns el luxe de refugiar-nos en lamentacions estèrils. Com demana l’encíclica Laudato Si’, és urgent una conversió ecològica: cal transformar cor i ment, la nostra visió del món i els nostres valors. Proposem aquesta necessària metanoia en sis camins, antídots eficaços contra el caràcter abusador i bases d’una cultura de respecte filial amb la Mare Terra:
1. La mirada fraternal
Veu en els altres éssers vius no un mer mitjà, sinó un fi en si mateix, veu el seu valor intrínsec i sagrat, més enllà del profit personal que ens puguin reportar. La primatòloga Jane Goodall posava nom (no pas números com sí que feien a Auschwitz!) als ximpanzés. És la mirada de Sant Francesc, que veu arreu (l’aigua, el terra…) criatures germanes, no sols matèries primeres, recursos, estocs, objectes d’estudi, de negoci, de divertiment…
2. L’esperit compassiu
Rebutja l’hostil i gasiu individualisme, la discriminació per raó de gènere, raça, espècie…; considera els drets, els interessos i el benestar dels altres éssers; és una sensibilitat ecocèntrica, coneixedora de la interdependència de tots, del fet que el preu dels béns i serveis quasi mai reflecteix el cost social i ecològic, del fet que l’abundor d’uns creix gràcies a la misèria d’altres, de la indignitat que convisquin el sobrepès i la gana en una llar comuna.
3. La simplicitat voluntària
Gaudeix amb el que és quotidià, petit, proper, amb una sobrietat feliç, alliberada de l’afany de lucre i del consumisme hedonista, compulsiu i capriciós, que atiat per la publicitat, mai no té prou béns materials, experiències o comoditats desmesurades: superviatges, hipermercats, macrogranges, mil i un aparells megatecnològics…); l’estil de vida que aposta pel decreixement i la senzillesa, que es complau essent i compartint, no pas tenint i ostentant.
4. L’actitud prudent
Assenyada i responsable, té en compte les conseqüències dels propis actes; es pregunta si aquella acció o aquell producte són necessaris, si l’energia és neta, si el comerç és just, si la banca és ètica, si el nivell de consum és sostenible, etc.; es qüestiona si la nostra alimentació, el nostre vestir, el nostre oci generen destrucció i sofriment que no veiem; considera (com el poble iroquès) si aquella decisió serà bona per a la setena generació després de la nostra
5. La disposició humil
S’allibera de l’afany prepotent i estressat de senyorejar la natura i doblegar-la al nostre antull, amb indiferència envers els seus ritmes i lleis; escolta i aprèn de la natura solucions per a l’enginyeria, la salut, l’agricultura, la vida…; atén dòcil el mestratge i la saviesa de la Terra; refrena l’ànsia d’expansió i conquesta a base d’asfalt, ciment i petroli i s’esforça amatent en la protecció i cura dels espais naturals i paisatges on podem incidir.
6. El tarannà meravellat
S’admira de la bellesa, l’harmonia, la majestuositat i el misteri de la Creació; manté el cor curull de reverència i agraïment per la vida (l’esperit del Salteri, d’Albert Schweitzer i el que subjau a la pregària d’acció de gràcies dels Haudenosaunee, –confederació de les 6 nacions iroqueses–de recent publicació en català amb el títol de Gràcies, Mare Terra!); avesat a la contemplació, commogut, veu l’univers sencer en un full de paper, se sent en comunió amorosa amb tots els elements i éssers del cosmos.
Aquest article ha estat publicat al número 193 de Ciutat Nova: Abusos
Sobre l´autor
Promovem els valors immaterials de la natura.