He escoltat recentment a la xarxa una entrevista feta a sor María de Guadalupe, una monja argentina del Verb Encarnat. Començà el seu itinerari missioner a Betlem, on aprengué l’àrab, visqué dotze anys a Egipte, i per refer-se del cansament d’aquells anys intensos, escollí d’anar a Síria, en aquell moment un país “tranquil”. Al cap de pocs mesos, hi esclatà el conflicte que ha dut aquella terra a la situació dramàtica que tots coneixem.
És impactant el seu testimoni. Hi havia anat a cercar un descans i hi va trobar ben aviat un infern. Hagués pogut llavors anar-se’n, però va sentir que el seu lloc era aquell i els seus mateixos pares la van encoratjar a no tirar-se enrere. Afirma amb una sinceritat gairebé ingènua que considera un privilegi viure-hi precisament en aquest moment històric. Confessa que ha conegut la por a ésser violada o segrestada, però alhora reconeix que s’ha sentit sempre sostinguda per la gràcia de Déu.
A la ciutat d’Alep, on viu, no recorda que hi hagi hagut en els darrers quatre anys un sol dia sense el soroll d’algun bombardeig o tiroteig. Com els seus veïns, s’ha acostumat a conviure amb la mort i amb tota mena de perills. Narra que, després d’un bombardeig que va causar quatre-cents morts entre els cristians i va malmetre greument la catedral, l’assistència a la missa diària es va duplicar i que allò que els sirians cristians li demanen quan surt del país és que convidi tothom a pregar per ells.
Malgrat que no són pocs els cristians que han estat forçats a renegar la seva fe i que han sofert el martiri, m’ha colpit saber que la major part d’ells tenen el costum de fer-se tatuar a la pell una creu, senyal inequívoc de la fe que professen i de la qual no estan disposats a apostatar. Són esfereïdors els episodis que explica aquesta religiosa d’autocars de fugitius cristians que han estat aturats per fonamentalistes que han decapitat o crivellat els homes, convertit en esclaves sexuals les dones i enterrat vius els nens.
Els cristians perseguits, amb la seva fe de pedra picada, ens interpel·len punyentment als cristians occidentals. No podem continuar mirant cap a un altre costat ni donant gaire importància a coses que no en tenen gens. El compromís ferm de testimoniar heroicament l’amor del Crist que ens donen els nostres germans de l’Orient Mitjà no ens pot deixar indiferents. Els recents atacs terroristes a París ens han portat a les portes de casa l’estat de guerra, però no oblidem que des de fa massa temps, a l’altra banda del Mediterrani, són molts els qui ho ha perdut tot i segueixen malvivint amb el risc qualsevol dia de morir injustament.
Novembre 2015
Sobre l´autor
Capellà catòlic actualment responsable de la parròquia de Calella. Membre del Moviment dels Focolars. Doctor en Teologia. He viscut al Japó 17 anys i 8 a Itàlia.
Acabo de leer estos testimonio de mis hermanos y hermanas en la fe en Siria y he quedado impresionado. Aparte de mis oraciones u ofrecimientos que puedo hacer, me queda el económico o el cambio en mi vida más generosa en mis comportamientos.
Es molt greu el que està passant als nostres germans, / nes/ i nens, /nenes/ etc. penso que tots em de posar el nostra granet de sorra per ajudar de la forma que dada ú pot, segons les seves possibilitats.