La salut ens concerneix vitalment, és un desig connatural a tota persona. Els antics romans s’encomanaven a Salus, una de les seves deesses més antigues i no perquè sí, el príncep Siddharta marxà de palau corprès en descobrir que la malaltia (com la vellesa i la mort) és inherent a l’existència. Quan saludem, desitgem salut! Allò primer és, doncs, restar “sa i estalvi” (“sano e salvo” en italià).
Som hereus d’un afany atàvic convertit en dret humà. Ara bé, té sentit pretendre i escarrassar-se individualment per una perfecta salut (entesa com a absència total de sofriment i de molèsties físiques o psíquiques)? No és aquest anhel alhora quimèric i morbós? La nostra societat, dos mil cinc-cents anys després, malda desesperada per retornar a aquest palau de placidesa i autocomplaença d’on el fundador del Budisme va fugir en detectar-ne la inconsistència.
El 1948, l’OMS definia la salut ja no com a absència de malaltia o xacres, sinó com un estat de benestar (físic, mental i social). Alguns troben encara limitada aquesta definició i consideren que per poder parlar de debò d’una salut integral (o plena) cal tenir en compte les dimensions espiritual i ambiental. Això, lluny de ser un fútil afegitó, entronca amb tradicions i disciplines mil·lenàries d’arreu del món que han considerat que per a una vida realment harmònica (i, doncs, saludable) cal (re)fer la connexió amb la Realitat Suprema (Déu, el Tao, la Llei del Cel…) i amb la Natura. Així, per exemple, el ioga, dins del seu context tradicional hindú, no sols persegueix el benestar psicofísic, sinó la unió de l’Atman (l’ànima individual) amb el Braman (l’Ànima universal). Què tenen a veure les religions i l’experiència mística amb la salut? Recordem només que salvació i salut provenen del mateix mot llatí salus, salutis. No és reduccionista aquesta medicina occidental que tant se les dona de científica?
L’assumpte és més greu, atès que, en la visió tradicional, als elements espirituals se’ls reconeix un valor superior. Per contra, la nostra societat, eminentment materialista, sembla haver capgirat això com un mitjó, atorgant major importància als aspectes més transitoris i epidèrmics. Les tradicions de saviesa del món sempre han alertat del perill de bescanviar l’essencial pel que és banal. És saludable, per exemple, fer molt entrenament físic ignorant qualsevol mena d’exercici espiritual? És l’hedonisme i el culte al cos una nova idolatria moderna? El filòsof xinès Menci (371–289 aC) escrivia: Suposem que a un home li queda encongit el dit anular i no pot estirar-lo. Aquest petit defecte no causa cap molèstia ni entorpeix les seves activitats. Tanmateix, si coneix algú que el pugui redreçar, li semblarà poca la distància entre els regnes de Tsin i de Tsu per anar al seu encontre. Ara bé, no ens esforcem el més mínim per abastar de nou els sentiments de bondat i justícia (…), donem més importància a un dit que al cor.
És saludable fer molt entrenament físic ignorant qualsevol mena d’exercici espiritual?
UN NIVELL MÉS ALT
És ja comunament acceptat que els trasbalsos psicològics desencadenen determinades alteracions orgàniques (psicosomàtiques). Amb tot, a la nostra societat li resulta xocant el que ha estat convicció usual en altres indrets o moments i sols les escoles mèdiques més vinculades a la natura (com la d’Edward Bach, per exemple) s’han atrevit a assenyalar: la pèrdua de salut psicofísica deriva al seu torn d’una falla a un nivell més alt, l’espiritual, això és, d’algun tipus de desviació tant intangible com notòria, del jo autocentrat (l’egocentrisme) i els seus excessos. A saber: la crueltat, la cobdícia, la supèrbia, la mandra… L’Evangeli ho diu ben clar: feliços els qui tenen fam i set de ser justos… els perseguits pel fet de ser justos! (Mt 5, 1-11). La benaurança (com l’eudaimonia grega, molt més que l’escarransit benestar hedonista) és fruit, doncs, de la pràctica de la virtut. Per al poeta romà Juvenal, aquesta és l’única senda per a una vida tranquil·la. Avui, de la mà de la psicologia positiva i la seva concreció de les 24 fortaleses del caràcter, la ciència occidental moderna hi convé.
A més, la salut no és sols un assumpte individual. Formem part d’una societat que pot emmalaltir, poc o molt. I si no agafem perspectiva i l’orgull ens encega, és fàcil que ens passin desapercebuts la pròpia insània i els nostres despropòsits. Fins i tot que fem cas omís d’aquelles veus profètiques que ens evidencien mancances i vicis. Per exemple la del cap indígena Si’ahl. En el seu eloqüent discurs Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble diu que l’home blanc no gira rodó (s’ha pervertit): és com una serp que per alimentar-se es menja la seva pròpia cua. I la seva cua se li va fent més i més petita. O la del cabdill samoà, Tuiavii de Tiavea, quan alertà el seu poble sobre els Papalagi: Diuen que ens faran més rics i feliços. Molts d’entre nosaltres hem estat gairebé tocats i encegats per aquesta espantosa malaltia. Veus indígenes (els iroquesos, els ahruacs…) i moltes autoritats religioses d’arreu avui segueixen denunciant la degeneració moral i espiritual d’aquesta part del món trastocada per l’antropocentrisme rapaç i despietat, el consumisme frívol, l’egolatria…
La benaurança és fruit de la pràctica de la virtut
RECEPTES VERDES I BLAVES
L’altra dimensió de la salut, és clar, és la natura. Som natura i separats d’ella, emmalaltim. El 2005, Richard Louv va publicar Last child in the Woods, on parlà per primera vegada del “trastorn per dèficit de natura”. Desconnectats de la natura, els infants, però també els adults, som afligits per desordres físics i psíquics (obesitat, falta de concentració, ansietat, irritabilitat…). Per contra, a la natura, caminem i correm més, tenim més contactes socials, reduïm l’estrès i estem menys exposats a la contaminació (de l’aire, acústica…). Amb això clar, ¿no té tot el sentit reconsiderar la prescripció a mansalva de píndoles i apostar per les receptes verdes i blaves (banys de bosc i de mar…)? I amb tot, cal un pas més enllà, atès que la natura no és sols un agent de salut. Ho deia en Si’ahl: ensenyeu als vostres fills el que hem estat ensenyant als nostres, que la terra és la nostra mare. La Mare Terra, la Pachamama, la natura sagrada, manifestació divina (teofania).
Què més sa, com fan molts pobles indígenes i comunitats locals, que reverenciar la Terra i tenir-ne cura responsable, convivint-hi harmoniosament i sostenible? Què més insà que reduir-la a un recurs econòmic (turístic, energètic, urbanístic, cinegètic…), explotant-la sense contemplacions, empesos per l’avarícia? Ara bé, com també diu en Si’ahl, el que esdevé a la terra, esdevé als fills i filles de la terra. L’home no va teixir la xarxa de la vida; tan sols n’és un dels fils. Tot el que fa a la xarxa, s’ho fa a si mateix. Expressió poètica del concepte modern d’Una sola salut (One Health): la interdependència entre la salut humana i la salut animal i ambiental. Exemples no en falten: l’emergència climàtica fruit d’un planeta enfebrat, la inseguretat alimentària, la contaminació creixent de l’aigua, la terra i l’aire, l’extinció massiva d’espècies a galop tirat, la destrucció d’hàbitats, l’augment de la zoonosi… Si no hi ha una pregona presa de consciència i no s’aposta decididament pel decreixement i un canvi radical del model econòmic predador, el col·lapse (expressió del caràcter global de la patologia) està servit! La Declaració sobre la interdependència de la salut i la natura a Catalunya (2019) ho exposa ben clarament.
Hanckoc & Perkins (1985) The mandala of health: A model of human ecosystem
Cercar només la salut pròpia, o d’uns quants, tot menystenint el clam dels pobres i els gemecs de la Terra és mesquí i inútil
UN NOU COR
Així de complicades les coses, cercar només la salut pròpia o d’uns quants tot menystenint el clam dels pobres i els gemecs de la Terra, és mesquí i inútil, una depravació del nostre rol de custodis de la Creació, una imperceptible, però antiga i letal afecció cardíaca: el cor de pedra (Ez 26, 36). Més enllà de vacunes i pastilles, ¿no faríem bé també en procurar-nos un cor nou: humil (arrelat a l’humus, la terra), sobri i fratern, això és, agermanat amb tots els éssers vivents d’aquesta llar comuna? I en aquest camí, potser ¿no faríem bé també en no caure en el menyspreu altiu propi de la medicina occidental, deixant-nos ajudar per concepcions i pràctiques amb visions més àmplies i profundes d’allò que som? En les cultures tradicionals íntegres, el concepte de salut és holístic (un bon exemple és el Hauroa dels maoris). Finalment, en aquests temps de croada antivírica, ¿no faríem bé de pensar un moment si no som més aviat nosaltres els qui ens comportem com veritables patògens envers la salut de la Terra?
Sobre l´autor
Promovem els valors immaterials de la natura.