El partit que governa amb majoria absoluta a Espanya, aconsegueix a Catalunya el cinquè lloc entre les sis forces polítiques que seran presents al Parlament, amb una representació del 8,5 % del vots. Això sol il·lustra amb força claredat que Catalunya té unes característiques sociopolítiques que tenen poc a veure amb la resta de territoris de l’estat espanyol. En el moment que el líder espanyol de Podemos, Pablo Iglesias, declara que “quan va a fer campanya electoral a Catalunya se sent com un estranger”, és un símptoma clar de la forta personalitat diferencial del poble català. La cultura, la llengua, la història, el seu propi teixit social i econòmic; confereixen a Catalunya una realitat diferencial pròpia d’una nació que demana ser reconeguda i trobar el seu encaix a Europa, dins o fora d’Espanya. No és un reconeixement fàcil, però caldrà fer-hi front el més aviat possible, si no es vol malmenar la convivència. Anem però a pams i analitzem el què va passar ahir a les eleccions autonòmiques catalanes que, es vulgui o no, van ser alguna cosa més.
Cal destacar per sobre de tot, la tipologia de la resposta del poble català davant la situació d’enfrontament amb el govern d’Espanya d’aquests darrers anys. No respon ni amb violència, ni apel·lant a drets històrics, ni amb entramats jurídics. La seva resposta és única i absolutament democràtica. Amb un civisme exemplar, va a les urnes i assoleix un grau de participació que supera el 77%. Aquesta xifra converteix les eleccions d’ahir en la radiografia més exacta que s’hagi fet mai de les ànsies d’autogovern del poble de Catalunya. A més, posa de manifest que l’esdevenidor del país interessa a tothom, a una molt àmplia majoria, a persones nascudes a Catalunya, i també a totes aquelles vingudes d’altres territoris de l’estat espanyol o d’arreu del món. Desmenteix la visió d’una Catalunya fracturada i reforça la cohesió d’un sol poble, que es manifesta – com no pot ser d’altra manera – amb opcions diverses.
La pel·lícula de la campanya electoral, és un film dur. Un guió marcat per la força de les estructures de l’estat espanyol posades al servei de la negació de qualsevol cosa que pogués posar de manifest el grau de suport de la voluntat d’independència del poble de Catalunya. La més rellevant d’aquestes negacions és la reiterada prohibició de celebrar un referèndum clar que permetés comptar democràticament la voluntat dels catalans. La resposta a aquest guió ha estat el civisme, la il·lusió i el somriure al rostre en tots els actes, des de l’enorme manifestació de l’11 de setembre a la Meridiana de Barcelona, passant pels diversos actes de campanya i fins arribar a les votacions d’ahir 27 de setembre. Per tot això, aquestes eleccions s’han volgut llegir en clau de plebiscit, a manca de la possibilitat de fer un referèndum. Però, és clar, no és el mateix. Comptar vots a les eleccions d’ahir no és tan fàcil, perquè no hi ha una pregunta, perquè no tots els partits estan clarament posicionats en un bàndol o a l’altre i també perquè hi ha més de 170.000 catalans residents a l’estranger que no han pogut votar, sobretot per la manca d’interès que hi ha posat el govern espanyol en facilitar-ho. La lectura que es pot fer dels resultats d’ahir en vots, situaria a dos partits (Junts pel Sí i CUP) clarament posicionats a favor de la independència de Catalunya que haurien obtingut el 47,76% dels vots, mentre que els tres partits clarament contraris (Ciutadans, PP i PSC) n’obtenen el 39,14%. Queda però al mig el 8,93% de vots aconseguit per la coalició “Catalunya sí que es pot”, partidària del dret a decidir però sense prioritzar el procés independentista.
Però, de grat o per força, les eleccions d’ahir servien per elegir els diputats que conformaran el proper Parlament de Catalunya. En aquest sentit, les forces independentistes obtenen una clara majoria absoluta ja que entre els diputats de la coalició “Junts pel Sí” (62) i els de la CUP (10), sumen 72 dels 135 diputats que conformen l’hemicicle (53,3%). Els partits que de forma diàfana es situen en l’arc contrari a la independència obtenen entre tots 52 diputats (Ciutadans (25), PSC (16) i PP (11)), mentre que “Catalunya sí que es pot”, disposarà d’11 diputats. És evident però, que els blocs no són homogenis i a tots els nivells caldrà un exercici de diàleg i d’entesa important. En tots aquests resultats, possiblement hi ha tot un seguit d’eixos que s’entrecreuen a diversos nivells i que configuren la voluntat del poble de Catalunya. Caldrà que els nous diputats i diputades sàpiguen identificar-los, posar-los de relleu i respondre adequadament al mandat democràtic que han rebut. Hi ha dos conclusions que semblen força clares. D’una banda, l’absoluta necessitat de trobar un nou model de relacions entre Catalunya i Espanya que ve avalada pels resultats obtinguts per “Junts pel Sí”, CUP i parcialment per “Catalunya sí que es pot” que, tot i prioritzar l’eix social, coincideixen també en la necessitat de canvi de model. D’altra banda, la voluntat inqüestionable de fer-ho apostant per unes polítiques més igualitàries, més justes, més socials. Avalen aquest segon eix els resultats aconseguits per les CUP, “Catalunya sí que es pot”, PSC i parcialment per “Junts pel sí”, coalició que integra en el seu sí, a més de Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, agents de la societat civil catalana i partits provinents del socialisme sobiranista.
Els reptes que a partir d’avui afronta Catalunya requereixen un gran respecte per la pluralitat de la seva societat, un alt grau de treball participatiu i de col·laboració amb el ric teixit associatiu català que, de fet, és un dels seus trets diferencials més notable; una gran generositat i sensibilitat social per atendre amb prioritat les necessitats dels més febles i colpejats per la crisi i una capacitat de diàleg sense límits. Diàleg entre les diverses forces que configuren el nou arc parlamentari català i, inevitablement, diàleg amb el govern d’Espanya. Els primers símptomes en aquest darrer aspecte no són encoratjadors, però la política ha d’estar sempre al servei dels ciutadans i mai a la inversa. La proximitat, el proper desembre, de les eleccions generals a l’estat espanyol, compliquen encara més aquest diàleg. El mur de la incomprensió serà difícil d’abatre, però caldrà fer-ho, en defensa de la política i, sobretot, per respecte a qui, de fet, té la plena sobirania: el poble quan s’expressa democràticament a les urnes.
Francesc Brunés (28 de setembre 2015), @fbrunes
Aquest article també va ser publicat a la revista Città Nuova en italià.
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.
Habitualment de la revista Ciutat Nova cerco (entre d’altres) les columnes d’en Francesc Brunes.
Un cop mes li dono les gracies per la seva aportació. És la d’un mestre (seu ofici), amb equilibrats arguments i sospesades valoracions.
És de desitjar, que als politics i ciutadans els arribin aquestes visions, per avançar en les incongruents situacions.
Gràcies Francesc Brunés per la teva valoració tan encertada del resultats de les eleccions del 27S. Tens raó quan dius que som una societat molt plural, però també és veritat que som un país petit, amb una xarxa molt intensa de relacions socials a tots els nivells i això ens ajudarà a posar-nos d’acord.
Estic segura que d’aqui a tres o quatre anys, tots aquells que ara tenen por i se senten insegurs davant el que pugui esdevenir, sense ni adonar-se’n, formaran part d’aquest NOU Estat que volem fer, se’l sentiran seu perquè funcionarà!
Mirem l’Uruguai, quants detractors va tenir el president Mújica quan va guanyar les eleccions! i com va canviar l’actitud de molts d’aquells que no el volien, després del seu període de govern i de canvis profunds.
Ha passat un mes des que vas escriure aquest article i em meravella la tranquil·litat que es respira al nostre país… fixeu-vos-hi, només s’han exaltat els qui van a la “contra”, exerceixen la contrària, els qui es revolten contra els fets…els demés, van fent reunions, tranquils, pacten, dialoguen, sense ni una sola filtració a la premsa!
Fent fora els corruptes, prioritzant les lleis socials i controlant l’economia, podem començar de nou, fer un país ben NOU!