La mort d’un professor a mans d’un nen de 13 anys a l’Institut Joan Fuster no és un fet aïllat que ens produeix dolor, consternació i que tanquem amb el títol de fets violents puntuals i incomprensibles que no tenen explicació.
Aquest fet ens interpel·la intensament… Ens ha d’interpel·lar. Sens dubte, sobre què està passant en una societat on sembla que no hi ha temps per adonar-nos ni tan sols d’un procés evident i inquietant com el gust desmesurat d’un nen per la violència. Una societat que sembla ha delegat la tasca educativa únicament a l’escola. Una societat que pot arribar a considerar que tot s’hi val mentre el sistema funcioni… Una societat que envia constantment missatges violents i agressius i que ningú controla en favor de la llibertat de mercat… Una societat on la pressió laboral, el ritme de vida massa ràpid, la necessitat d’eficàcia i innovació continuada, la pressió per ser els millors, etc. sembla que no ens deixa assaborir la vida, valorar-la per allò que és, saber gaudir-ne i no ens permet trobar espais de diàleg, comprensió i afecte que són els que donen sentit a la vida.
Però sobretot aquest fet interpel·la el sistema educatiu a Catalunya. Ens interpel·la: sóc docent de secundària a l’escola pública i em semblaria molt greu que aquest fet no ens porti a una reflexió sobre les carències del sistema. Falta un consens educatiu, no es pot canviar contínuament per interessos partidistes. Cal una reflexió profunda; és clar que no hi ha causa-efecte, seria massa simplista, però aquest fet pot ser l’ocasió per fer una reflexió profunda, no superficial…
Certament, és un fet aïllat, no és la normalitat, però potser és el toc d’alarma d’una situació no aïllada, sinó continuada i en augment: la d’un deteriorament de l’escola pública. Les retallades en l’educació no han estat indiferents, encara més, han produït una certa pressió sobre el professorat i els alumnes per assolir objectius i que sembli que no estan afectant. En canvi afecten, i tant que sí! La manca d’aposta per l’escola pública és un fet no aïllat. S’ha augmentat el nombre d’alumnes a les aules i a les classes es pretén fer una integració de tot tipus d’alumnat: nouvinguts que desconeixen l’entorn, la llengua i la cultura; nens amb forters carències psicològiques; alumnes amb fortes carències d’aprenentatge, estudiants amb problemes conductuals greus… És molt maca la teoria de la integració a l’aula, i la comparteixo totalment, però quan els recursos es redueixen es fa molt i molt difícil, com deia un missatge que ha circulat per whatsapp: els centres educatius necessitem temps!. S’ha incrementat la ratio professor-alumne a l’aula, han augmentat els casos d’agressió verbal al professorat, han disminuït els psicòlegs i treballadors socials als centres, necessitem més formació dins de l’horari dels professors/es (no fora, que ja han augmentat hores i reduït sou!). Sense recursos la diversitat de tot tipus a l’aula que podria ser enriquiment es transforma en una lluita que no arriba a aconseguir pràcticament res… Llevat de petites fites gràcies a l’esforç personal de molts professors i professores. Els docents -tot i els seus limitis i carències i la necessitat d’una continua autocrítica- es caracteritzen avui per la seva implicació i responsabilitat. El company mort és un símbol pel seu sentit ètic i de responsabilitat, per ser capaç d’afrontar una situació tan greu, per la qual arriscava la seva vida. Una feina, la del professorat moltes vegades poc reconeguda i valorada.
Esperem que el Departament d’Ensenyament pregui nota i faci una profunda revisió del sistema educatiu, i no desviï l’atenció al fet en sí i al problema psicològic de l’alumne. Els 5 minuts de silenci total i respectuós viscuts amb tots els alumnes del meu institut al pati i en tots els centres de Catalunya mereixen una resposta sincera i creativa.
Francisca Pi
Acerca del autor
Tras una amplia experiencia en el mundo de la enseñanza, actualmente está en la dirección de la revista Ciutat Nova.