El camí per frenar l’augment de la temperatura del planeta és clar.
Amb promeses no n’hi ha prou. D’aquí a pocs dies, hi haurà acord o fracàs. Els diversos interessos, són al camp. Quant costa salvar el planeta?
L’espectre que sobrevola la Conferència mundial del clima (COP21) que s’està fent a París és el fracàs, com va passar a Copenhaguen el 2009. Tant soroll per a res? Potser aquest cop no. Els últims anys han canviat alguns supòsits importants.
Per començar, la crisi climàtica ha començat a mossegar de debò: en són un exemple les devastacions per incendis a Califòrnia o la impossibilitat de viure sota el smog (boira amb fum) a les metròpolis xineses. Al contrari de la cimera de Copenhaguen de fa sis anys, això ha obligat la Xina, EUA i altres 150 líders a asseure’s a la taula i prendre compromisos en primera persona. Obama ha afirmat: “No tan sols reconeixem la nostra responsabilitat en haver creat el problema, sinó que assumim la responsabilitat de fer alguna cosa”. Podem canviar el futur aquí i ara”. Merkel ha promès que Alemanya, un altre gran contaminador, abans del 2020 duplicarà el finançament a les energies renovables. Putin, subratllant que Rússia ha estat “atenta al creixement econòmic sense per això deixar de banda l’ambient”, ha demanat un acord “eficaç, equilibrat i global”.
En segon lloc l’evolució de la tecnologia energètica ha desordenat les cartes: l’impetuós triomf de les energies renovables, juntament amb les noves tècniques d’extracció, ha permès a molts països, reduir la dependència de les importacions de combustibles fòssils.
A més, una major concordança en els punts de vista per part dels científics esperts en l’estudi del clima, junt amb la crescuda de la consciència ecològica de la població, ha “obligat” els polítics a agrupar-se contra l’escalfament climàtic.
L’encíclica Laudato si’ del papa Francesc ha donat una empenta decisiva a aquesta presa de consciència, lligant molt estretament desastre ambiental i injustícia social. El resultat és que probablement aquesta cimera de París serà positiva, tot i que encara queden alguns nusos per desfer en els propers dies.
¿L’acord final serà vinculant o el compromís de cada país de reduir les pròpies emissions serà només voluntari? Els instruments de control d’emissions seran eficaços i transparents? El mecanisme de revisió periòdica dels compromisos funcionarà?
Hi ha dos aspectes més a considerar a l’hora d’avaluar els resultats de la cimera: quin és l‘objectiu d’augment màxim de temperatura mitjana global que volem? Dos graus com preveuen els països rics? O només 1’5 graus com demanen els 43 països vulnerables, com ara les petites illes que temen ser submergides per l’enlairament del nivell dels oceans?
I més: els Països en vies de desenvolupament han d’interrompre les importacions de carbó posant en risc el seu creixement? El primer ministre de l’Índia, Modi, ha afirmat que “l’estil de vida d’uns pocs no ha d’aturar les oportunitats de molts que estan fent els primers passos de l’escala del desenvolupament. Volem continuar creixent consumint carbó de manera segura”. A canvi, en compensació financera, els països rics haurien de posar damunt la taula cent mil milions d’euros fins al 2020.
Quant val salvar el planeta i a tots nosaltres? Més o menys cent mil milions d’euros? El repte és damunt la taula. Competició o cooperació? L’esbós de document final és apunt. Qui el signarà? I sobretot: Qui el durà a la pràctica els propers anys? D’aquí uns dies ho sabrem.
Giulio Meazzini
DEFENSA DEL AMBIENTE, TAMBIÉN CUESTIÓN DE JUSTICIA
Acerca del autor
Tras una amplia experiencia en el mundo de la enseñanza, actualmente está en la dirección de la revista Ciutat Nova.