De prop o de lluny, el conflicte és parent de la polarització, de la qual vàrem parlar al primer article d’aquesta sèrie (L’art de polaritzar). En aquesta segona etapa ens proposem analitzar el conflicte. És inevitable? Topem perquè som diferents? O perquè som iguals?
De què parlem?
El conflicte és un element inherent al gènere humà pel fet que som ‘animals socials’, a vegades més animals que socials. Però sí, som socials, portem els gens relacionals inscrits al moll de l’os. I viure en societat comporta comunicació, diversitat d’opinions, punts de vista diferents, històries i experiències vitals diverses, i fins i tot oposades. És a dir, que la convivència comporta conflicte. Però també el conflicte pot comportar un enriquiment de la convivència i fins i tot enfortir-la.
Tal com ja ens va passar amb la polarització, definir el conflicte no és una tasca fàcil. Una de les definicions més completes l’ofereix, segons el meu parer, el sociòleg Vicenç Fisas quan considera el conflicte com “un conjunt de situacions de disputa o divergència en les quals existeix una contraposició d’interessos, necessitats, sentiments, objectius, conductes, percepcions, valors i/o afectes entre individus o grups que defensen les seves metes com a mútuament incompatibles”. Crec interessant observar que d’aquesta definició no se’n desprèn una valoració ni negativa ni positiva del conflicte. La seva bondat o maldat dependrà de la forma com el gestionem. Fisas parla de contraposició i, què més humà que els elements oposats, contradictoris, contraposats?
Un camí relliscós
Per tal d’aprofundir la idea de conflicte serà bo ampliar-ne la imatge veient el seu recorregut i els lligams que té amb la seva parenta, la polarització. Per fer-ho seguirem les set fases del model que proposa el professor i especialista en conflictes Colin Craig.
Quan un conflicte es fa evident per a tothom, podríem dir, quan esclata, generalment es troba ja a la seva tercera fase. Les dues primeres acostumen a passar desapercebudes. És important, però, tenir-les en compte perquè són les que permeten una certa prevenció del conflicte i donen elements importants per encarrilar bé la seva gestió posterior.
A continuació es descriuen de forma breu les set fases:
- Gestació: Apareixen signes incipients de malestar. Anècdotes sense transcendència aparent.
- Intensificació: És una fase de durada molt variable i en la qual els signes de malestar es fan més evidents i es generalitzen. Com l’anterior, aquesta fase també pot passar desapercebuda o ignorada, conscientment o inconscient.
- Escalada: El malestar incubat esclata fent evident el conflicte. Possiblement sigui l’etapa de major virulència en la qual les emocions s’expressen de forma apassionada, el desacord és mutu i s’aprofundeix i eixampla. Els raonaments s’afebleixen per donar pas a una generalització emocional de qualsevol situació.
- Estancament: Les parts no estan disposades a iniciar cap acostament. Durant aquesta etapa àlgida s’inverteix en allò que ens separa i en perseverar en el conflicte. Mentre això pesi més que la importància de buscar un apropament, aquesta fase es perllongarà.
- Acostament: La fase d’estancament pot ser molt llarga (de fet, pot durar anys), però com que mantenir un conflicte requereix energies de tota mena, tard o d’hora, arribarà un punt d’inflexió atès que les forces flaquejaran. És el punt que defineix l’acabament de la fase d’estancament i l’inici de la d’acostament. Cercar una solució pesa més que continuar invertint en mantenir l’enfrontament. En aquesta etapa la figura d’una persona mediadora pot ser clau. Cal procurar que les parts puguin parlar sense revifar el conflicte.
- Reconeixement: És la fase de l’escolta. Ara parlar i escoltar han de retrobar l’equilibri. En aquesta dinàmica es poden començar a afrontar els problemes que hi ha darrere del conflicte.
- Reconciliació: És desitjable que les dues fases anteriors (acostament i reconeixement) portin a aquesta darrera fase de reconciliació. En aquesta fase es posa cara a l’enemic o adversari i es pot aprendre a veure’l de manera diferent. Creix l’entesa, la imatge canvia, la reflexió sobre el comportament propi en el conflicte aporta una nova perspectiva. Massa sovint els conflictes es donen per acabats sense haver assolit plenament aquesta darrera fase.
Parents i potser amics
Hi ha qui considera el conflicte el germà petit de la polarització. De fet, que hi ha uns vincles entre ells sembla fora de dubte. Ho veurem més clar si classifiquem el conflicte en quatre etapes, tot recuperant l’anàlisi de Bart Brandsma a qui ja ens vàrem referir a l’article anterior.
Cadascuna de les etapes inclou algunes de les fases descrites a l’apartat anterior. Totes elles estan relacionades amb la polarització i convé ser conscients de les seves relacions i de com interactuen.
|
CONFLICTE |
POLARITZACIÓ | |
| Etapes | Fases | |
| PREVENCIÓ | 1 Gestació
2 Intensificació |
CREIXEMENT |
| INTERVENCIÓ | 3 Escalada
4 Estancament |
|
| MEDIACIÓ | 5 Acostament
6 Reconeixement |
DECREIXEMENT |
| RECONCILIACIÓ | 7 Reconciliació
|
|
Durant les etapes de Prevenció i d’Intervenció el conflicte alimenta la polarització i la polarització reforça el conflicte. Això es produeix perquè en qualsevol conflicte hi ha públic que, a més, en aquestes dues etapes té una importància creixent. Només cal pensar en una baralla al pati del col·legi. Hi ha espectadors i els polaritzadors busquen seguidors. La polarització genera ressò dels incidents, un gran grup se sent afectat i creix el nombre d’aquells que es posicionen en el ‘nosaltres contra ells’. En la seva posició de partidaris a distància, no accepten matisos, però sí els fets que permeten culpabilitzar a algú.
En aquestes dues primeres etapes el que aflora no són motivacions, sinó presumpcions. El pensament en blanc o negre es beneficia d’eslògans enginyosos i no de relats ben documentats. Per això, la polarització sempre creix més fàcilment i amb més força que el conflicte i també costa més reduir-la.
En canvi, durant les etapes de Mediació i Reconciliació la frontera entre conflicte i polarització es va tancant i la interacció entre elles es redueix força. Ara, els actors del conflicte no inclouen els polaritzadors en el seu camí. Mentre les persones directament implicades s’acosten i desenvolupen comprensió, els seguidors implicats més indirectament persisteixen en el seu camí del pensament en blanc o negre.
Els actors del conflicte no poden fer públic que estan parlant amb el seu oponent sense quedar en evidència; i ni per casualitat podran dir que els punts de vista de l’altre els semblen raonables, i ja no diguem esmentar una possible reconciliació. El públic polaritzat no vol que les parts en conflicte parlin. Han d’acabar allò que han començat. No volen quedar decebuts, no volen sentir-se enganyats (traïts?) i es mostren molt desenganyats quan algú manifesta penediment o introspecció.
Naturalment?
A aquestes alçades del recorregut, possiblement tenim clar que el conflicte forma part de la naturalesa humana. Però, per què?
Hi ha una explicació convencional que assegura que els conflictes apareixen perquè les persones són diferents, tenen idees, conviccions, visions, interessos, hàbits, rutines, cultures o religions diferents. La font dels desacords és la diferència.
En canvi, René Girard introdueix la idea del desig mimètic com a font de tots els conflictes. Segons aquest filòsof i historiador francès, el conflicte ve de la semblança. Els conflictes apareixen perquè tots volem el mateix: la mateixa joguina groga, el mateix tros de terra, el noi o la noia més guapa…
Si Girard té raó, el conflicte és la situació normal i no pas l’excepció. Això obra una perspectiva molt interessant i posa en qüestió aquella clàssica definició de pau com absència de conflicte i dona validesa a la que considera que la pau és una llarga sèrie de conflictes que hem sabut gestionar civilitzadament.
De fet, si la pau és absència de conflicte, aquest pren una connotació extremadament negativa. Si el conflicte és l’excepció, qui l’ha provocat? Qui són els culpables? Quan obrim la porta a la culpa estem posant combustible al conflicte i a la polarització, i obstaculitzant qualsevol esforç per avançar en la seva resolució. La culpa paralitza.
En canvi, si, com proposa Girard, el conflicte és la normalitat, la capacitat de tractar-lo és una condició indispensable per a una bona col·laboració. Llavors, el conflicte no perjudica la cooperació, és l’oportunitat d’establir les bases d’una bona cooperació.
És impossible evitar el conflicte, però sí que tenim la possibilitat d’afrontar-lo. Amagar-lo només farà que l’harmonia sigui una aparença efímera. Per això, cal ser conscients de la interdependència entre conflicte i polarització, i també que un conflicte és un conflicte i una polarització és una polarització. D’aquesta manera, en el proper i darrer article, mirarem de trobar eines de negociació per despolaritzar. Esbrinar si existeixen antídots a la polarització i així tenir més elements per poder gestionar positivament els inevitables conflictes.
Accés al primer article: L’art de polaritzar
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.