Per mi en Felipe Campos és un exemple de suport social. Des de l’Associació Educativa Itaca treballa perquè tota persona que acudeix a l’associació tingui la possibilitat d’escollir el seu futur. Aquesta és la seva autèntica ambició social, que ha esdevingut el seu repte més personal. Però, com va arribar a veure-ho tan clar? Moltes vegades, arribem a ser històries vives gràcies a altres Històries Vives que vam conèixer i que emprem com a referents nostres. D’això tracta aquesta.
Quins van ser els teus referents?
Els meus avis eren pastors, però volien donar una oportunitat als seus fills i van venir a Barcelona, concretament a Hospitalet. És per això que sento un deute constant amb aquesta ciutat.
Però, a més, hi ha persones concretes i vitals que van aparèixer en el moment precís. El primer, el meu profe de l’institut, en Pedro, que era president de la ONG Akwaba i, als meus 16 anys, em va invitar a conèixer-la. Hi vaig veure xavals que no tenien res ni ningú que els esperés a casa, i allà vaig entendre que la meva vida no era normal, que jo era un privilegiat.
Vaig entendre que la realitat pot ser com un dau de Rubik: segons com el miris, hi veus un color o un altre.
Un cop acabat l’institut, en Felipe tenia clar que volia ajudar la gent i que la millor manera seria estudiant medicina. Tanmateix, el seu pare li va dir que ja n’hi havia massa de metges i que el futur era dels enginyers. Va començar a estudiar informàtica, però dins seu creixia una contradicció. Enmig d’aquesta crisi existencial, amb la seva decisió d’abandonar la carrera i estudiar Educació Social, en Felipe coneix la segona persona que ha estat vital per a ell: en Francesc, en aquell moment, també voluntari a ITACA.
Què et va dir en Francesc?
Des de quan, per canviar el món, només pots ser una sola cosa? Per canviar el món necessitem periodistes, advocats, economistes, metges… Totes les persones tenen una gran responsabilitat en el canvi del món. T’estàs autolimitant si penses que només sent educador social podràs canviar el món. Això és trist, perquè n’estàs excloent la resta de la humanitat.
I va afegir: “Tu tens habilitat amb els números, tens capacitat de gestió; necessitem bons gestors dels recursos, per aplicar-los i ajudar la gent”.
I vaig fer-li cas. Vaig començar Econòmiques i em vaig adonar que l’economia i les inquietuds socials tenien els seus punts de trobada. Tot s’entrellaça a la vida.
Llavors, en Pedro et va descobrir la vocació -ajudar la gent-, i en Francesc la professió –Econòmiques-. Qui et va inspirar per prendre una decisió?
La meva dona. Perquè és pediatra. Ser metge és molt difícil, no tan sols per la llarga carrera d’estudi, residència, etc. Ser metge és una clara vocació cap a l’altre, quan tot està perdut.
Era un nen quan em vaig enamorar d’ella i de la seva determinació per ajudar, fins i tot quan aparentment tot està perdut. Em va captivar i continua fent-ho.
La conclusió, Felipe?
Vaig aprendre a donar gràcies profundament a aquestes persones que, sense saber-ho, van ser i són vitals per mi. Procuro buscar temps per trobar-me amb ells, per donar-los les gràcies de veritat. No fa gaire, vaig poder fer-ho amb en Pedro, perquè ell em va fer veure una realitat que no era treta d’un manual, ni tampoc d’una pel·lícula; era allà, a dues illes de casa meva. No era necessari que me n’anés a l’Àfrica.
Quan li vaig donar les gràcies, la seva resposta va ser: soc jo qui te les dóna, perquè ara som amics…
En Felipe, actualment, és el director de la Associació educativa Itaca.
I, havent conegut la persona, coneguem ara Itaca, l’Associació educativa on en Felipe passa cada dia, des de fa 14 anys. I m’ho explica així.
Sobre la motivació
He après, que cada pas que fem, quan és de veritat i és ferm, val per un milió. Sortir de la situació de pobresa és molt complicat. Per sortir-ne, el primer pas és poder tenir la capacitat i l’oportunitat d’escollir, escollir en la pròpia vida i la dels fills, quan és el moment.
Sobre el com
A Itaca, tenim campanyes d’ajudes econòmiques i beques, però quan aconseguim que aquella persona concreta disposi de poder adquisitiu a la seva butxaca per decidir… això és dignitat. A Itaca, tenim cura dels seus fills, els recollim al cole, garantim una alimentació saludable, oferim reforç escolar.
I el fins a on
El nostre objectiu és assolir l’èxit, i no tant sortir del fracàs. Treballem la formació i la capacitació i lluitem per una oportunitat laboral. És només amb aquesta oportunitat que, algun dia, vindrà un pare o una mare a dir-nos: “Avui, el meu fill ja vindrà a dinar a casa. Aquest any, no vindrà al casal”.
I aquell dia, -em diu el Felipe, mentre se li posa la pell de gallina- ja haurem fet un pas que val per 1000. Aquella família, finalment, ja pot escollir.
La clau
A Itaca, tenim referents familiars, una figura que en l’argot social no existeix. Són aquelles persones que tenen una xerrada amb aquella mare, aquell pare, per preguntar-los sincerament: Què tal, com estàs? I aquest com estàs és concretar i anar més enllà d’un expedient. La història de cadascú és el motor de Itaca, perquè els hem d’acompanyar.
Jo ja m’ocupo de moure els expedients i d’aconseguir recursos. Soc ambiciós, però toco de peus a terra.
I jo afegeixo a la frase de Felipe: I el cor de les persones i les seves històries.
Un moment: El naixement de la Blanca, la meva filla
Un lloc: Itaca, és una illa que existeix de veritat
Una paraula: Amor
Un color: Lila
Una frase: Més important que la meta, el camí.
Sobre l´autor
Fotògrafa Vivencial des de 2014. Col·labora amb Ciutat Nova en la secció d'Històries Vives i la imatge visual de la revista.