El conflicte i la polarització no són episodis a superar, sinó elements amb els quals conviure. Sí, això va de convivència. Conèixer millor els processos que ens poden separar, ens pot ajudar a apropar-nos d’una manera diferent.
Un món complex
Tants caps, tants barrets! Aquesta podria ser una bona síntesi de la complexitat del món. I és que cada persona és un món, amb els seus imaginaris, percepcions, necessitats, sentiments, expectatives, emocions, referències… Com que resulta difícil comprendre tanta complexitat, tendim a simplificar-ho en categories binàries: bo / dolent, cert / fals, correcte / equivocat.
Aquest procés comporta inevitablement la creació d’identitats enfrontades: els bons i els dolents, els que estan en la veritat i els que no, els que actuen correctament i els que s’equivoquen… Això, en si mateix, no té perquè ser negatiu, mentre no ens arrapem aferrissadament a la nostra manera de veure les coses com si fos una veritat absoluta. Llavors, tindrem servit el plat del ‘nosaltres i ells’ i la polarització començarà a fer de les seves.
La polarització és un concepte que s’utilitza molt en física (electroquímica, electromagnètica, òptica…), però òbviament aquí l’utilitzo en la seva vesant sociopolítica. Entenc doncs per polarització, en el context d’aquests tres articles, aquella situació de confrontació extrema que es produeix quan apareix a la societat un element sobre el qual les opinions es dirigeixen i se situen en pols extrems molt oposats.
Cal saber gestionar el fenomen de la polarització per evitar que malmeni la convivència. No podem oblidar que la polarització pot acabar desencadenant una dinàmica violenta en la societat on està instal·lada. Per això és important i urgent disposar d’elements que ens ajudin a donar-hi una resposta adequada.
La polarització, segons el filòsof holandès Bart Brandsma, té tres elements cabdals que miraré d’exposar a continuació.
La tenim al cap
La polarització és pensar en termes de «nosaltres contra ells», i el constructe mental consisteix en tot el que es pot pensar sobre aquell «nosaltres» i aquells «ells». Per tant, no podem observar la polarització al voltant nostre, sempre és abstracta, la tenim al cap. Al contrari que el conflicte està formada per paraules, punts de vista i idees.
Per exemple, en un atemptat terrorista el conflicte es fa evident en l’existència d’armes o explosius, persones ferides que criden, terroristes que fugen… Mentre que la polarització apareix quan comencem a pensar en termes de ‘nosaltres contra ells’. Quan omplim el cap amb atributs, positius o negatius, en relació als dos pols. Atributs que reforcen unes identitats enfrontades, centrant l’atenció en la diferència i donant rellevància a la identitat.
Aquest primer element té un aspecte negatiu: no podem viure sense polarització. Però també en té un de positiu: tractem amb conceptes, marcs de pensament, que són mal·leables i, no sense dificultat, s’hi pot influir, alterar, desmantellar i, fins i tot, substituir.
Més llenya al foc
La polarització necessita combustible. És com una foguera que no pots deixar desatesa massa estona; s’hi ha d’anar afegint llenya. Si trigues massa, t’hauràs de prendre la molèstia de tornar a encendre el foc. Si hi deixes d’afegir combustible, la polarització s’encongeix, perd intensitat i al final acaba per extingir-se totalment.
En aquest sentit, la naturalesa del combustible no té importància. N’hi ha prou en centrar-se en la identitat de l’altre i a vincular-la a determinades afirmacions que tenen a veure en l’essència d’aquesta identitat. Afegeixo llenya al foc afirmant, per exemple, que les persones homosexuals són malaltes, i també assegurant que són persones sensibles i amables. Sovint no en som conscients d’això i es pot caure en el parany de pensar que, segons quines afirmacions poden ajudar a portar el debat a un nivell més alt. En la polarització això no és així, la sensatesa no existeix.
No atén a raons
La polarització és una dinàmica visceral. Quan una polarització s’intensifica, el volum de material de conversa (debat i discussió) augmenta, mentre que la racionalitat disminueix. Això explica, en bona part, la sensació d’impotència que experimenten les persones que intenten gestionar positivament la polarització.
Tractar de combatre la polarització amb la raó acostuma a tenir efectes molt limitats. Semblaria raonable apostar per l’intercanvi de coneixements sobre la identitat de l’altre i per aprofundir sobre els punts de vista del pol oposat, però la polarització no és un fenomen raonable.
La visceralitat es capritxosa i té el seu propi funcionament, al qual tots som extremadament sensibles. La divisió entre amics i enemics és tenaç, i resisteix davant l’evidència. I quan els fets s’obstinen a demostrar que algú no té raó, sempre queda la teoria de la conspiració.
Tots els papers de l’auca
Davant d’un procés de polarització és molt important saber quins són els seus protagonistes i quin paper hi juguen. Continuant amb l’esquema que proposa Bart Brandsma, el primer jugador és el polaritzador que trobem en cadascun dels dos pols enfrontats. El seu rol és el de subministrar combustible a la idea del “nosaltres contra ells” i sovint ho fa amb molta dedicació. És un paper protagonista i atractiu pel fet que implica una suposada superioritat moral, ja que es tracta de demostrar que l’altre està equivocat al 100% (mai al 98% o al 92%, sinó al 100%)
Cadascun dels polaritzadors buscarà urgències per pressionar a posicionar-se. Aquesta és una de les primeres decisions que cal prendre davant d’un procés de polarització: participar-hi o no. Tard o d’hora, però, apareixerà la figura del seguidor, d’un bàndol o de l’altre. El seguidor no subscriu al peu de la lletra els punts de vista del polaritzador: tria un bàndol, però actua dins dels límits de l’espai on s’ha posicionat. És en aquest espai central que queda entre els seguidors d’ambdós pols, on hi trobarem els silenciosos. Aquells que no trien bàndol. Ni blanc, ni negre: gris. Són persones que se situen en aquest espai central, ja sigui per simple indiferència o per la seva forta implicació en tractar de cercar una sortida a la situació, que els fa buscar una certa neutralitat.
En totes les polaritzacions apareix una quarta figura que és el constructor de ponts. Aquell que pensa que cal actuar davant de la polarització. Analitza els extrems, detecta les deficiències en la visió del món de tots dos pols, i intervé arran d’aquestes deficiències. Normalment, el constructor de ponts vol organitzar un diàleg, però si el forat és molt gros es corre el perill de voler construir sense cap base. Els polaritzadors toleren els constructors de ponts, però gairebé mai estan interessats a parlar amb el pol oposat. En aquest cas el que fa el constructor de ponts; en el seu intent, carregat de bones intencions, de donar veu a uns i altres, és expandir el monòleg dels polaritzadors, actuant més aviat com a subministrador de combustible.
Quan la polarització s’intensifica massa, pot aparèixer la darrera figura, la del cap de turc. La intensificació del procés fa que els silenciosos esdevinguin seguidors, els extrems s’allunyin encara més i el centre quedi desert. Llavors, el centre es converteix en un lloc perillós. La pressió de polarització es calcula pel grau de tolerància envers la posició intermèdia. Abans que aquest grau de tolerància arribi a zero, ja s’ha buscat un cap de turc. Aquest es troba sempre al mig i, en aquest sentit, el constructor de ponts té molts números per acabar fent aquest paper.
No tot està perdut
De moment, coneixem succintament els elements i els protagonistes de la polarització. Certament, l’escenari que ens dibuixa no és gens encoratjador. Però, encara que ho sembli, no tot està perdut. Sempre es pot fer alguna cosa en favor de la convivència. En aquest sentit, en els dos articles que seguiran, em proposo tractar sobre el conflicte i la seva relació amb la polarització i, finalment, buscar elements que permetin la mediació i la cohesió social.
Caldria un extens tractat per aprofundir en totes aquestes qüestiones. La meva modesta intencionalitat és només la d’oferir alguns elements de reflexió que puguin ser útils, a qui tingui la paciència de llegir els tres articles, per tal de trobar eines que permetin viure i conviure millor en un món complex, en el qual el conflicte i la polarització no són només fets puntuals i anecdòtics.
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.
Moltes gràcies Francesc, espero amb “impaciència” els propers dos articles ?
Gracias por sus conocimientos profesor.