El recorregut fet fins ara (articles [1] i [2]) ha dibuixat un escenari en el qual la convivència incorpora el conflicte i, massa sovint, pateix els embats de la polarització. En aquest darrer capítol convé explorar eines que permetin una gestió positiva de tots aquests elements.

 

Cap a on anem?

Viure és també conviure en un equilibri inestable entre salut i malaltia. Conèixer el nostre cos, els seus símptomes i reaccions, pot ajudar-nos-hi força. No podrem evitar sempre la malaltia, però podrem tenir-ne millor cura. Tanmateix, conèixer els elements que configuren la polarització i el conflicte, no ens evitarà que apareguin, però ens facilitarà conviure-hi d’una forma més positiva.

Ara, doncs, arriba el moment d’explorar eines que ens permetin navegar en la bona convivència; tot i les tempestes, més o menys virulentes, que es presenten ara i adés. La superació de processos polaritzadors i la resolució de conflictes mai pot representar una disminució de la pluralitat. Aquest seria un camí que sempre ens portarà a una falsa sensació de cohesió. El gran repte és, doncs, mantenir i, fins i tot, enfortir i ampliar la pluralitat, si cal; i al mateix temps caminar vers un horitzó real de bona convivència.

Les llavors que, al meu parer, cal sembrar per tal d’obtenir una bona collita en aquest camp són tres. La primera, considerar les relacions – entre persones i col·lectius – en clau de negociació sempre oberta. Els lligams forçats o imposats són un llast per a la convivència. La segona, la transformació com un element no només necessari, sinó imprescindible. Quan es produeixen trencaments, és millor pensar en un nou i diferent trencadís, que voler tornar a enganxar els trossos per recuperar la situació inicial. I la tercera, la comunicació, que ha de tenir un alt nivell de qualitat, basant-se en una profunda capacitat d’escolta i evitant comparacions o tancaments que farien retrocedir el procés.

 

Els temps del diàleg

No és cap descobriment que el diàleg és una eina de cabdal importància en la gestió de conflictes, però no oblidem que utilitzar-la per assolir un objectiu la converteix en una eina molt complexa que, com a tal, requereix una exploració intensa i pràctica.

Són especialment delicats els temps del diàleg. Els constructors de ponts (dels que ja hem parlat en els articles anteriors), l’invoquen sovint i amb força. Com que la polarització separa les persones, la solució és apropar-les i llavors l’instrument és el diàleg. Sembla senzill! Però tot i reconèixer el paper rellevant d’aquests facilitadors, cal reconèixer que massa sovint fallen en la temporització del diàleg.

És important saber quan és el moment adequat per iniciar el diàleg en el procés del conflicte. A més, el diàleg que es necessita en l’etapa de prevenció és diferent del que cal en la de mediació o reconciliació. En canvi en la etapa d’intervenció, especialment quan la polarització es troba en el seu punt àlgid, el diàleg pot resultar contraproduent o, fins i tot, impossible.

Queda fora de l’abast d’aquest darrer article fer una anàlisi aprofundida de les característiques d’un veritable diàleg (deures pendents?). Em limitaré, doncs, a descriure breument la proposta de timing que fa Bart Brandsma, a la taula següent:

 

Etapes

Prevenció Intervenció Mediació Reconciliació
Assumpte Harmonia Contraproduent

Impossible

Conflicte Creences / Idees
Què i qui? Identitat – l’altre Experiència pròpia – jo La relació – nosaltres
Nivell Coneixement Capacitats Actitud
Participació Voluntària i oberta Nosaltres i ells per separat Nosaltres i ells junts
Característica Conversa Formació i conversa Reflexió, formació i conversa

 

En l’etapa de Prevenció és possible organitzar diàlegs entre persones que s’hi mostrin predisposades voluntàriament, per tal de promoure la pau i l’harmonia. El focus es situarà sobre la identitat de l’altre, sobre la que es poden intercanviar coneixements, idees, creences… L’objectiu és ajudar a posar-se al lloc de l’altre. No acostuma a haver-hi conflicte entre els participants en aquest diàleg ja que ho fan voluntàriament i, per tant, mostren bona predisposició i bones intencions. La gent que participa en aquesta etapa sovint no ha experimentat el conflicte en primera persona. Els veritables agitadors del conflicte no s’han presentat. Qui dialoga no són els que s’instal·len en el blanc o negre, sinó els qui es troben en la zona on els matisos compten.

En aquest model, en l’etapa de Mediació no és possible parlar d’harmonia. Les parts encara continuen interessades en barallar-se. Només és possible parlar del conflicte, amb certes dosis de ràbia i de desconeixement. El diàleg ara no hauria de tractar de l’altre (tots els participants han patit), sinó de les parts en si mateixes (autoreflexió i expressió), i no s’hauria de centrar en coneixements distants, sinó en la capacitat pròpia de gestionar conflictes. Organitzar un diàleg en aquesta etapa exigeix seleccionar curosament els participants. En aquesta fase no és necessari dialogar conjuntament amb les parts enfrontades, especialment si hi ha polarització. És normal que tothom vulgui expressar el seu dolor, la seva pròpia experiència. Aquests temes han de tenir el seu espai per tal que cada part es faci conscient de quina pot ser la seva aportació a la gestió del conflicte, es plantegin dubtes i preguntes i se’n faci un seguiment. Sobretot quan hi ha polarització és molt important no organitzar una conversa sobre el coneixement de les identitats; és a dir, per conèixer la identitat de l’altra part. Això és combustible per al conflicte, cal basar-se en una narrativa personal de les experiències de cadascú.

En l’etapa de Reconciliació ja és possible organitzar un diàleg en el qual les parts implicades puguin plantejar-se quines idees i quines actituds defensen des del seu propi posicionament. Què poden aportar en cas de conflicte? Quin és ? Llavors, el que importa no és només convèncer-nos els uns als altres a partir d’aquestes idees i actituds, ni tan sols si podem informar-nos-en. La qüestió és: com podem emprar aquestes fonts per desenvolupar una postura oberta i comprensiva que ens permeti gestionar bé el conflicte. Com a resultat pot ser que aparegui un nou ‘nosaltres’. Això, certament no és un objectiu, ni un prerequisit, però pot ser un efecte secundari molt interessant d’un diàleg sincer i intens sobre com afrontem els conflictes que ens permeti establir acords entre nosaltres.

En tot cas, és fonamental prestar especial atenció al timing ja que, si ens equivoquem, serà difícil tornar enrere i, a més, es poden produir efectes indesitjables. Aquí, actuar és important i fer-ho a temps és imprescindible.

 

Canvis necessaris

Per la seva gravetat, si pensem en situacions de polarització, hi ha quatre canvis que, segons Brandsma, seria bo considerar per part de qui tracta de gestionar el conflicte:

  • Canviar de grup objectiu. Deixar de centrar-se en els polaritzadors. La manera que tenen els polaritzadors d’atiar el conflicte és fent disminuir el centre portant el grup dels silenciosos cap als extrems. Una aproximació correcta al centre hauria de ser també l’objectiu de qui intenta gestionar el conflicte. Desplaçar l’atenció dels pols i convertir el centre en zona d’inversió per a resoldre el conflicte.
  • Canviar de tema. La polarització situa la identitat dels pols com a principal tema de conversa. En tot conflicte hi ha dues dimensions: la relació i la qüestió. Posar l’èmfasi en la relació malmesa, encara que es faci de bona fe, com ho fan els constructors de ponts – de qui es va parlar en el primer d’aquests articles – pot espatllar-la encara més. Si s’encerta en plantejar la qüestió adequada – cosa gens fàcil – s’estarà oferint la possibilitat d’unir-se al voltant d’un tema i, per tant, la cohesió millorarà.
  • Canviar de posició. Sovint els constructors de ponts se situen per sobre de les parts, mirant de preservar la seva neutralitat. Amb això generen malfiança i es converteixen en el blanc dels polaritzadors que intenten per tots els mitjans que prenguin partit. És millor situar-se exactament al mig, dins del grup dels silenciosos, el grup del centre. Des d’allà serà més fàcil centrar-se en la qüestió defugint el debat de les relacions.
  • Canviar de to. Despolaritzar implica no moralitzar. Fer-ho és entrar també en el terreny de la polarització. Aquí cal tenir present la subtil diferència entre fer una pregunta i responsabilitzar algú. El to és cabdal, ha de mostrar un interès real, un reconeixement de l’altre; ha de ser amable, que no jutgi, ni tan sols indirectament. Es podria resumir en tenir un ‘discurs mediador’ que, com que no es pot fingir, requereix d’un comportament mediador.

 

Paraules i fets

La temptació d’afirmar que tenim raó és molt alta. Per això, la persona que ha de gestionar un conflicte i/o ha de revertir un procés de polarització, ha de disposar de paraules adequades, que només poden ser fruit d’una coherència interior, d’una obertura sincera al conflicte i a les persones.

Conèixer els temps resulta de vital importància. Disposar d’eines i metodologies de treball, també. Tot això es pot aprendre, però tot ha d’estar amarat d’una actitud mediadora. El comportament mediador no només requereix l’art de la paraula, intel·ligència i capacitat intel·lectual, sinó també una actitud que impliqui que, després d’una pregunta sincera, vindrà una resposta igual de sincera, i que totes dues són igual d’importants: després de fer preguntes, també cal ser capaços d’escoltar.

Reconèixer les postures mútues acosta la gent als matisos, l’assumpte no és la identitat de l’altre, no hi ha culpabilització. Aquí la simple pregunta és: on ets en aquest tema? En què t’afecta aquesta situació?

Es pot escoltar el que l’altre té a dir sense construir la teva pròpia anàlisi, sense voler comprovar la veracitat de les seves paraules? De fet, l’actitud mediadora implica actuar sabent que molt sovint tant és el que jo pensi i si conec tot l’entrellat del conflicte. Per això, el més important és posar tots els esforços necessaris per deixar la pròpia opinió en suspens un cop i un altre, sense perdre el criteri propi.

 

Conclusió

Hem arribat al final d’aquesta sèrie de tres articles sobre la convivència. Perquè, sí, parlar de conflicte, de polarització, de mediació, és parlar, sobretot, de convivència. En el fons, tots i cadascun de nosaltres, a un nivell o un altre, ens trobem involucrats en situacions de conflicte i de polarització al llarg de la vida. Atiar-los, malmena encara més la convivència. Ignorar-los, ajuda a mantenir les tensions, els enfrontaments i la mala maror. Afrontar-los, implica situar-nos en la posició de mediadors, amb una veritable actitud mediadora. Per això, crec que conèixer – encara que sigui sense massa profunditat – les característiques dels processos del conflicte, la polarització i la mediació, reflexionar-hi i fer-se conscients de què implica la seva gestió, pot ser un primer pas per saber-s’hi situar una mica millor.


Accés al primer article: L’art de polaritzar

Accés al segon article: Naturalment, el conflicte?


 

Sobre l´autor

Més articles

Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.

0

Finalitzar Compra