“Un gram de temps n’estalvia nou”, assegura Lenina a “Un món feliç” d’Aldous Huxley. Em preguntava quin significat podia tenir avui aquest gram tan valuós, en la situació que estem patint, i em va semblar que potser es tracta d’actitud i algun dels seus sinònims. L’actitud, si és coherent, esdevé en acció, comportament. Vegem què cal esperar d’algunes realitats tocades per la pandèmia. En l’aspecte institucional van aflorar deficiències estructurals, sigui en sanitat, serveis, residències … comprensibles, en certa manera, donada l’excepcionalitat d’aquesta situació i que requerirà, quan això passi, d’una resposta contundent en infraestructures.

Esperem que aquest gram d’actitud traduïda en fets eviti i estalviï altres nou grams, en aquest tipus de qüestions, a les futures generacions. En l’àmbit social, fins i tot en el polític, apareixen actuacions i moviments que, sense entrar en valoracions, indueixen a confondre prioritats en aquests moments fonamentals.

En allò personal i quotidià, comprovem actituds de tota mena, des de les que podem qualificar d’heroiques en el personal sanitari, cos a cos contra el virus, fins a les lamentablement insolidàries.

Aquests dies una persona comentava: “No tinc massa esperança que després d’això la humanitat hagi après, i si no és així, poc poden canviar les coses”. Des de fa temps, antecessors nostres, una mena de profetes en el social, ens criden l’atenció sobre diferents aspectes del nostre món que, per a ells, no van bé: Huxley, Nietzsche, Marx, Toynbee, Bauman, McLuhan … El cas d’aquest últim és curiós. Ja fa uns 50 anys que veia el món com “L’aldea Global”. Aquesta aldea que ha anat esdevenint globalització, on ara mateix ens trobem, bastant atrapats.

La mascareta ha donat validesa quasi científica a l’afirmació del mestre de comunicadors: el veí, el president dels Estats Units, la persona que neteja el carrer, el botiguer, la presidenta de la Comissió Europea, tothom amb mascareta. Estem o no en una “aldea”, on apareixem gairebé en bolquers? On queda la prepotència del superhome tecnocràtic?

A tot això, en el dia a dia del confinament que venim patint, afloren mancances segons una òptica jove i enyorances segons una altra de maduresa. Mancances i enyorances d’una cosa que teníem per cultura assumida i fins i tot devaluada i que avui, tal com estan les coses, adquireixen un valor inqüestionable. Qui ens ho havia de dir!

Afloraran i es revitalitzaran (estan aflorant ja) les cultures renovades de la família, de la cura de la persona, de la solidaritat, de l’acompanyament, de la tertúlia distesa davant un cafè, fins i tot de l’abraçada. Sí, de l’abraçada. Com la que ens dona la Montse Bravo a la revista catalana Ciutat Nova, en el seu recent número 184: “Aquí i ara t’ofereixo una abraçada, perquè totes les abraçades són bones, sanes i desitjables, són gratis. Fàcils de transportar, no necessiten recarregar-se i es poden enviar a distància si les circumstàncies així ho exigeixen “.

En fi, estiguem atents, també en l’àmbit personal, a tot el que està passant, perquè amb la nostra actitud n’hi hagi prou amb un sol gram de Lenina de dolències i privacions i estalviem els altres nou, sobretot als qui venen darrere.


Autor: Antonio Espinosa Martínez

Aquest article s’ha publicat al diari digital elCarrer, de la localitat de Petrer (Alacant)

Sobre l´autor

Més articles

Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg

0

Finalitzar Compra