Entre l’anonimat del servei i el de la persona invisibilitzada s’obre un espai únic en el qual pot néixer l’amistat, la proximitat, l’afecte, la cura i la recuperació de la dignitat. Parlem amb la Susanna Bosch.
Parlar davant de la gent no és el que més li agrada, però quan es tracta de compartir les seves vivències de voluntariat a altres voluntaris, la Susanna no en té cap dubte. A més, té el costum d’escriure en un quadern i en forma de relat, algunes de les vivències. Això l’ajuda a tornar a passar pel cor tot allò que ha viscut i a fer-ne una lectura més conscient i reflexiva. De fet, l’enxampem mentre prepara una xerrada i comparteix també amb nosaltres les seves reflexions.
TROBAR-NOS I COMPARTIR
La Susanna valora molt el voluntariat en grup, perquè creu que això ajuda a mantenir l’activitat al llarg del temps, dona suport a la tasca i constitueix el grup en el primer cercle de la trobada. Un ercle d’amistat que s’eixamplarà fins a incloure aquells que, en el seu cas, són persones que han de dormir al carrer.
Trobar-se amb ells és per a la Susanna, mirar l’altre amb una mirada àmplia. Una mirada conscient de que es coneix aquella persona en un moment de dificultat en la seva vida, una situació que requereix ajuda, tot i que de ben segur en altres moments no hagi estat així. Perquè la persona és més que el moment actual, que les circumstàncies. Apropar-s’hi amb atenció i delicadesa, amb un somriure, mirant-lo als ulls, preguntant-li el seu nom. Callar, callar sovint, no parlar massa i escoltar molt. Estar atent, molt atent, posar-se al seu lloc i fer allò que t’agradaria que et fessin a tu. Si s’escau, tocar-la o abraçar-la, des del respecte i també des del coratge. És possible que la persona necessiti aquest contacte. Qui l’abraça? És un gest que connecta els cors i fa possible la comunió, aprofundeix l’amistat.
Més enllà de la formació que pot oferir el grup o l’entitat, la Susanna inclou sempre una preparació personal prèvia a la trobada amb les persones vulnerables. Un moment de silenci, d’aturada, de consciència que després ajuda a estar més presents i atents. Un moment vital per assegurar-se que la persona no s’amaga darrere de cap màscara i que amb el voluntariat no busca omplir un buit, sinó que és una donació d’ella mateixa, sense esperar res a canvi.
En realitat, el voluntariat implica servir i acollir sense jutjar, escoltant les prioritats i necessitats de les persones necessitades, que són diferents de les pròpies, sense donar solucions. La Susanna afirma que si el voluntari vol donar la vida, l’ha de compartir. I això vol dir comprendre que allò que de veritat fa mal és l’aïllament, més que no pas la situació concreta de patiment. Per això cal entrar en comunió amb el sofriment, és a dir, commoure’s i comprometre’s davant el patiment aliè, el qual vol dir copsar també la importància que té per a tothom que algú ens esperi, poder comptar amb algú.
AMISTAT I COMUNITAT
Mirar i veure les persones. Fer visibles aquells que, per la seva difícil situació, resten invisibles per a la majoria. Només és possible reconeixent que tots estem ferits per la soledat, la incertesa, les pors, els fracassos… Tots compartim la mateixa fragilitat i vulnerabilitat. En el fons, es tracta de descobrir, com diu Pablo d’Ors, que “la teva ferida batega en la ferida del món i que en la ferida del món batega la teva pròpia ferida”.
Per això, cal tenir sempre present que la trobada només és possible des de la pròpia ferida. És des d’allí que es pot mirar amb el cor l’altre que també té la seva pròpia ferida. I aquesta és l’escletxa que obre l’acollida sense judicis, la comprensió, l’estimació… Però no es tracta d’exhibir-se, d’explicar els nostres problemes, sinó de compartir allò més profund, de mostrar-se tal com som de manera que l’altre pugui captar la transparència i la sinceritat fins que sigui capaç de compartir també el seu patiment.
És aquesta la dinàmica que porta a la veritable hospitalitat. Un camí que mena a l’amistat amb aquells que per a d’altres són invisibles fins a esdevenir una comunitat en què es té cura els uns dels altres. Un cercle inclusiu que requereix d’una interioritat imprescindible. I és des d’aquesta interioritat que la Susanna confessa: “Em mou el desig d’establir un vincle amb aquestes persones sense sostre, no un vincle empàtic i prou, sinó més profund, d’amistat, que puguem compartir des de la senzillesa, des del cor… sense judicis ni objectius. Ells m’humanitzen, em fan connectar amb la bondat, amb l’amor, i em fan donar el millor de mi mateixa”.
Aquest article ha estat publicat al número 196 de Ciutat Nova: Invisibles
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.