Segon lliurament sobre el diàleg, que dona continuïtat al que es va publicar el 9 de juny passat: Sabem dialogar?
En el primer lliurament l’autor presentava les diferents modalitats de “conversa” per poder arribar a una definició de diàleg segons diversos corrents de pensament. A diferència del debat i la discussió, el diàleg posa l’accent en la relació entre els participants, que tant incideix en la forma d’explorar i exposar un tema. En aquest lliurament continua aprofundint en les característiques del diàleg.
Podem parlar també de diàleg quan la conversa s’orienta amb major consciència a compartir idees procurant evitar la confrontació, a fi de deixar més lliure la creativitat i arribar a un resultat intel·lectual millor. En la segona meitat del segle XX va aparèixer un moviment integrat per científics, polítics i dirigents d’empresa que volien donar suport a una cultura del diàleg fructífer. El físic David Bohm escriu: «La finalitat d’un diàleg no és analitzar les coses ni guanyar una discussió ni intercanviar opinions; més aviat és mantenir en suspens les nostres opinions per tenir en compte les opinions de la resta, per escoltar-los i després deixar-los en suspens, amb la finalitat de veure què surt de tot això […]. A nosaltres ens correspon simplement compartir l’apreciació dels significats, i de tot aquest procés sortirà la veritat sense previ avís i no pas com a opció nostra. Tot es pot moure entre nosaltres. Qualsevol persona pot participar en el procés del sentit dins del grup. Això pot definir-se com a veritable diàleg. El diàleg és la manera col·lectiva d’obrir-se a la valoració, al discerniment, a la hipòtesi.»1
Salt qualitatiu
El pedagog Paulo Freire, en la seva Pedagogia de l’oprimit, afirma: «El diàleg és aquella trobada dels homes, mediatitzat pel món, per pronunciar-lo no esgotant-se. Aquesta és la raó que fa impossible el diàleg entre aquells que volen pronunciar el món i els que no volen fe-ho, entre els que neguen als altres la pronunciació del món i el que la volen, entre els que neguen a la resta dir una paraula i aquells a qui es nega aquest dret.»2
Alguns autors sostenen que per resoldre certs conflictes entre posicions aparentment irreconciliables, en aquest món postmodern en què ja no queden veritats fonamentals universalment compartides, es requereix un salt qualitatiu en la comunicació, amb noves formes i discursos “transcendentals”.
Significats del terme
Resumint, podríem dir que el diàleg, pel que fa a comunicació i pràctica social, es contraposa al monòleg i significa, en general, conversa entre dos o més subjectes. En el sentit més restringit de la paraula, diàleg indica una discussió, un debat, una “confrontació” verbal entre persones de posicions contraposades amb la finalitat de convèncer l’una a l’altra de les pròpies raons. En canvi, per altres el diàleg expressa més que “compartir”, una col·laboració per resoldre junts un problema. Ja sigui el model competitiu de diàleg ja sigui el col·laboratiu, cadascun assumeix distintes formes en la comunicació entre persones, grups i institucions. Podem distingir, doncs, tres significats del terme diàleg:
- tota comunicació col·laborativa i competitiva que parteix de les diferències per arribar a un consens;
- tota comunicació col·laborativa que parteix de les diferències per arribar a un consens;
- tota forma de compartir que tracta d’arribar a una major comprensió i col·laboració.
Terminologia eclesial
Mentre en la literatura laica el terme diàleg anuncia per a qualsevol tipus de comunicació col·laborativa i constructiva, en l’àmbit eclesial s’usa i aprofundeix el concepte de comunió, que expressa una manera d’estar units gràcies al fet de compartir els dons, però és també un nomen actionis que designa l’acte de posar en comú, de comunicar. La comunió és un concepte clau en el Vaticà II, que després els pontífexs postconciliars reprenen i aprofundeixen en els seus ensenyaments, sobretot Joan Pau II.
En canvi, el concepte de sinodalitat expressa «la naturalesa essencial de communio que especifica l’esdeveniment eclesial, pel que fa al fet que tots els cristians són a ple títol i plena responsabilitat membres del poble de Déu, i que com a tals estan cridats a viure el seu carisma concret i a exercir el seu ministeri específic en una relació de reciprocitat i sinergia amb els carismes i els ministeris dels altres.»3
Els quatre diàlegs de l’Església, per tant, han de contribuir a la cerca conjunta de la veritat amb tota la família humana, promovent un major coneixement i estimació recíproca entre les Esglésies, entre les religions i entre tots els homes de bona voluntat.
1) D. Bohm, On Dialogue, Routledge, London 1996, p. 16.
2) P. Freire, Pedagogy of the Oppressed, Seabury Press, New York 1972, p. 18.
3) P. Coda, Coscienza sinodale del popolo di Dio. Rinnovamento a cinquant’anni dal Vaticano II, in «Il Regno – attualità» 12/2014, p. 429.
Article de Pál Tóth, publicat a la revista Ciudad Nueva (Abril 2018)
Sobre l´autor
Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg