El discurs del papa Bergoglio al Congrés dels Estats Units, a Washington, ha estat, com posen de relleu els més autoritzats observadors del món, una obra d’art d’alta política. I de simple Evangeli, cal afegir-hi.
Amb el seu habitual to calmat i la seva mansuetud, el Papa ha aconseguit suscitar desenes d’aplaudiments (37), no sempre de la mateixa intensitat i unanimitat, -cal dir-ho- provocant les llàgrimes del dur speaker republicà John Boehner.
Francesc ha invocat l’abolició de la pena de mort, desitjant una nova i misericordiosa acollida dels immigrants, perquè Amèrica és “terra de somnis i de llibertat”. Ha posat de relleu el problema de la protecció de l’ambient i ha condemnat les esclavituds modernes. També ha posat l’accent sobre la vida i la família (“amenaçada com potser mai no ho havia estat”), que s’han de protegir.
Si la política (no sotmesa a l’economia i a les finances) és l’art de servir el millor possible a les persones que viuen en societat, les paraules de Bergoglio han estat polítiques. Però el discurs no era només progressista, i ni molt menys d’esquerres. Era Evangeli. No per res, una de les claus de tot el discurs ha estat la citació de la “regla d’or” (“fes als altres allò que voldries que et fessin a tu mateix”) com a via per a la solució de tot conflicte.
Després, el Papa se n’anat amb els “seus” pobres, en lloc de quedar-se a dinar amb els diputats i senadors. Seguint les petjades de Martin Luther King, Dorothy Day i Thomas Merton, citats per ell. A més de Lincoln.
Michele Zanzucchi (25.09.2015)
Acerca del autor
Periodista y escritor , colaborador en Avvenire, Città Nuova y Frate Indovino.
Profesor de Comunicación en Sophia. 54 libros escritos. Consejero de EcoOne.