La primavera de 2020, quan tot just esclatava la pandèmia, va néixer aquesta secció dedicada a l’Agenda 2030 amb els seus 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Ara, quan sembla que la pandèmia va escampant, ha arribat el moment de recollir. Serà casualitat… o potser no.
HORA DE RECOLLIR
Recollir, perquè amb aquest article s’acaba la secció, però no pas plegar. Queda molta feina per fer! Aquests dos anys tan especials han posat sobre la taula, amb més força que mai, un fals dilema: salut, creixement econòmic o preservació de la natura? Sovint ens ha semblat que havíem de triar entre aquests tres elements, com si fossin incompatibles entre ells. Però el que cal fer per preservar la salut i, alhora, aconseguir un desenvolupament i un planeta sostenibles, són exactament les mateixes coses.
Aquesta realitat, aparentment contradictòria, configura de nou els equilibris i els rols de la ciència, la política i l’economia. Un equilibri enfocat al bé comú que només és assolible si ningú es queda enrere. I per això els instruments conceptuals adreçats a aconseguir l’equilibri global que aporten els 17 ODS resulten de vital importància.
Salut, economia i natura han d’anar de la mà
L’Agenda 2030 presenta tres novetats destacables que no es poden interpretar separadament:
- Tots els seus objectius es qualifiquen de sostenibles
- Fuig de la perspectiva de desenvolupament unidireccional, dels rics cap als pobres, mostrant un interès compartit i comú per, a partir d’aquí, desenvolupar-se junts de manera sostenible.
- Proposa uns objectius necessàriament interconnectats i sinèrgics.
En el fons l’Agenda apareix com una proposta de nova economia, modelada per nous valors i al servei de la humanitat sencera. Una economia en la qual el progrés, el desenvolupament i l’expansió no són incompatibles amb l’equilibri ni humà ni ambiental, sinó que més aviat són el camí per garantir una progressiva sostenibilitat universal.
FAM ZERO!
Aquests dos anys hem anat parlant de cadascun dels 17 ODS amb la consciència que tots estan interrelacionats. L’ODS 2, Fam zero, ha aparegut de prop o de lluny en diverses ocasions, i potser no és casualitat que ara, en acabar la sèrie, en parlem plenament de nou. Sense el dret bàsic a l’alimentació els altres drets deixen de tenir sentit. Nacions Unides [1] reconeix que estem lluny d’assolir les metes d’aquest objectiu i, el que és més greu, el camí emprès presenta un retrocés.
Sense el dret a l’alimentació els altres drets no tenen sentit
Després de tres dècades de millora de les dades sobre la reducció de la fam en el món, a partir del 2015 la tendència comença a ser negativa. L’augment d’uns 10 milions de persones cada any, situa en gairebé 700 milions la població que passa fam arreu del món. Això vol dir que un 9% de la població mundial es troba en situació de desnutrició. Són dades que assenyalen una mala orientació per poder assolir aquest objectiu el 2030. I cal dir que els indicadors sobre els altres objectius tampoc són gaire encoratjadors, com es pot veure a la taula de la pàgina 12.
Els conflictes bèl·lics, l’acceleració del canvi climàtic i les pandèmies encara afegeixen més dificultats. Aquests entrebancs, però, no admeten descoratjament, sinó major dosi de compromís, personal i col·lectiu, per revertir aquesta tendència. Des d’evitar el malbaratament d’aliments a la cuina de casa fins a les polítiques de cooperació internacional, hi ha un enorme espai d’accions de tot tipus que, coordinades i orientades a l’objectiu comú, poden desencadenar el potencial sinèrgic que tenen.
EL MENÚ SENCER
I és que, per assolir l’objectiu de Fam zero, com passa amb tota la resta d’objectius, no n’hi ha prou amb disposar d’un ingredient o d’un plat, per important que sigui. Cal tot el menú, ben presentat, ordenat, condimentat i saborós. La imatge que s’utilitza per presentar els 17 ODS resulta molt pedagògica ja que ens recorda una matriu d’elements ben interconnectats.
Els ODS no són una llista, sinó una matriu d’equilibri global on hi descobrim funcions que vinculen cada casella amb les altres: fi de la pobresa amb Fam zero, per exemple. Podríem sintetitzar la matriu en quatre elements bàsics [2]: medi ambient, pau i estabilitat, desenvolupament, drets humans i socials. Prenent com a punt de partida cadascun d’aquests quatre elements, podem trobar el circuit i el lligam amb els altres tres restants. Per exemple, si partim del medi ambient, és evident que l’equilibri mediambiental és important per als mitjans de subsistència, la dignitat, el desenvolupament, la pau i l’estabilitat, i el seu assoliment defineix una condició de benestar general.
Si ens ho mirem més arran de terra, podríem partir de la feina d’un agricultor que, si ha pogut tenir una educació sòlida, podrà gestionar millor els seus camps, preservar-los de la contaminació, comptar amb uns mitjans de subsistència més dignes i, per tant, poder resistir ofertes temptadores però potser poc ètiques, etc.
HA VALGUT LA PENA?
Segons el meu parer sí, ha valgut pena! Ho veig com un recorregut positiu, tant per l’època en què l’hem fet, com perquè, quan el mantra que “no hi ha res a fer” s’imposa, es fa més necessari que mai que moltes veles, petites o grans, continuïn navegant per aquest mar de confiança i d’esperança col·lectives que representa l’Agenda 2030.
Soc conscient que hi ha grans corporacions empresarials, governs i administracions que pretenen utilitzar l’assoliment dels 17 ODS per als seus interessos o com a simples campanyes d’un màrqueting dissenyat amb una precisió estratègica gairebé quirúrgica. Ni aquesta secció, ni la pròpia Agenda, van d’això; més aviat van de donar una oportunitat a la confiança i a l’esperança. Sobretot, perquè cap dels 17 ODS no és aliè a res del que ens afecta a tots.
Podríem caure en el parany de pensar que els remeis han d’arribar des del nivell institucional, macroeconòmic i organitzatiu, amb les persones mirant-s’ho passivament. És només una il·lusió! Cap tractat o llei, per ella mateixa revertirà el canvi climàtic. En tot cas, serà un instrument per afavorir els canvis en els comportaments individuals i concrets de les persones i les comunitats. Tampoc la tecnologia resoldrà el problema. Només ens donarà una mica més de temps, però més d’hora que tard, caldrà acceptar canvis en la nostra manera de viure.
Canvis que, tot i dibuixar un horitzó més sa, just i sostenible per a tothom, suposen canvis i renúncies a nivell personal, especialment en les societats benestants. Estem apel·lant a redescobrir el component espiritual de la persona? És possible posar el bé de l’altre per sobre de la nostra comoditat? Podem avançar en la consecució de l’Agenda 2030 sense una conversió profunda i personal? No serà que els ODS, i tot el que els envolta, en el fons és una crida a desvetllar l’espiritualitat de la persona?
Sembla que els vents bufen més carregats d’entrebancs, però si moltes veles, de molts vaixells diferents, s’orienten en la direcció del bé comú, el mar de la confiança i l’esperança permetrà que arribin a bon port.
Referències
- Nacions Unides, Objectius de Desenvolupament Sostenible, ODS 2: un.org/sustainabledevelopment/es/hunger
- Grammenos Mastrojeni, “Un’unica salute: il benessere intrecciato dell’uomo e del pianeta”, Nuova Umanità 243, pàgina 112
Aquest article ha estat publicar al número 190 de la revista: Que vagi de gust
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.