Portem setmanes donant voltes al tema de la distància com un dels elements essencials per tal d’evitar la propagació d’aquest virus que ens porta de corcoll. Sortosament s’ha deixat de parlar de la distància social, per precisar que es tracta de mantenir la distància física entre persones. De fet, la distància social existia abans de la crisi i, en tot cas, el que cal assegurar és que els seus camins de sortida no acabin eixamplant-la encara més. Potser és per això que de la distància se’n parla més aviat en negatiu.

En realitat, la distància obra opcions, crea espais, fa possible la trobada i el retrobament. No pot confondre’s la distància amb llunyania o allunyament. La distància no separa, altrament no podríem tenir amics o familiars molt estimats a quilòmetres de distància. La distància entre un tu i un jo, és aquell espai per on transita l’abraçada, l’emoció, la confiança i l’amor. No és un camí erm, ans al contrari, és una finestra que proporciona aire, a tu i a mi, un lloc obert on poder construir, somiar, trobar complicitats, avinences i desavinences, esperar…

Entre el tot i el res cal un espai per emplenar. Entre la ira i la serenor cal una distància que ho faci possible. Entre el conflicte i la concòrdia és necessari un camí, una escletxa, una obertura que permeti la trobada. Entre la malfiança i la confiança hi ha un treball que demana espai on abandonar-se. Entre tancat i obert convé sovint trobar-hi l’entreobert que invita. Entre la imposició i la col·laboració, els espais participatius exigeixen distàncies per transitar, punts de trobada i encreuaments per dubtar. Entre el desacord i l’acord, no n’hi ha prou amb un punt, cal una línia, un segment, una via a recórrer.

Sí, la distància ofereix la possibilitat de trobar perspectives diferents, nous enfocaments, noves cares d’una mateixa realitat. Per apreciar plenament la bellesa d’un quadre, prenem una certa distància. De no ser així, potser en tindríem una visió distorsionada, parcial, no completa. En definitiva, equivocada.

Entre la massificació i les compres compulsives que habiten els temples del consum, la distància pot permetre’n un de més racional, més reflexiu. Sense els amuntegaments propis de les respostes a les crides consumistes, la distància entre la sobreabundància i l’austeritat pot permetre’ns de trobar tota una paleta de colors impensables, bonics i senzills, per acolorir la vida. Entre el benefici desmesurat i, fins i tot, màxim, i la compensació legítima, la distància pot obrir una escletxa que permeti la transformació cap a una economia a mesura de la persona. Entre la política del poder i la de la governança, la distància entre ciutadania i governants, obre un abisme on avançar decidits cap a la nova democràcia que necessiten les societats complexes i plurals.

En definitiva, la distància pot fer guanyar espai per a les persones i en pot fer perdre a les actuacions abusives d’empreses i institucions de tota mena. La distància, lluny d’allunyar-nos, pot aplegar-nos en la reivindicació del lloc, de l’espai que tota persona es mereix en una societat més justa, més igualitària i més feliç. Mantenir tossudament el dret a la distància no agrada gens al sistema econòmic actual. En tenim ja una manifestació en la lluita de les companyies aèries per no disminuir la capacitat de les seus avions. Possiblement això anirà a més. On les persones guanyen espai, els beneficis desmesurats han de recular fins el lloc que els pertoca i el medi ambient respira.

Allunyem-nos doncs del virus, mentre de les persones només mantenim la distància física necessària per preservar la salut de tothom i mantenir el sistema econòmic a ratlla.

Francesc Brunés
Latest posts by Francesc Brunés (see all)
0

Finalitzar Compra