world-1264062On és Europa? On és l’Europa dels seus pares fundadors? Quina Europa tenim? Quina Europa volem? La vella Europa, envellida i cansada, sembla deambular a la deriva, sense rumb. Atrafegada pal·liant els espasmes del capitalisme salvatge. Temorosa del present i del passat. Espaordida per la revifalla dels fantasmes de la xenofòbia i el racisme. Colpejada i ferida en els seus punts neuràlgics. Incapaç d’afrontar els reptes del present que truquen a la seva porta. Massa fatigada per albirar l’horitzó d’un futur millor. On vas, Europa?

És en aquest context de desorientació i desencís, que s’aprecien millor les veus de personalitats notables que han treballat en favor de la unificació europea. Posar de relleu aquestes persones, és l’objectiu del Premi Internacional Carlemany, creat el 1950 a la ciutat alemanya d’Aquisgrà. L’edició d’aquest any 2016 ha concedit el premi al Papa Francesc, que el va rebre el passat 6 de maig. En motiu d’aquest conferiment, el Papa va pronunciar un discurs punyent i encoratjador alhora. Recomano la seva lectura o escolta atenta i reflexiva. Les veus autoritzades que no provenen de la dialèctica política quotidiana, mereixen sempre una atenció especial. La del Papa Francesc, encara més. Apel·lar a l’ànima d’Europa, constituïda –segons el Papa– per “la seva creativitat, el seu enginy, la seva capacitat de realçar-se i de sortir dels seus propis límits”, és ja un inici que invita a continuar submergint-se en aquest text essencial.

M’agradaria posar de relleu aquí, de forma breu, cinc aspectes que m’han colpit especialment de les seves paraules. Deixo però, la part més interessant, per a la reflexió personal de cadascú, després de fer-ne una assossegada anàlisi del text complert.

1. En altres ocasions el Papa ha definit la societat com a “família de famílies”. En aquest discurs, es refereix a Europa com a “família de pobles”. Em sembla rellevant aquesta insistència al voltant del concepte família, que ens mena a través de cercles concèntrics, cada cop més inclusius, vers la fraternitat universal. D’altra banda, l’apel·lació a l’Europa dels pobles, sembla posar l’èmfasi en tota la riquesa i diversitat cultural que són constitutives del projecte europeu. Realitat aquesta, que ha quedat soterrada i, a vegades, esclafada per una Europa dels Estats, més apta a les “necessitats” del món financer i econòmic.

2. La significació de la ciutat com a lloc privilegiat de convivència, és un segon element que voldria destacar. El potencial de les ciutats s’està posant de manifest en molts diferents àmbits. En primer lloc, la ciutat com espai natural on totes les crisis i totes les diversitats poden trobar-se o enfrontar-se. Lloc on es poden recosir i cohesionar desigualtats i injustícies. Espai on la convivència és un repte que provoca respostes de màxim interès. En segon lloc, la ciutat té un potencial molt més gran del que tenen els Estats, per a la cooperació internacional. Les ciutats no han de defensar cap sobirania i per això s’estan mostrant molt més aptes i flexibles en la creació de xarxes col·laboratives.

3. El diàleg com a cultura a promoure per tal de reconstruir el teixit social, és un tercer element destacable del discurs. La crida a aquest diàleg que, més que una manera de fer, ha de ser una manera de ser. Un diàleg obert a la transformació personal i col·lectiva. Un diàleg que ha de ser el patrimoni que cal deixar als nostres fills que, “amb les armes del diàleg hauran de fer front a la bona batalla de la trobada i la negociació”. Per això, el Papa, recomana incloure la cultura del diàleg en els currículums acadèmics.

4. Un quart punt que considero bàsic, és el que es refereix als joves com a present, a més de com a futur. El clam dels joves que demanen, exigeixen, una participació real com agents de canvi i de transformació privilegiats. Una joventut aclaparada pels escandalosos índex de desocupació, per la precarietat de la seva vida laboral i per la manca d’oportunitats professionals. Un enorme repte aquest, que l’anciana Europa té moltes dificultats per a donar-hi resposta.

5. Acabo, posant de relleu la crida a la necessitat de caminar en la recerca de nous models econòmics, que siguin més inclusius i més justos. El Papa aposta per encetar i aprofundir el passatge que ens ha de portar d’una economia líquida a una economia social. Essencial l’aposta per una economia que inverteixi en les persones. En definitiva, una economia que acompleixi l’objectiu de ser cada cop més inclusiva, de no mirar només al benefici d’uns quants, sinó a la felicitat de tothom.

El Papa Francesc, acaba el seu discurs amb un somni, el d’un “nou humanisme europeu”. Un somni que aprofundeix en el darrer paràgraf, absolutament recomanable. Un somni que podem fer realitat si deixem de ser mers espectadors d’un trist espectacle i prenem el rol de participants actius en la construcció d’aquest projecte comú que anomenem Europa.

Francesc Brunés @fbrunes

 

Josep Bofill
Darreres entrades Josep Bofill (veure totes)
0

Finalitzar Compra