El decreixement com a porta oberta a l’esperança d’una felicitat creixent, més justa, més universal. Hi ha cap altre camí raonablement possible?
DOGMA
Si el pastís és més gran, n’hi haurà més per a tothom. Aquest és el dogma! Allò que es considera cert, un principi innegable que ningú pot discutir. El dogma acostuma respondre a la necessitat de control del pensament per tal de preservar interessos poc confessables, disfressats de veritats inqüestionables.
Si hi ha creixement econòmic, tothom hi sortirà guanyant. Una fal·làcia que el sistema ha imposat com a dogma. Caldria girar la truita i proclamar sense embuts que si continuem creixent, tothom hi sortirà perdent. Anem a la deriva del creixement pel creixement o, més ben dit, del creixement per al capital. No ens enganyem, el creixement està al servei del capital, no de les persones, ni de la igualtat.
Per mantenir el dogma s’ha imposat la dictadura del PIB. El Producte Interior Brut, un índex del qual el seu propi inventor, en Simon Kuznets, ja va advertir de les seves limitacions i de la seva insolvència per mesurar adequadament el benestar de les persones i el veritable progrés. Tant se val, el capitalisme continua imposant-lo al servei dels seus interessos i com ariet d’una desigualtat creixent i una pobresa massiva.
Apostar pel creixement continuat del PIB és apostar per extreure cada cop més recursos dels que el planeta pot donar. És legitimar extraccions de forma creixent exponencialment. És agreujar l’escletxa entre el nord global i el sud empobrit. Un nord global amb un 19% de la població mundial que genera un 92% de la petjada ecològica. No és això la colonització del segle XXI?
ALTERNATIVES?
És obvi que davant d’aquesta situació apareixen alternatives, algunes de bona de fe i d’altres, intents desesperats de perpetuar el creixement per alimentar el capital.
Hi ha qui parla d’austeritat. Però, en realitat, l’austeritat aposta per l’escassetat per generar més creixement. És a dir, continuar creixent (no fos cas que el capital s’enfadés), però fer-ho amb menys recursos: humans? materials? energètics? Ves a saber… Difícilment s’accepta la paraula decreixement, perquè es tracta d’una aposta per una abundància més justa i equitativa, de forma que el creixement esdevingui innecessari. I això, és clar, suposa un atac a l’essència del capitalisme que, com diu Giorgos Kallis, “no pot funcionar en condicions d’abundància”.
També hi ha qui parla d’un creixement sostenible, un oxímoron de manual. La història va de créixer sense extreure de la natura més del que pot donar, a base de ser més eficients i més verds. La idea és atractiva, però agradi o no, créixer vol dir produir més i això implica més recursos de tota mena. Més eficients, potser sí, però l’eficiència es posa al servei del creixement per anar engreixant el capital. L’altre camí seria el de les energies renovables que estan en un clar creixement, però si ens ho mirem més a fons, aquestes energies netes creixents no estan substituint les energies brutes, sinó que s’hi estan sumant, s’hi estan afegint.
Un altre intent certament atractiu i lloable (i necessari) és el de l’economia circular que permet, no només reduir l’impacte de l’activitat humana sobre el medi ambient, sinó també reduir les necessitats de matèries primeres, de producció i la disminució de deixalles i de la utilització d’energies fòssils. Queda clar, doncs, que l’economia circular és una gran cosa; però sense decreixement és insuficient. La realitat és que la circularitat global està empitjorant, del 9,1% del 2018, hem passat al 7,2% el 2023[1]. Això vol dir que encara malgastem gairebé el 93% dels recursos que utilitzem. Però, fins i tot si ens situem en un escenari idíl·lic (i, possiblement utòpic) d’una circularitat del 100%, el creixement continuaria implicant més utilització de recursos.
DECREIXEMENT FELIÇ
Durant força temps he cregut en alguna d’aquestes alternatives. Ara l’una, ara l’altra, ara una combinació de totes elles. Però, quan els arguments se t’esmicolen raonadament entre les mans, cal cercar altres opcions. En aquests moments, l’única possibilitat que em sembla raonablement assenyada, és l’aposta pel decreixement. No un decreixement pel decreixement, i encara menys un decreixement per castigar ningú; sinó un decreixement per fer créixer la felicitat de tothom.
Desenvolupar ara i aquí els detalls que s’amaguen sota aquesta expressió de “decreixement feliç”, depassaria els límits i els propòsit d’aquest article. Prometo fer-ho en un proper moment. Per ara, em limito a constatar el meu convenciment que per tal d’alleugerir progressivament la crisi ecològica i d’evitar que arribi al punt de no retorn, el decreixement crec que és l’únic camí. No és la meta a assolir, sinó el camí per arribar a una societat sostenible, igualitària i solidària.
És el camí que comporta la reducció del consum dels recursos renovables i no renovables, dels consums energètics, de la producció de deixalles biodegradables i no biodegradables, del consum de carn en l’alimentació, del consum de sòl, de la utilització d’elements químics a l’agricultura, de la quantitat de moviments en automòbil i de viatges en avió, de les taxes de natalitat, del creixement de nuclis urbans, de la pesca. En definitiva, és el camí per tornar a entrar dins dels límits de la sostenibilitat ambiental.
El gran repte, la gran pregunta, el gran dubte és si això és possible fer-ho procurant l’abundància suficient per a tothom. Sincerament, crec que sí. Però, en tot cas, la pregunta hauria de ser: hi ha un altre camí? Per tant, segurament és l’hora de capgirar la lògica de Wallis i deixar d’afirmar que “el creixement és substitut de la igualtat”, per passar al convenciment que la igualtat pot ser substitut del creixement.
Sembla una utopia, però no ho és. És una necessitat. No és una vareta màgica, ni un camí fàcil, però possible i imprescindible. M’he compromès a explicar-ho amb més profunditat i espero fer-ho en un proper article. Invito, de moment, a rumiar-hi, a reflexionar-hi, a prendre consciència plena de l’atzucac on ens trobem.
[1] The Circularity Gap Report 2023: https://www.circularity-gap.world/2023
Aquest article ha estat publicat al blog de l’autor: «Mirades» i també es pot escoltar en pòdcast a Spotify: «Felicitat creixent»
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.