En aquesta època de pandèmia, la condició física de les persones grans ha saltat al primer pla de l’actualitat, perquè ens hem adonat perfectament de la seva vulnerabilitat i fragilitat. I és just i necessari que es faci de tot per tutelar-los, protegir-los, ja que no és possible prescindir de la seva preciosa aportació.

Tot i així, malauradament hi ha qui ha pensat bé (en realitat, malament) de relegar-los a un segon pla perquè se’ls considera incapaços de donar rendiment econòmic en termes d’eficiència i d’eficàcia. Però, preguntem-nos, a quina edat s’és ancià?

El fet és que ningú vol considerar-se ancià, perquè aquest nom evoca una estreta relació amb la pèrdua d’algunes facultats i capacitats vitals, com la força física i la memòria, que lentament van disminuint amb el temps.

Per tant, més enllà de les lleis que de tant en tant intenten definir-ho (65, 70, 75, 80 anys), normalment podríem considerar que l’ancianitat correspon a un estat en el que l’eficiència física i psíquica s’alenteix.

Però, si tot això és veritat, cal tornar a donar el lloc just a la gent gran, posant en evidència també els aspectes positius i indispensables que qualsevol societat ha de respectar. I quins són aquests aspectes positius?

De fet, són moltíssims. Qualsevol societat s’aguanta amb dues cames: la primera, es caracteritza precisament per la gent gran, perquè sense tradicions i memòria, una societat s’apaga. L’altra cama, són els infants, perquè sense infància la societat no té futur.

De la mateixa manera que els cicles de la natura, l’hi serveixen per al seu funcionament vital; de la mateixa manera, els cicles de l’existència permeten la funcionalitat de la vida humana, de les comunitats i del món. I, si no volem ser massa filosòfics i abstractes, identifiquem d’entre molts, almenys cinc suports positius que la gent gran aporten a la nostra societat:

  • Suport econòmic: gràcies a les seves pensions i als estalvis acumulats durant anys de treball i sacrifici; sovint representen, en aquest període de crisi, l’únic ingrés que permet mantenir juntes les famílies del seus fills a l’atur i de molts pobres.
  • Acompanyament de sentit: si és veritat que els joves són el futur i que el seu cervell es troba en l’etapa de màxima eficiència, és també important que qualsevol gran i utòpica idea, vagi acompanyada de l’encoratjament, de l’experiència que molts ancians poden oferir.
  • Testimoni dels temps viscuts: davant de tots els nets i infants amb els que estan en contacte. Seria molt bonic que a les llars d’infants i a les escoles de primària, hi anés un cop per setmana una àvia o un avi que doni testimoni amb els seus relats, amb les seves històries, amb el temps viscut: seria una contribució enorme en termes d’aprenentatge per a la vida, la tenacitat, l’esperança.
  • Indignació enfront del mal: la seva experiència ens pot cridar l’atenció en front del mal, de l’egoisme que habita en la persona, recordant-nos que la veritat no es troba només en una part i que tot pot contribuir al bé, també les errades i els fracassos. És important indignar-se sempre enfront la vulgaritat i el mal. La gent gran, això, ens ho pot recordar molt bé.
  • Apropament i acceptació del final: per qui és creient, és molt important trobar ancians que donen testimoni de l’acolliment del final, no com una derrota, sinó com un passatge que, tot i que pot fer por, pot afrontar-se si es viu acompanyat de la fe i de l’abandonament envers l’Amor. Però, fins i tot per qui no creu, aquest testimoni pot ser valuós si va acompanyat d’un silenci amorós envers les persones i els altres, acceptant d’anar-se’n.

Recomano, doncs, a partir d’ara, que quan sentim la paraula “ancianitat”, mirem d’associar-la a una edat positiva, maquíssima, que amb la seva fragilitat dona testimoni que sempre “val la pena viure”. Fins i tot quan, potser, cal tenir-ne cura.

És més, donem-ne gràcies quan ens passi, perquè els ancians ens donen la possibilitat de realitzar el millor que hi ha en nosaltres: l’amor envers l’altre, la cura. Llavors passarà que, ens hauran ajudat amb la seva vulnerabilitat, a ser millors.

A ser més humans.

Autor: Ezio Aceti, psicòleg

Article publicat a Città Nuova

Sobre l´autor

Més articles

Ciutat Nova: Revista trimestral on descobrim i compartim històries i projectes inspiradors i propers per enfortir #vincles positius. #diàleg

0

Finalitzar Compra