No sóc gironí de naixement. Ho sóc d’adopció. De fa anys, m’he deixat adoptar per una Girona que, certament, enamora. No és una relació gens difícil. L’encís de la “ciutat petita i delicada” que va glosar Jaume Ministral, ha estat capaç de seduir-me, com ho fa també amb “amics, coneguts i saludats” que deia en Josep Pla que, d’una manera o altra, la coneixen. Ara, a més, està de moda.
Girona té un patrimoni històric, artístic i arquitectònic certament envejable. Pedres que acullen el visitant de milers d’anys ençà i que gairebé es barregen amb un entorn natural d’una bellesa que gairebé sembla voler envair l’espai urbà. A més, l’autoproclamada pel govern municipal “ciutat de festivals”, es troba aquesta primavera a la cresta de l’onada. És gairebé impossible fer un llistat mínimament complet de la quantitat d’activitats i actes que s’hi celebren al llarg dels 365 dies de l’any. Des de les tradicionals Fires de Sant Narcís, passant per l’emblemàtic festival Temporada Alta de prestigi internacional. Recentment tothom ha pogut gaudir de la 60a edició del Girona, temps de flors. Tot just ha acabat el festival Strenes i està apunt de començar el Festivalot, d’aquí quatre dies el Nits de Clàssica. Tot un seguit d’ofertes de la música més variada, teatre, òpera, cinema, exposicions… Forta activitat cultural i artística que sembla reposar serenament en els patis del call jueu, a redós de la majestuosa catedral, a les escales de la basílica de Sant Feliu o pels carrerons ombrívols del barri vell.
No pretenc fer un llistat de l’activitat cultural gironina. Això necessitaria un espai força més ampli. Per si això encara fos poc, s’hi afegeixen altres gestes que encara fan més gran l’enamorament que emana de la ciutat. El seu equip de futbol es troba en una situació immillorable per fer el pas a la primera divisió de l’esport rei al nostre país. Els models matemàtics diuen que són més d’un 80% les probabilitats que això passi. Ho sabrem ben aviat, no patiu. Però també, aquesta setmana s’hi ha afegit el reconeixement al Celler de Can Roca com a millor restaurant del món. És un guardó recuperat després d’un any pels germans Roca. En Joan, en Josep i en Jordi Roca; una història d’èxit i de modèstia, de treball, d’esforç i de valors encomanats pels seus pares. Tot un paradigma de la cultura gironina i catalana. Enhorabona nois, us ho mereixeu.
Però Girona és sobretot la seva gent, els gironins i gironines. I aquí, potser toca fer una reflexió. Convertir Girona en un plató on, per cert s’hi farà el rodatge d’alguns capítols de la nova temporada de la famosa sèrie Joc de Trons, està bé. Fins i tot es pot justificar per l’activitat econòmica que tot això genera i que, si bé beneficia a uns sectors determinats, també genera llocs de treball. Fer del barri vell un parc temàtic possiblement sigui un model de ciutat discutible que, a més, ocasiona molèsties als veïns, però la immensa majoria de gironins vivim als barris. A Santa Eugènia, Can Gibert, Sant Narcís, Taialà, Montilivi, l’Eixample, Font de la Pólvora, Montjuic, Mas Ramada, Palau, Vila-Roja, la Devesa, Pedret, Fontajau, les Pedreres… Darrerament he tingut ocasió de visitar tots aquests barris, entrar-hi en contacte, mirar-los de prop. Hi ha gironins que passaran tota la seva vida sense trepitjar alguns d’aquests barris. No tota Girona és un festival. Fora del centre de Girona s’hi troben fàcilment mancances i abandonament dels espais públics. En molts d’ells hi ha uns nivells d’atur immorals i la precarietat i, fins i tot, la pobresa hi són molt presents. El centre d’acollida de la sopa no dóna l’abast, el banc d’aliments té més demanda que mai, Càritas multiplica per molt la quantitat de persones ateses… És la Girona d’uns barris que, prenent una bonica expressió que usa sovint una bona amiga, cal recosir.
Sens dubte, cal recosir els barris i apostar per una Girona molt més inclusiva. Cal un model de ciutat que busqui amb més afany el progrés per a tothom. Tan de bo en aquest aspecte, l’ajuntament que es constituirà el proper 13 de juny, en sigui motor més ferm del que ha estat fins ara. Tot i així, mentre prenem cadascú agulla i fil per recosir els barris de la ciutat, Girona m’enamora.
Francesc Brunés (5 de juny 2015)
Acerca del autor
Colaborador habitual de Ciutat Nova y también... profesor de economía (jubilado), gerundense de adopción de espíritu universal, defensor de causas más o menos perdidas. Pensador por afición. Lector recalcitrante. Escritor vital. Comunicador.