El bon amic Antoni Pedragosa fa unes setmanes publicava en aquest mateix blog un interessant article sobre la sinceritat, que arrencava d’una dita popular. Aquesta aportació meva sorgeix a raó d’aquell article.
Plagio el seu inici amb una altra dita popular. Diuen que “la confiança fa fàstic”, en el sentit que un excés de confiança, a vegades acaba resultant en abusos incòmodes o feixucs. Però, en aquest cas, cal completar la dita amb aquella altra que diu “totes les masses piquen”. I és que els excessos mai són bons, ni que siguin d’un vi de bona anyada. La confiança és una fruita de molt bona collita. Sense ella les relacions esdevenen superficials, efímeres i improductives.
La confiança és el bon oli que lubrifica les bones relaciones. Sense confiança no hi ha relacions comercials a llarg termini que permetin aportació de valor per ambdues bandes. Sense confiança no hi ha relacions lleials entre institucions que fructifiquin en accions per al bé comú. Sense confiança no hi ha possibilitat de diàleg i entesa entre els pobles, les nacions, els estats. Sense confiança no hi ha relacions personals que perdurin i que arribin al moll de l’os de l’ànima humana, allà on hi nia l’amor més profund. Sense confiança és estèril la tasca de qualsevol equip de treball. Sense confiança la tasca educativa esdevé una transmissió de coneixements sense sentit. Sense confiança el relleu generacional es transforma en una sòrdida lluita d’incomprensió.
Sense confiança, tot és més difícil. Moltes coses perden sentit. Quan parlem, quan engeguem qualsevol acció, és bo pensar abans des d’on estem actuant. Quins són els motius, el posicionament de partida, d’allò que anem a fer. Si féssim aquest exercici, sovint les nostres relacions prendrien un altra caire. Moltes vegades, davant d’una persona, d’una situació, ens adonaríem que el punt de partença és el de la desconfiança. Malfiar-se és el sentiment previ a moltes accions. És possible que l’experiència vital a vegades ens meni cap a corriols que, volent esquivar una ingenuïtat mal entesa, ens acaben conduint al port de la desconfiança.
Partir de la confiança, especialment envers els altres, tots aquells que ens envolten, iguals o diversos, tan se val. No es tracta – tornant a les dites – “d’anar amb el lliri a la mà”, sinó d’arriscar una mica més en les nostres relacions. Un risc intel·ligent i amorós alhora, que pot afavorir la creació de lligams, la construcció de sòlids ponts i en definitiva l’apropament entre persones, absolutament imprescindible per fer front a temps difícils. De fet, potser la confiança és una expressió més de l’amor .
Francesc Brunés
Fotografia de Manolo Guallart
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.