Ei, senyora! Compte! Una mica més i l’atropellen! Ui! Sí noi, quin ensurt! Anava ben distreta amb el mòbil. Mira que si no arriba a ser per tu… Si no hagués estat per mi, possiblement el mòbil, avui, ho hauria estat tot per vostè, senyora. Ni tan sols aquests dies que a Barcelona se celebra el Mobile World Congress (MWC), el mòbil possiblement no ho és tot, malgrat ho proclami així l’eslògan d’enguany d’aquest celebrat esdeveniment. Una cimera tecnològica d’aquesta magnitud posa en joc molts interessos, desperta una enorme expectació, aixeca recels i al mateix temps propicia elements de reflexió.
D’entrada, manifesto la meva bona convivència amb les noves tecnologies. D’aquí la meva comprensió envers la senyora que gairebé mor atropellada per una sobredosi de mòbil. La societat xarxa forma part de la nostra quotidianitat. És difícil, a hores d’ara, dubtar que Internet i tot allò que gira al voltant de les tecnologies de la informació i la comunicació, han capgirat els fonaments de la societat on vivim. El congrés que aquests dies es celebra a Barcelona ens n’ofereix mostres fefaents i, a més, ens mostra les darreres novetats, fent-nos palès allò que ja és possible i deixant-nos albirar tot allò que ho serà ben aviat.
La globalització la portem al palmell de la mà, en un rectangle de 14×7 centímetres. Portem l’smartphone aferrat gairebé les vint-i-quatre hores del dia, com aquell que vol atènyer una vida que ens depassa. La butxaca és plena de notícies, esdeveniments i desgràcies que tot just acaben de succeir arreu del planeta. La bossa, farcida de missatges, tasques, cites i compromisos que ens esperen a la cantonada. Una simfonia de sons, avisos, recordatoris i alarmes emergeix del fons dels recipients més inimaginables. Sempre connectats. Sempre comunicats?
La xarxa ens ofereix cada vegada més opcions de comunicació. També de comunió? De convivència? Una de les estrelles d’aquest MWC és la realitat virtual. Valoro les possibilitats que aquesta tecnologia ofereix a camps tan transcendentals com la formació i l’aprenentatge, entre d’altres. La realitat virtual ens permet, per exemple, esquiar sense fer-ho, sense arriscar-nos a patir cap patacada de veritat. En tot cas les trompades seran només virtuals. I el fred? I el sol? I l’aire de la muntanya? La vida, no pot ser només virtual. Arriscar forma part essencial del viure i les caigudes, les ferides i les trencadisses constitueixen el currículum necessari per ser contractats a l’ofici de la vida. No em conformo en fer un cafè, sense fer-lo. M’estimo més compartir una bona estona, flairant el cafè i fent petar la xerrada, amb algú de carn i ossos. Debatre, dialogar, discrepar, arriscar, compartir, en viu i en directe.
Un altre tema estel·lar del MWC és l’Internet de les coses. Una realitat que ja comença a envair molts racons de la nostra vida i… ho continuarà fent. Que la nevera es posi en contacte amb el supermercat i m’estalviï el maldecap de pensar què haig de comprar, pot ser útil. O no. Que quan arribi a casa em trobi els llums encesos, la rentadora funcionant quan la tarifa elèctrica és més baixa, la música posada i la calefacció engegada, sense que hagi hagut de fer cap esforç, pot ser interessant. O no. Pot estar bé haver-se de preocupar menys de les coses, si això ens permet ocupar-nos més de les persones. El fet que les coses que m’envolten es posin d’acord entre elles d’una forma aparentment intel·ligent, em fa una certa basarda. Reconec el que comporta d’element facilitador per a la vida, que pot afavorir també a les persones amb limitacions: persones grans, amb mobilitat reduïda, amb discapacitat… Servirà per sentir-nos més propers? Ens regalarà temps que podrem dedicar a aquells que ens envolten? O més aviat, ens farà entrar en una espiral cada cop més exigent?
Moltes d’aquestes “meravelles” del “progrés” (perdoneu tantes cometes, però…) són possibles gràcies, entre altres coses, a un seguit de minerals que portem –segurament sense saber-ho– a la butxaca, entaforats a les entranyes del mòbil. Or, estany, tungstè, coure i coltan. L’extracció d’aquests minerals està esdevenint un element més que agreuja el deute entre els països menys desenvolupats i els països rics. Deute ecològic per l’explotació d’uns recursos naturals i humans en els països d’origen. Deute econòmic que perpetua la injustícia internacional. Deute social que genera situacions de violència en la lluita per aquests recursos, en països com la República Democràtica del Congo, que posseeix els jaciments més importants de coltan a nivell mundial. La societat xarxa no globalitza la fraternitat, mentre engreixa la màquina de la desigualtat.
Un esdeveniment de la magnitud del MWC pot ser sempre una oportunitat per parar-nos a pensar com aprofitem els avenços tecnològics per construir un món cada cop més humà. Ajudarà a aquesta reflexió el Mobile Social Congress que es celebra en paral·lel. La presència dins del mateix MWC d’entitats com la Cooperativa Eticom o la Fundació iWith entre d’altres, són també espurnes d’aire fresc dins el mar del mercat salvatge. Petites llavors crítiques que tracten de fer de contrapès a l’allau de llumenetes que focalitzen una part de la realitat, com si fos el tot. La tecnologia porta progrés. Ben segur. Però, quin progrés volem? Com podem globalitzar la solidaritat, la fraternitat? Mobile is not everything?
Sobre l´autor
Després d'una àmplia experiència en el món de l'ensenyament, actualment és a la direcció de la revista Ciutat Nova.
Jo també prefereixo flairar l’olor del café i fer petar la xerrada amb gent de carn i ossos.
me apunto a la xerrada y como electrosensible comparto que hemos dejado entrar en nuestra vidas sin ningún tipo de precaución ni reservas, un maravilloso caballo de Troya, ignorando las indicaciones de cautela y los informes de muchas organizaciones, incluida la OMS, advirtiendo de los peligros para nuestra salud a corto, medio y largo plazo.